Joan Baldoví: ‘Els valencians volem ser solidaris, però no volem ser ximples’

Entrevistar Joan Baldoví sempre és un plaer. Parla clar, sense embuts i amb tota la franquesa que li permet el càrrec. En lloc de negar qualsevol polèmica reconeix que les coalicions sempre són complicades de pair i que el procés d’unió amb Podem no s’ha fet pas de la manera més modèlica. Però defensa que tot s’ha votat i que serà després del 20 de desembre quan caldrà esmenar les mancances que té Compromís.

No parlem pas de polèmiques i prou. Encara les eleccions del 20-D amb la motivació d’encapçalar el primer grup valencianista que posa els peus al congrés. Vol ser modest, però no pot amagar la seguretat i el convenciment amb què fa política. ‘Aspirem a guanyar el PP amb tota legitimitat’, acaba reconeixent. El seu objectiu és que ‘Compromís-Podem-És el Moment’, nom complet de la candidatura, esdevingui el primer partit del País Valencià. Com més diputats obtingui, més força podrà fer per aconseguir l’objectiu principal, un model de finançament millor.

—Heu viscut una legislatura amb la majoria absoluta del PP. Ha estat frustrant?
—A vegades, sí. Per exemple –això m’ha passat literalment–, tu podies fer esmenes i et contestaven: ‘No n’aprovarem ni una. Si voleu, ens quedem i en parlem, o anem a dinar.’ Literal. Això m’ha passat.

—Com picar ferro fred.
—Exacte. Per coses com aquesta és frustrant, perquè fas feina però saps que anirà a la paperera. Però jo crec que, des del punt de vista del meu país, per primera vegada s’ha vist que hi havia una veu diferent, una veu que no era ni del PSOE ni del PP. Fins i tot, recorde l’estranyesa del qui era aspirant a president, Mariano Rajoy, quan vaig fer el primer parlament de la legislatura. Em miraven sense saber d’on havia eixit. I la ràbia que va tenir Rita Barberá quan, en acabar aquella sessió, em va veure pel pati del congrés i em va dir: ‘Quina vergonya, venir ací a malparlar de la Comunitat Valenciana.’ És a dir, no ho havien vist mai. Fins i tot els altres diputats veieren que aquell diputadet era alguna cosa més que algú que havia obtingut l’escó per València, algú que hi anava a fer valencianisme i a parlar dels problemes dels valencians. Vull dir que alguna feina s’ha fet malgrat ser una situació frustrant.

—Finalment hi ha una coalició Compromís-Podem, però les negociacions han creat moltes discrepàncies i desacords.
—Les coalicions sempre són complicades de pair. No us he d’explicar jo als catalans algunes tensions que han estat difícils i, en fi, com teniu ara el pati. Té riscos, sobretot al principi, perquè el poder mediàtic de les televisions espanyoles és molt gran i tenim el risc de perdre una certa presència valenciana que és el que haurem de fer els que estiguem al capdavant, valencianitzar molt el nostre missatge perquè no acabe diluint-se. Dit això, em quede amb les paraules que van dir Jordi Sebastià i Jordi Juan, que són alguns dels nostres diputats que eren crítics respecte al pacte. Fa un parell de setmanes quan van fer una conferència de premsa van dir: ‘Ara tots amb Baldo, ara tots amb Compromís.’ Jo crec que és això, que hem d’aprendre.

—L’objectiu és ser el primer grup valencià al congrés. És ambiciós.
—Tenim davant un repte històric. Els valencians, durant la primera transició, teníem un actor de molt de pes i de trellat, que era Francesc de Paula Bruguera. Els valencians no vam comptar per a res i ens van posar a la cua a l’hora d’accedir a la nostra autonomia. En definitiva, no tinguérem cap pes polític. I jo crec que tenim davant justament un moment històric en el qual s’obriran molts melons. Per a nosaltres el finançament és absolutament crucial. S’obrirà el meló de l’encaix dels diferents territoris i jo crec que els valencians hem de ser arriscats. Ens hem d’arriscar, hem de ser valents i per això paga la pena d’intentar construir el primer grup valencià del congrés. No serà igual que Compromís siga a Madrid amb dos o tres diputats al grup mixt, que liderant un grup valencià. Això pot donar més visibilitat al problema valencià, i no únicament en clau de finançament, sinó en clau d’autoestima, en clau d’autoafirmació dels valencians. Hem de jugar al mateix nivell que altres actors.

