Joan Baldoví: ‘Em fa por que el futur siga carabassa i blau’

Tres vegades han interromput l’entrevista. Breument. Persones que passaven. Per saludar, només: ‘Eres tu, veritat?’ Un somriure. ‘Hola, sí.’ Coses que succeeixen quan quedes amb Joan Baldoví en una cafeteria. I això que tothom és breu i respectuós quan s’adona que la cosa va de feina. I això també que no som a la seva Ribera, sinó a l’Horta, al cinturó de València. Però l’actual portaveu de Compromís al congrés espanyol és un home molt conegut. I popular. Ara, si de cas, una mica més: s’acaba de publicar la biografia Joan Baldoví, en clau valenciana (Perifèric), escrita per Salvador Vendrell, i prenem el llibre com a excusa per a aquesta hora llarga d’entrevista davant dos sucs (és clar) de taronja.

—Aquest llibre s’autodefineix com una biografia política i comença des de la infantesa…
—Sí. L’autor és amic meu. I cunyat: cada un ens hem casat amb una germana, ell amb la tercera i jo amb la quarta. Som en l’institut des dels nou anys. De fet, jo entre en la política, al PSAN, de la mà d’ell. Ell em capta i m’encarrega de portar les joventuts del PSAN a Sueca. Per tant, compartim moltíssimes complicitats, personals i polítiques. I va pensar de fer una biografia: com arriba una persona de poble a prendre posicions pel valencianisme? Amb totes les passes.

—A la introducció, Salvador Vendrell comenta que us hi veurem transitar ‘des de la radicalitat de la clandestinitat al pragmatisme’.
—Bé, de ben jove m’adone que des de determinades posicions en el meu poble no avançàvem. És un procés personal. Veus que t’has d’acostar a la gent, que has de ser com la gent, si realment vols influir i canviar alguna cosa en el teu poble, que pots caminar vint passes, trenta davant de la gent, perquè hem d’estirar perquè hi haja progrés, un polític no s’ha de limitar a acontentar allò que ja hi ha, però no mil. I fundem una falla, un grup de danses, un grup excursionista… perquè la gent veja que els nacionalistes no tenim cua ni banyes. I això s’ha anat aconseguint. Et pose un exemple del pragmatisme?

—Endavant.
—Quan entre de regidor de Cultura a Sueca, podem obrir la Casa Fuster i fer que, des de fa vora vint anys, cada mes hi passe un escriptor valencià, o que tota la programació de teatre siga en valencià. Fins que no hi hagué un regidor de Cultura nacionalista no va poder ser. I ara això es veu amb total normalitat. Per a mi és més important què puc fer que no què pense. I de vegades cal matisar, cal agafar camins alternatius per intentar arribar allà on tu creus que vols arribar.

—En aquest cas vàreu ser regidor per un pacte que…
—…que va alçar molta polseguera. Vaig fer un pacte amb una escissió del Partit Comunista, jo anava de dos, el PP li va oferir l’alcaldia, i la va acceptar. I vam fer un pacte. No me’n penedisc. Potser amb aquest PP no ho hauríem fet.  Però hi ha coses que, per pragmatisme, vam poder fer: la Casa Fuster, el nou institut… Bé, hi haurà encerts i ombres. Després ja no hem tornat a pactar mai més amb el PP.

—I vàreu ser batlle.
—Amb el PSOE i amb Esquerra Unida, posteriorment Iniciativa. Allò havia permès que ens conegueren, i també tenir un aprenentatge a l’ajuntament. Sempre dic que un bon polític cal que passe per l’ajuntament, que és on veus la cara de la gent i on et tocarà dir que no a alguna persona que coneixes. I aquesta pot ser de les coses més dures que hi ha en política.

—I cal tenir un ofici?
—Jo vaig ser un mal estudiant perquè m’apassionava la política. No anava a classe, i sí a totes les assemblees… Afortunadament, després vaig fer uns altres estudis, mentre treballava, i això que tinc. I quan veig els xicons joves, sempre els done el mateix consell: primer acaba els estudis, busca’t la vida laboral, no siga que et trobes que a trenta-cinc anys no tens res més i hages de matar per a poder continuar en política i guanyar-te la vida. He vist casos dramàtics. És bo tenir una activitat laboral. Perquè et dóna perspectiva i, sobretot, independència. Jo sempre he dit el que pense perquè sé que si s’acaba la política, me’n vaig al pati amb els xiquets, a fer educació física, que és una cosa que m’apassiona també.

