Viatge al centre de Joan Brossa, poeta, escamotejador i burleta

Sovint sol passar que en les commemoracions anuals d’homenatge a un artista tot sona a repetitiu i podem acabar avorrint-lo, però el llibre d’Arnau Puig és una aportació important. Primer de tot perquè desmitifica el poeta i, alhora, ens el redescobreix amb una visió subjectiva, amena, íntima, profunda i reflexionada d’ell i la seva obra. L’assaig d’Arnau Puig ens obre camins per a explorar, convida a passejar amb ell pels camins que ha anat descobrint i descobreix encara.

No és un assaig tancat ni conclusiu en absolut. Obre portes i finestres perquè passi l’aire i el lector hi transiti amb els seus bagatges, incògnites i prejudicis. És un viatge al centre de Joan Brossa; retornar, repassar, tornar a visitar el paisatge i les idees que varen compartir durant tota la vida, amb més o menys punts de coincidència i de tensió.

Puig obre el llibre amb una cita, ‘només podem viure des de l’únic món que percebem’ (Aristòtil, Kant, Husserl, Sartre), un pensament que ens obre la porta a un assaig per dins de Joan Brossa i de la seva realitat, aquella d’on venia i la realitat poètica que ell va construir. Alhora el llibre és la confluència subtil de dues realitats, la de Puig i la de Brossa, immersos tots dos en el panorama trist, gris i sense esperança de la postguerra.

El filòsof ens dóna la clau per a obrir aquest bagul ple de Brosses, com diria Tabucchi, que és la vida, l’obra, el personatge i el seu temps. Un creador que va infinitament més enllà del tòpic de la ‘poesia visual’, més o menys punyent, radical i enginyosa. De ‘endevinalles plàstiques’, les qualifica Puig, que, per contra, subratlla que el seu amic era ‘un poeta molt seriós, un poeta nat que vol aportar quelcom a la cultura tal com ell l’entén (per bé que, cal que ho reconeguem, fotent-se del mort i de qui el vetlla)’.

Ells, cadascú per la seva banda, es pensaven, potser, que eren sols, però un dia es van trobar en aquella Barcelona vençuda i mísera de la postguerra. Les inquietuds els agermanaven, compartien lectures, projectes, idees. És molt bona la descripció que en fa, a partir d’ells, del laberint sense sortida dels anys quaranta i cinquanta. Brossa esdevé un personatge solitari, marginal, radical, alhora que es mostra molt intel·ligent, sensible i conversador, de més bon humor o de més mala llet, amb els pocs amics que van descobrint.

Brossa ha estat al front, on ha començat a escriure i, en perdre la guerra, s’ha vist obligat a repetir el servei militar com a càstig. Té una ferida de metralla en un ull. Perd la família, s’allunya de la mare, que s’ha casat amb un home ric, viu a casa d’una tieta, dorm fins tard i no s’afaita, tancat en la riquesa del seu món interior i l’efervescència del seu impuls creatiu. ‘Quan Brossa torna a Barcelona no creu en res i, cosa que és pitjor, ho nega tot’, escriu Puig.

Però té un bagatge anterior, tot i que Puig reconeix que en sap poc del Brossa d’abans de la guerra. No en parlaven. Ni de la seva vida familiar ni de les noies. Així i tot, cita unes declaracions de Brossa del 1968 que, segons ell, aclareixen o desencripten el Brossa jove, el d’abans de la guerra: ‘Si no podia escriure, / als moments d’eufòria seria guerriller, / als de passivitat prestidigitador./ Ésser poeta inclou totes dues’.

Brossa, i no se sap ben bé per què, coneixia a fons tota la literatura catalana, especialment la poesia i el teatre. El seu pare era tramoista i ell, de ben petit, va recórrer amb ell moltes sales i va gaudir de molts muntatges. Coneixia a fons el teatre català, la poesia i les obres i idees de la segona avantguarda dels temps esborrats de la República. Brossa enllaça, a la seva peculiar manera, amb les arrels d’abans de la guerra. ‘Tot era una mica enigmàtic i confús –escriu Puig–, per bé que ell era clar i net i s’hi veien coses “a sota de”.’