—Abans fèieu referència a les dimissions de Sebastià i companyia, que no han entès com s’han dut a terme les negociacions per a formar la coalició. L’enteneu, la seva reacció?
—Jo no et diré que el procés haja estat modèlic. És evident que en aquest procés jo trobe que hi ha hagut coses absolutament criticables, en les quals puc compartir una part del discurs dels meus companys. No obstant això, sempre, qualsevol procés, s’ha votat. La meua candidatura també s’ha posat a votació. Tot s’ha decidit per votacions, bé siga amb gent de la militància, bé siga al consell nacional, que és el principal òrgan entre congressos. Per tant, s’ha votat, però jo admetria que hi ha hagut certes disfuncions.

—Com ara quines?
—Doncs que tot s’ha hagut de fer amb massa pressa. Crec que quan es fan les coalicions i els acords s’han d’encarar amb molt més temps. Potser hem arribat al final del procés pressionats per la pressa que s’havien de tancar les coalicions. I això ha fet que s’haja hagut de votar en un dia o que s’hagen hagut de fer primàries en dos dies i mig. No és una bona manera de funcionar. Una vegada passe el dia 20, jo crec que és un moment de tranquil·litat per tal de repensar de quina manera hem de fer les coses. L’objectiu és intentar avançar cap a una manera de prendre les decisions de Compromís que siga molt menys traumàtica i molt menys complicada.

—Éreu partidari d’incorporar Esquerra Unida (EU) a la coalició per eixamplar-la al màxim i que fos tan valencianista com fos possible. Que no hi sigui és un problema?
—Home, jo pense que EU, si no canvien molt les coses i tal com ja es va manifestar en les eleccions autonòmiques de fa quatre mesos, probablement i malauradament es quedarà fora perquè no sumarà el mínim necessari per a obtenir representació. Per tant, eixos vots no aniran al mateix cistell i es perdran. Jo crec que l’oferta que els vàrem fer, malgrat algunes opinions que he sentit, era generosa, realista i que els situava en igualtat amb els altres dos actors. Però bé, jo respecte el que decideix cada organització. Però ho lamente, perquè vaig ser una de les persones que va defensar decididament d’ampliar la base i que no fos solament un acord entre Podem i Compromís.

—Finalment, doncs, ha estat un acord de dos.
—No, perquè hi ha hagut alguns fitxatges que són certament significatius. Per exemple, que el primer president del consell pre-autonòmic valencià, Josep Lluís Albinyana, faça un pas endavant i vaja de número u al senat és significatiu. I que una activista social com l’actriu Rosana Pastor vaja en un lloc per a eixir vol dir que aquesta candidatura promet. I que, per exemple, l’últim conseller de Cultura dels anteriors governs socialistes i secretari general del PSOE, Joan Romero, haja firmat un manifest de suport a aquesta candidatura, justament eixampla aquesta base i fa que no siga només un acord de dos.

—Les dimissions de Compromís corresponen a polítics del Bloc. És qui n’ha sortit més malparat, del pacte amb Compromís?
—Home, és evident que les tensions més grosses les hem tingudes en el partit majoritari dins la coalició, que és el Bloc. Però pensem també que és el Bloc, que encapçala les llistes de València i Castelló. En fi, si parlem en eixos termes, doncs el Bloc tenia un diputat a Madrid i ara duplicarem i en tindrem dos. I si parlem en termes de Compromís, és més que probable que Compromís, que en tenia un, ara en tindrà quatre, perquè segur que eixiran els tres per València i els dos per Alacant. Amb la qual cosa, en tota negociació i en tot pacte, evidentment hi ha tensions i hi ha persones que no se senten ben representades. Però crec que el que cal mirar també serà el resultat i sobretot, la possibilitat que els valencians tinguem un grup propi a Madrid. La portaveu de Coalició Canària al Congrés em va dir una frase que ho resumeix tot. ‘Baldo, tindre grup o no tindre’l, és el cel i la terra.’

—Que ho és tot, vaja.
—Sí, en visibilitat, en recursos, en presència i fins i fins i tot en retorn de cara al teu país. Pensa que nosaltres no tenim televisió des de fa temps i les poques ocasions que les televisions espanyoles publiquen una cosa del grup mixt és només una imatge de cinc o deu segons. Per tant, que hi haja una veu potent a Madrid farà que inevitablement, des d’uns altres mitjans de comunicació que no són estrictament valencians, se’ns haja de donar veu. I crec que des del punt de vista de conscienciació com a poble, de visibilitat com a poble i de prendre consciència que som alguna cosa més que la platja de Madrid, això que pot ser positiu.