—Expliqueu que, de menut, dormíeu en una cambra sense finestres, i descriviu una infantesa molt feliç.
—Sí. Molt feliç. Imagina’t una casa gran, carro, haca, gallines, conills; el carrer sense cotxes, jugant amb total llibertat. En una família que m’ha volgut molt. Amb un avi molt  consentidor. No sabia parlar castellà. I em contava rondalles, contes preciosos que després he vist escrits per Enric Valor i que ell mantenia vius. I a la vora de la llar, mentre ens feia cigarrets de paper, ens els contava a mi i als meus amics. O imagina la mar, la llibertat absoluta, vacances: al matí nedar, a la vesprada, descalços, amb el camalet i sense camisa, fer cabanyes i jugar a indis.

—Que éreu els apatxes.
—Sistemàticament. O simptomàticament. Fins i tot en l’adolescència, quan encara no s’havia urbanitzat tot el terme, els arenals, les xicones, tot això ho recorde molt feliç. Bé, l’escola ja se sabia que era en castellà. Hi havia un professor que ens feia Formación del Espíritu Nacional sabent que era ja una cosa que s’acabava. I ha mantingut amistat, justament amb els més rojos de la classe. El dia que vaig ser alcalde, em va telefonar una hora abans del ple: ‘Et desitge tota la sort del món, i m’agradaria que la vara que et donaran, no la portares com una vara de manar sinó com una vareta d’orquestra.’ En fi, el primer tro que m’emporte de la realitat és quan me’n vaig a Alcalá de Henares.

—Intern, a estudiar.
—Sí. I allà vaig conèixer eixe menyspreu a allò que parlaves. És una cosa que hem viscut tots els qui hem fet la mili. I jo ja m’ho trobe allà. I ens ajuntàvem, instintivament, amb els que dèiem bon dia. A alguns, allà, els molestava que parlares una llengua diferent fins i tot en l’àmbit privat.

—Ara m’heu fet pensar en això que ha fet Consum, de reduir l’etiquetatge al castellà:  és aquesta sensació que la teva llengua, simplement pel fet d’existir, molesta…
—A alguna gent. Ho he dit i ho dic: potser fa falta una miqueta d’educació en la resta de l’estat perquè puguen saber que nosaltres no parlem valencià per ofendre ningú. Però sí que és de veres que passa. En això de Consum jo sóc més partidari de demanar-ho d’una manera amable que no de fer campanyes en contra, justament contra els únics que tenen els rètols en valencià. De fet, he signat, des del respecte a les decisions empresarials, perquè reconsideren eixa decisió. Sóc partidari de fer-los reflexionar i dir-los que els valencianoparlants també som un mercat important. Entenc que un ha de mesurar les forces que té i jugar només aquelles partides que pot guanyar. Perquè hi ha partides que si les perds, probablement, a més, faràs recular moltes partides en altres llocs de l’estat. I ara parle de Catalunya.

—Quina influència té sobre el País Valencià la repressió que exerceix l’estat espanyol al Principat?
—La influència ha estat clara. Crec que hi ha un procés de reespanyolització de l’estat. Coses que no havien aconseguit en altres temps, ara és com si tingueren terreny adobat perquè, si hi ha una majoria PP-Ciudadanos, ho puguen fer. Tinc por que tot aquell procés en una societat conscienciada i forta, no afecte societats com la nostra. I que no fem passes enrere. I em referesc a l’escola, per exemple. No crec que hi haja una nova ‘batalla de València’, però sí una reacció contra postures absolutament raonables i que ja estaven assumides. Em fa por que el futur no siga carabassa i blau.

—I com s’evita?
—Sempre que m’han posat una carxofa al davant, ací o a Madrid, he dit que l’única manera de resoldre problemes és dialogant. I també he dit que el dret de decidir de qualsevol poble és sagrat. Jo no sé si s’arregla. Però sí que faria, de veritat, un govern. És absolutament necessari que Catalunya recupere la normalitat, en el sentit que recuperen les institucions aquells que han guanyat les eleccions. I després ja es veurà. Tant de bo jo en sabera el camí. Ara, per exemple, s’obrirà el procés de matriculació a les escoles. No vull ni pensar que la conselleria d’educació d’allà estiga a les mans del PP. I que puguen causar embolic on no n’hi ha. Per interessos, per eixa competició entre PP i Ciudadanos de veure qui té posicions més dures respecte de la diversitat cultural de l’estat espanyol.

—Us ha sortit un llibre ben suecà.
—Sí, molt. I l’altre escenari és Madrid. Entenc que el llibre té raó de ser per la meua condició de diputat allà. I per això una part important la hi havia de posar. Ara, però, si haguera de modificar algun capítol, seria el dels borbons: no seria tan amable amb el segon borbó. O fins i tot directament l’eliminaria. Potser faria el que he fet amb alguna gent, que m’he estimat més no malparlar-ne i per això no hi apareixen. Volia que fóra un llibre amable. Crec que es guanyen més cors amb l’amabilitat. A mi em funciona. Ja sé que a vegades algú t’ho retrau, però crec que així sóc més útil al meu projecte i al meu país. Bé, és l’eterna discussió.