Els primers que Brossa contacta són J.V. Foix –’el poeta de Sarrià, pastisser, murri i oportunista’–, i el col·leccionista i barretaire Joan Prats. De les seves biblioteques i converses en traurà bon profit: L’Amic de les Arts, la Revista de Occcidente, Salvat-Papasseit, el dadaisme, el surrealisme. Connecta amb les essències, però li manquen les persones. La guerra i l’exili han causat un buit generacional immens. I els qui han romàs són irrecognoscibles o són muts. Com el poeta Sebastià Sánchez Juan, que s’havia fet censor, deia ell, per poder menjar.

Amb Puig caminem per aquella Barcelona raptada pel franquisme i l’església nacional-catòlica. Un desert cultural on a poc a poc, entre les ‘deixalles i residus’ de la postguerra, ells van fent petites troballes de grups minúsculs, gairebé clandestins, en sintonia amb ells. Van al Liceu i al Palau. Escenifiquen les obres en petit comitè. Brossa es va isolant, va entrant en la galàxia del llenguatge.

Un dels grans valors d’aquest llibre és la manera com ens descriu des de l’interior de les seves ments artístiques l’aspror d’un país culturalment mort i arrasat. I la manera com la flama feble però persistent del geni poètic torna a il·luminar els camins del laberint. Puig diu que explica què feien ells, sense saber on eren realment. Llegint aquest llibre m’ha vingut sovint al cap, com una música de fons, un aforisme de José Bergamín: ‘El qui només cerca la sortida no entén el laberint i, encara que la trobi, sortirà sense haver-lo entès.’

En aquella societat hi ha un surrealisme que exalta el patiment, escriptors que vénen del falangisme que reten culte a l’autarquia i la mort, revistes que comencen en cercles universitaris del règim. Tanmateix, ells n’estan radicalment al marge, se senten surrealistes lliures, no reivindicatius. S’inicien en la pràctica de l’automatisme psíquic pur, sense censures; avancen vers un món nou, però tot és boirós. ‘Un decret del general Franco –escriu Puig– ha anul·lat, ha esborrat la història autòctona anterior, malgrat que tu la recordis viva i activa.’ Aquest és el drama que han d’afrontar.

Arnau Puig fa una reflexió brillant que defineix qui eren i on eren aquells dos nàufrags perduts als anys quaranta i cinquanta: ‘Si es vol, hom pot dir que érem l’altra cara d’un full de paper en una banda del qual hi havia els d’abans i en l’altra els d’ara. Per calc, per transparència, uns aspectes de l’acció es veuen tant d’un cantó com de l’altre, però la intenció, la dimensió, no hi té res a veure; es tracta de coincidències aparentment formals, però res més.’

I és així com, pàgina a pàgina, apareixeran Tàpies, Ponç, Dau al Set i, entre l’anàlisi i l’anècdota, entre la poesia i la realitat, o l’escamoteig i la burla, s’aniran trobant les claus que van forjar el caràcter radical, aïllat del context, d’un artista que volia ‘desmuntar’ les coordenades de la societat civil, que no en volia saber res i que finalment acabaria construint un món propi. Un llibre excel·lent per a entendre l’univers d’un joglar de la poesia que no es feia el marginal, sinó que s’hi sentia, i que amb el seu solipsisme va lliurar tota la vida al mot per dinamitzar-lo.

L’opinió de Manuel Guerrero, assagista i crític, especialista en Brossa

M’ha interessat tant el llibre que sento l’impuls de parlar-ne amb un dels grans especialistes en Brossa i la seva obra. Manuel Guerrero és assagista, crític i enguany comissari de l’any Brossa. A més de la relació personal i d’amistat amb el poeta, hi ha dedicat anys d’estudi i reflexió. Va ser l’impulsor i guionista del documentari Joan Brossa per Joan Brossa (1991), dirigit per Manuel Huerga i Toti Rovira, i comissari de l’exposició ‘Joan Brossa, la revolta poètica’ (2001) de la Fundació Joan Miró.

—Quin és el valor del llibre respecte de tot allò que sabem de Brossa i que n’ha estat publicat?
—No hi ha cap aproximació als primers anys creatius de Brossa que pugui comparar-se a la d’Arnau Puig en aquest llibre, de manera que es tracta d’un testimoni únic i indispensable per a entendre el primer Brossa i la seva evolució poètica, política i creativa.