—El nou model de finançament serà el vostre principal cavall de batalla. Per a aconseguir-lo cal un govern amb presència de Podem?
—Home si hi ha els nostres socis, millor, perquè s’han compromès davant de notari, i ho portem com un dels cinc eixos fonamentals del nostre programa, un nou model de finançament que siga just. És a dir, no podem continuar fent com fins ara. Si fins i tot m’ho ha reconegut més d’una vegada Montoro. ‘Efectivament, els valencians esteu mal finançats, però no hem tingut temps.’ Home, han tingut tot el temps del món per a canviar les coses i no han fet res. És absolutament imprescindible.

—Es parla molt d’un nou model de finançament. Però quines línies mestres l’han de definir?
—Compromís vol una Agència Tributària Valenciana. Volem gestionar els nostres propis tributs. Ningú no posa en dubte la reivindicació de Gibraltar espanyol. En la mateixa guerra on es va perdre Gibraltar, alguns, els valencians i els catalans, vàrem perdre els nostres furs. I, per tant, si hi ha nacionalitats que poden tenir avantatges fiscals com ara bascos o navarresos, doncs els valencians també volem ser navarresos. I una entesa bilateral amb l’estat. Nosaltres volem ser solidaris, però no volem ser ximples. Volem gestionar els nostres recursos. I aspirant al màxim, voldríem fer com els bascos, és a dir, gestionar els nostres recursos i retornar a l’estat espanyol allò que l’estat necessita per a gestionar aquelles coses que no es fan al nostre país.

—Podem s’ha compromès que la coalició tingui un grup propi. Perilla que es trenqui, aquesta promesa?
—Jo entenc que les persones que defensen els interessos de les persones són persones de paraula. Per tant, no tinc cap dubte que Podem complirà la seua paraula. Ho hem firmat davant de notari. No els ha obligat ningú a signar-ho i ha estat una de les bases fonamentals per a formar la coalició. Jo no dubte que en cap moment es trenque la coalició. Una altra cosa és que la mesa que es puga formar impedesca que es forme el grup parlamentari, com ja ho va impedir, al meu entendre de manera absolutament injusta en aquesta legislatura, a Amaiur. Però jo confie que la mesa no serà un reflex del que ha estat aquests últims quatre anys. Espere que siga una mesa plural i que veja que no som igual nosaltres que Podem de Madrid.

—I si Podem us necessita per a poder governar?
—Bé, nosaltres ens estimem més que Pablo Iglesias siga el nostre president que no que ho siga Albert Rivera o Pedro Sánchez. Compartim moltes més coses amb la gent de Podem que amb la gent del PSOE.

—També faríeu president Pedro Sánchez?
—Això són hipòtesis.

—Sí, però són possibilitats.
—Sí, sí. Doncs et responc amb la mateixa franquesa amb què em preguntes. Si em dónes a triar entre Albert Rivera i Pedro Sánchez, trie Pedro Sánchez. Si em dónes a triar entre Rajoy i Pedro Sánchez, no tindria dubte, votaria Pedro Sánchez. Però, en tot cas, això seria fruit d’un acord ampli i en el qual, evidentment, els nostres vots haurien de servir per a escollir un president, però també perquè eixe president aconseguís un model de finançament just per als valencians.

—Si ens basem en les eleccions autonòmiques del maig, la vostra coalició vorejaria el 30% dels vots. La vostra aspiració és convertir-vos en la primera força del País Valencià?
—Ací els valencians diem que no digues blat fins que no siga al sac i ben lligat. Però amb la modèstia que crec que sempre ens ha caracteritzat i el fet que moltes vegades hem tingut les enquestes en contra i les hem rebentades, sí que aspirem aquesta vegada legítimament a obtenir un gran resultat. Per mi, el mínim seria obtenir cinc diputats i el 15% en cadascuna de les tres circumscripcions. I el nostre somni, evidentment, seria aconseguir fidelitzar tot el vot autonòmic i guanyar més vots que perceben que aquesta coalició és útil des del punt de vista de les persones i dels valencians. Per tant, sí, aspirem a guanyar el PP amb tota legitimitat.

—Digueu-me a quants diputats aspireu.
—Un mínim de cinc. Un bon resultat serien vuit diputats i a partir d’ací, seria l’hòstia.

—Aquests mesos vinents poden arribar al congrés espanyol votacions relacionades amb el procés d’independència del Principat. Quina posició prendreu?
—Nosaltres anirem sempre a favor de la democràcia i, per tant, entenem que els problemes es resolen votant. S’ha preguntar als catalans què volen fer. I jo crec que amb això aquest problema s’hauria resolt fa molt de temps.

—Com veieu la situació del procés?
—Complicada, perquè cada dia que m’alce canvia. Jo espere que finalment hi haja un acord de govern perquè la immensa majoria dels catalans espera això: que hi haja un acord i es comence a governar d’una vegada.