16.11.2016 - 02:00
|
Actualització: 16.11.2016 - 07:43
‘En memòria dels milers de persones lliures que no van deixar de ser-ho.’ Així, comença la llegenda que hi ha al monòlit instal·lat a l’entrada del monestir de Sant Miquel Dels Reis. El monestir que va ser presó i que ara és biblioteca. I encara inclou aquell vers de Miguel Hernández que diu allò de ‘Tristes armas si no son las palabras’.
Centenars de supervivents acompanyats dels seus familiars més joves, o els descendents d’aquells que ja no hi són, o els ciutadans que, senzillament, se senten en deute amb aquells que van lluitar contra Franco van voler ser a l’homenatge que els va organitzar la Generalitat. ‘Un acte de reparació d’un deute amb tots els homes i les dones que tant van fer per la llibertat’, va dir Carmen Amoraga, la directora general de Cultura i Patrimoni que va donar la benvinguda als assistents en nom del govern.
I entre ells, hi havia la mestra republicana, Alejandra Soler que, malgrat tot, manté que la història no és injusta. I Vicente Cánovas o Joan Busquets, que hi va passar quinze anys tancat, que ara viu a França i es dedica a fomentar la memòria democràtica. Ell va dir, en tornar a posar els peus en aquell lloc, que no li havia fet cap sensació especial perquè venia molt preparat.
Un acte molts noms propis
La lluna encara era plena i gran ahir al vespre i il·luminava d’una manera especial el monestir. Sobre un dels murs es projectaven imatges de l’època més fosca. I també els noms d’alguns dels empresonats. Molts esperaven amb el mòbil preparat per a captar el moment en què apareixeria la filiació completa del seu familiar. Amoraga va reconèixer que no hi són tots, però va anunciar que tots els noms de totes les persones formaran part dels materials que s’estudiaran a l’Aula de Memòria Històrica i Democràtica de la Universitat de València. Cada nom al seu lloc i cada pres i cada represaliat, el seu homenatge.
A Sant Miquel hi havia avis que explicaven als néts que malament que ho havien passat. Hi havia fills que preguntaven als pares. Hi havia amics que es feien fotografies. Hi havia néts que empenyien cadires de rodes dels avis. Hi havia vídues, germanes, cosines. Hi havia emoció. També alguna llàgrima. Hi havia la sensació que l’homenatge era merescut, però que arribava una mica tard.
També hi havia molts polítics. El president, Ximo Puig, la vice-presidenta, Mònica Oltra, el conseller de Cultura, Vicent Marzà, i Joan Ribó, el batlle de València, van presidir l’acte i van fer ús de la paraula. També hi havia el president de les corts, Enric Morera; el conseller d’Hisenda, Vicent Soler; la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, a qui tots els oradors es van referir perquè és l’autora de la llei de Memòria Democràtica aprovada pel Consell la setmana passada.
Reconeixement en els discursos oficials
El simbolisme que representa haver convertit la presó en seu de la biblioteca i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va impregnar tots els parlaments. També la necessitat de recuperar la dignitat. I la duresa de la repressió en la postguerra. El conseller Marzà va recordar el mas on el seu avi aixoplugava els maquis i la vice-presidenta Oltra va recordar que sa mare és de Santa Cruz de Moya i que allà per fer por als xiquets els deien que ‘vindrien els maquis’. I va citar Estellés per parlar de la cruesa dels anys en què l’absència de guerra no volia dir que hi hagués pau. I també va citar Benedetti i va recordar el rector de la Universitat de València que no va estar entre els murs de Sant Miquel, sinó que va estar reclòs en la Model fins que l’afusellaren. El president Puig es va referir a les memòries del batlle republicà Cano Coloma. I va fer un recull d’alguns dels correus electrònics que aquests dies es reben a la Direcció General de Cultura de persones que volen deixar per escrit el seu testimoni. Alguns eren a l’església dessacralitzada que es féu petita per a encabir tanta gent. El batlle Joan Ribó va recordar que ara fa vuitanta anys València va ser capital de la República. I va pronunciar també, en diverses ocasions, la paraula ‘memòria’.
Joan Busquets, ‘el senzill’
L’ovació de la nit se la va endur Joan Busquets. Abans de començar el parlament va regalar un exemplar del seu llibre, El senzill, al president Ximo Puig. ‘El senzill’ és el nom de guerra que tenia aquest home que dedica la seua vida a evitar que les noves generacions obliden què va passar en aquesta terra durant la guerra i el franquisme. Dels quinze anys de reclusió a Sant Miquel, en recorda crueses com la juguesca que cada dia feien els carcellers: qui més presos castigava guanyava i qui menys, havia de pagar el cafè dels altres. Va dir que les presons eren llocs d’extermini. Amb tot, en té bons records, de solidaritat entre companys. Per acabar el discurs, Busquets va afirmar que fins que no es faça un procés judicial contra el franquisme no es tancaran les ferides.
El cor republicà de l’Eliana va tancar l’acte. ‘Ay Carmela’, ‘Bela ciao’, ‘Para la libertad’… un repertori que féu que fins i tot el president o la vice-presidenta cantassen o picassen de mans. I mentrestant, Busquets signava exemplars de les seues memòries, els organitzadors es felicitaven per tanta presència de gent que tornà a casa amb un somriure i una sensació agredolça.