—Què heu descobert de nou en el llibre?
—El nou llibre d’Arnau Puig permet de revisar amb profunditat els primers anys de la postguerra, quan Brossa comença la seva trajectòria poètica compartida amb ell en aventures que s’acaben formalitzant com la revista Algol o, posteriorment, Dau al Set. Arnau Puig és dels darrers testimonis que poden parlar amb propietat i coneixement dels orígens creatius de Brossa, i en aquest sentit aquest llibre és un testimoni fonamental. Per bé que Puig ja havia escrit força sobre Brossa, sobre el seu teatre i l’època de Dau al Set, en aquest nou llibre fa un retrat més extens de la personalitat i del context personal, familiar i social del poeta en els anys de formació, creixement i consolidació de la seva obra.

—Hi ha aspectes nous o cap enfocament d’anàlisi de Brossa i la seva obra?
—Certament les opinions i reflexions d’Arnau Puig sobre Brossa eren conegudes i publicades, però no havia fet mai cap retrat tan complet del Brossa que va conèixer als anys quaranta i cinquanta i de la seva relació amb la família i amb el context cultural com en aquest nou llibre.

—Vós els coneixíeu tots dos. Com descriuríeu la relació Puig-Brossa?
—Ja al començament la relació de Joan Brossa i Arnau Puig va ser d’amistat profunda però alhora distanciada i conflictiva. Arnau Puig explica al final del nou llibre que encara es recorda del fet que deixés de dedicar-li un poema del llibre Sonets de Caruixa… Així que els desacords ja vénen de l’època de Dau al Set. Malgrat això es respectaven i es tractaven cordialment, però sempre amb una certa distància. Són dues personalitats fortes, amb interessos comuns que han fet camins diferents.

—Encarnen dues actituds diferents davant l’art i la vida?
—Efectivament. Puig i Brossa tenen actituds diferents respecte de la vida. Puig és més analític i reflexiu, mentre que Brossa és més intuïtiu i directe.

—Diu Puig que Brossa era una persona ‘renyida’ amb la realitat, que no era un artista de combat, sinó més aviat un escamotejador. Hi esteu d’acord? Com el veieu vós?
—Arnau Puig havia militat al partit comunista, Brossa no. Sempre havia mantingut les distàncies respecte de la militància política. Per això el retret d’Arnau Puig a Brossa té a veure amb el fet que Brossa sempre anava a la seva, per lliure. S’havia mostrat pròxim al PSUC i a ERC en alguns poemes o llibres concrets, segons Puig, quan li havia convingut, però tendia a una actitud més llibertària. Això no vol dir que fos insolidari o totalment individualista, però sí que posava la seva mirada i els seus interessos personals per damunt de la resta de coses. Brossa, tal com explica molt bé Arnau Puig, anava per lliure i creava la seva pròpia realitat, indiferent molt sovint dels referents del moment o de la realitat tal com era descrita per la societat del seu temps. Brossa subverteix el llenguatge i la idea de realitat del moment i crea un llenguatge propi, un univers propi. El combat de Brossa no és al carrer o en la intervenció social, sinó en l’obra mateixa, en la transformació que opera en el llenguatge, en les formes poètiques.

Un sonet dedicat a Arnau Puig de punt final

Per acabar el llibre, Arnau Puig, de postres, ens ofereix –res millor– un sonet de Brossa del recull Catalunya i selva (1953-1954). ‘Faci un sonet cada dia’, li va aconsellar J.V.Foix. I li va fer cas. Aquest és el d’un dia dels anys cinquanta. L’autor ens diu que, en rellegir-lo ara, l’ha trobat ‘excel·lent i molt abassegador, brossià en el llenguatge i profund en la dimensió suggerida’. Amb aquests versos us deixo.

EN NOSALTRES
«A Arnau Puig, amb amistat estel·lar.

Aquest circuit tenyeix la flamarada,
pura tenebra encresta la buidor
–la sent a les arrels qui la sent nada–;
rellampegueja al fum la qüestió:

Profunda cova deturant l’amplada,
quan el cervell reprèn la funció,
cadena aital no arriba a ser forjada
sinó dins el cervell del pensador.

El món és món, no hi ha cap altra guia,
i el pensament és un fenomen d’ell.
Oh solitud que no comprèn el dia!

Aigua lligada dins el sac més vell!
La terra no té cap filosofia:
No n’existeix enlloc, sinó al cervell.»