—Expliqueu que les vostres escenificacions en les intervencions al congrés espanyol no són estirabots sinó una aposta conscient.
—I tan conscient! Un grup mixt amb divuit persones, vuit partits, en un congrés amb majoria absoluta del PP, essent un partit que ningú coneix: calia buscar-se  un lloc. I vaig pensar que fent alguna performance podia ser útil. Sobretot si no traspassava la barrera del ridícul. Per tant, ho seleccionava. Alguna cosa potser hi va sobrar. En tot cas, la qüestió era que sempre hi haguera darrere un missatge també potent, una reivindicació, fóra l’infrafinançament quan trac el pa, fora el maltractament de la Coca-Cola quan esclafe la llauna, fóra el problema de la PAH quan faig l’strip-tease, fóra la manca d’inversions al País Valencià quan trac els bitllets. Alguns periodistes madrilenys em preguntaven: ‘I vostè creu que això…?’ I els responia: ‘I vostè creu que em faria aquesta pregunta si no ho haguera fet? Ni aquesta ni cap altra. Ni em coneixeria.’ Al cap de dos anys, els periodistes parlamentaris em donaren el premi Azote del Gobierno. La qual cosa volia dir que l’estratègia havia funcionat.

—Ara no ho feu.
—Avui ja no necessite fer cap cosa perquè la gent ja em coneix, ja sap què és Compromís. Quan vaig entrar, qüestions com el maltractament en els pressupostos o l’infrafinançament es difuminaven. Ara han transpirat fora i han arribat a moltíssima gent. Alguns dels temes que els valencianistes anem explicant durant molts i molts anys ara són presents en la societat. I no és debades que la societat valenciana pense que Compromís és, ara com ara, qui millor defensa els interessos valencians. I fins fa uns anys pensaven, de manera aclaparadora, que era el PP. És que jo vaig fer campanya pel finançament en les eleccions del 1991, i em miraven com un marcià! Per tant, alguna cosa hem fet bé.

—Parleu de xantatge per part del govern espanyol en la qüestió recurrent de la possible reforma del sistema de finançament. Quines possibilitats hi ha de fer-se valer?
—Això es canvia mantenint eixa aposta per tenir la societat valenciana crítica respecte del PP. Ens diuen que no pactem. Mira, pactar en canvi d’una carretera, ho podria entendre. Però no pactaré res en canvi del finançament. Que és el que pertoca. I que, mira, jo no t’aprove els pressupostos en canvi d’un finançament que ja veurem, perquè la paraula del PP és la que és i incompleix de manera sistemàtica els seus acords. La qüestió és que pense que som en el bon camí de continuar despertant la societat valenciana i de fer que siga molt més crítica respecte del maltractament que rebem. Ben mirat, probablement fem molt més valencianisme així que d’una altra manera. D’una banda, eixe és un camí que hem de fer.

—I d’una altra?
—En unes altres circumstàncies, i si algun altre partit ho hagués volgut, probablement ara tindríem un ministre valencià i no…

—Aquell pacte del Prado que vàreu proposar per fer sortir el PP del govern de l’estat espanyol?
—Exacte: si alguns hagueren estat més atrevits, o ho foren, probablement les coses ens haurien anat molt millor.

—Quan dieu alguns voleu dir…
—El PSOE. Directament. En fi. Ja veurem què els depara el futur, però de moment no han recuperat ni una sola posició respecte del que tenien en aquell moment. I les expectatives que tenen tampoc no són per a fer salts d’alegria. Per tant, jo crec que alguns s’ho haurien de fer mirar.

—Us van donar cap motiu per justificar la negativa?
—Jo sempre notava una por cerval, cerval, a pactar amb Podem. Bé, i amb ERC i Convergència. Amb nosaltres, no. Nosaltres ja teníem el pacte pràcticament tancat, tret d’alguns serrells (entre els quals la quitança del deute, eixos 40.000 milions que són una hipoteca que els valencians no podrem pagar en tota la punyetera vida). I també tenien el pacte tancat amb Esquerra Unida, abans que fóra Units-Podem. Però no van ser valents. Vam aconseguir que segueren, i això és un cert mèrit, però al segon dia de negociacions ja ens van venir amb aquell pacte solemne amb Ciudadanos, que a alguns els ha anat bé i a uns altres… els ha anat com els ha anat. Dis-me càndid, però jo, sincerament, en algun moment vaig pensar que podríem tenir la possibilitat d’un ministre valencianista.

—Sabeu que n’hi haurà que pensaran ‘Baldo volia ser ministre a Madrid’.
—No, no: ho dic amb el cor a la mà: jo, que en algun moment vaig somiar de ser alcalde del meu poble, quan ho vaig ser vaig cobrir la meua quota de vanitat política. Tota la vida he estat en posicions del valencianisme i, la veritat, no em sentia amb ganes de ser ministre. Crec que hi ha gent molt més preparada que jo, ací, al País Valencià. I crec que jo hauria pogut ser més útil fent això que faig, de portaveu de Compromís. Mai, ho jure per ma mare, que és la persona que més he volgut en la vida, mai en la vida ni he proposat de ser-ho ni ho faré.

—I de la ‘repatriació’, què hi ha? Tornareu?
—Ja que em feu la pregunta, i estarà bé que algú ho llisca, jo estic molt a gust a Madrid. La visibilitat que donem a Compromís està bé. Com ho està que haja estat el polític més ben valorat en les enquestes del CIS, i que ara siga el segon. Per tant, jo diria, i dic: pensem on puc ser més útil al país i al valencianisme. I, a partir d’ací, decidim quines són les persones que van a cada institució. Jo no tinc cap vel·leïtat de voler ser res. Vull ser útil.

—Les eleccions autonòmiques són el 2019. Ja podem dir que han començat els preparatius electorals. Què s’ha de fer per a revalidar?
—Tinc molt present una cosa que em va dir Tardà, que és una persona amb molt de trellat, després de les eleccions, quan encara no havíem format el govern del Botànic: no sigueu tres governs, sigueu un govern.

—Parlava per experiència.
—Evidentment. Crec que hem de seguir el camí que hem fet. És clar que hi haurà discrepàncies, però hem de mantenir eixe camí de govern tranquil, lleial, que es preocupa pels interessos de les persones. En política, la lleialtat és un valor que la gent sap apreciar. I demostrar que amb els mateixos diners que el PP, som capaços de governar més i fer més coses per a la gent. I, sobretot, que no robem. I hem de saber explicar-ho, també. Perquè potser fins ara tot això potser no transcendeix prou. Fem coses raonablement bé, tenint en compte l’infrafinançament, les males passades que ens gasta Montoro manejant els diners del FLA a la seua conveniència política. Per tant, moderació en el sentit que no hi haja embolics. Pensar que el fet important no és qui serà el president o la presidenta sinó que aquest país puga continuar tenint una majoria de progrés i que el PP estiga quatre anys més, o vuit, en l’oposició. Ara, jo, evidentment, vull que el pròxim president de la Generalitat tinga nom de dona. I que siga de Compromís.

—Home, no és un enigma gaire complicat de resoldre: i que es digui…
—I que es diga Mónica [riu]. No ho oculte. És clar. M’agradaria, i deixaré la pell perquè Mónica Oltra siga la meua presidenta. Ara, dit això, per damunt de qualsevol nom és important que siguem capaços de sumar les tres potes del Botànic. Si alguna de les tres potes falla molt, hi haurà la possibilitat que PP i Ciudadanos tinguen més diputats. Per tant, m’alegre que en les últimes enquestes Podem haja estroncat la sagnia de vots que tenia. És important que puga remuntar: traure un resultat magnífic per part de Compromís no és prou si no som capaços de sumar en els ajuntaments i en la Generalitat. Per això deia, també, que la lleialtat és clau: els votants agraeixen que aquells que formen part d’un mateix equip no ens ataquem. Podem manifestar diferències en alguns aspectes, i és positiu, però el respecte és fonamental. Ens hem d’ajudar perquè uns, els qui som dins, siguem respectuosos amb la tercera pota que és fora, i atenguem part de les seues demandes; i Podem, ha d’entendre que els temps i les possibilitats són més lentes que no volem.

—Parlant de temps: la televisió triga.
—Massa. Vaig pel carrer i la gent m’ho pregunta: i la tele? L’altre dia Empar Marco em va dir que abans de l’estiu funcionarà. Esperem que siga així. Perquè és clau. Per a tots. Ara pense en el debat sobre el finançament, per exemple: és important que la gent puga veure eixos debats en una televisió que siga de tots.

—En la restitució d’una situació anòmala que s’arrossega dels anys del PP, quan tornarà TV3?
—Tornarà. Primer, però, perquè hi puga haver reciprocitat, s’ha de posar plenament en funcionament la televisió valenciana.

—Més futuribles: les coalicions electorals?
—Jo sempre dic que, quan toque, regarem. Ara, per a no defugir la pregunta: estic segur que en les autonòmiques, i en moltes locals, Compromís i Podem sumem més separats que junts. I crec que si Esquerra Unida va amb Podem, podran entrar eixos cent mil ciutadans que es van quedar fora de les Corts en el passat, i podrem sumar. Jo vaig ser un ferm partidari de concórrer amb Podem a les espanyoles, que conste. Però en les valencianes crec que sumarem més separats. Ja ho dic: respecte i lleialtat.