Joan B. Culla: ‘Ciutadans és fruit d’una llarga espera i d’una amarga frustració’

L’historiador Joan Baptista Culla (1952) acaba de publicar un llibre: El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible (Grup 62). En aquest llibre explica els enormes canvis que han tingut els partits catalans. I no únicament els interpreta a partir del procés d’independència: hi veu més motius. Culla rep VilaWeb en un bar a tocar de Catalunya Ràdio, d’on surt de fer una tertúlia. Mentre dura l’entrevista no para de saludar gent per la finestra. Afable, i amb una certa obsessió pels detalls, Culla analitza en aquesta entrevista l’evolució del sistema de partits català.

—Dieu que els partits han viscut un tsunami. Quines raons l’expliquen?
—Hi ha tres factors per a explicar el tsunami. Primer, allò que els enginyers en diuen fatiga de material. El pont més ben construït, al cap dels anys, s’ha de revisar. La fórmula que els partits van posar en peu a  final dels setanta no és eterna. Res no és etern. CDC i PSC experimenten fatiga de materials claríssimament. Segon factor: crisi econòmica. Un factor que afecta els que governen. Al PSC li ha fet més mal el procés, o que Zapatero d’avui per demà imposés el dèficit zero? I el tercer punt, el procés. Que els ha afectats tots.

—Comencem per CDC.
—La fatiga de material, i el cas Pujol molt destacadament. Això no és el cas Bárcenas. És molt més. No parlo de la quantia econòmica. Parlo de l’home que durant quaranta anys, i ell mateix ho reconeix, deia què estava bé o malament. Un referent moral. I un dia agafa, surt al balcó del passeig de Gràcia i es fa l’harakiri. Jo hi he tingut una relació estreta i cordial, i vaig necessitar quatre o cinc setmanes per a digerir mínimament l’impacte. Sort que va ser a final de juliol, a prop de les vacances, i no vaig escriure res fins a final d’agost. Si va ser brutal per a mi, que el coneixia i el tractava, però que no era militant, ni tenia càrrec, imagineu-vos per a un militant. Jo havia vist, per Sant Jordi del 2014, una dona plorant emocionada en una paradeta de CDC perquè Pujol li signava un llibre. Imagineu-vos aquella dona al cap d’uns quants mesos. I desenes de milers com ella. Això no és Bárcenas. Va ser molt fort. Molt.

—Pujol diu ‘m’ho menjo tot jo i així salvo CDC’. Us la creieu, aquesta tesi?
—Ens hem vist moltes vegades des d’aleshores. Reunions i dinars. Alguna vegada que he intentat portar la conversa cap aquest terreny m’he trobat amb una paret. No vol donar-ne cap pista. La meva intuïció, com la de molta gent, havent-lo observat de prop, és que segurament volia protegir els fills. Ara, pel que fa als fills, al començament de tot, la tardor del 2014, havia intentat defensar-ne algun. Però després ja no ho ha tornat a fer.

—Tesi: carta amagada de Pujol a la mà. Se la guarda per si de cas.
—No em fa aquesta sensació. Les vegades que hi he parlat, que són moltes, no he tingut la sensació d’un paio estarrufat, dient ‘compte amb mi, que si em toquen, veuràs què trec d’aquest calaix’. No és aquesta la sensació, no. Ara, està tranquil, com els advocats, perquè va publicar la nota quan els diners ja s’havien regularitzat.

—Passem a ERC, que –dieu– fracassa en l’estratègia de menjar-se Convergència.
—L’objectiu era substituir Convergència en el lideratge del nacionalisme català. Des del 2001 van creure que la manera era enviar CiU a l’oposició. Creien que CDC era una mica com la UCD: un muntatge creat des del poder i que amb Pujol retirat i sense poder es desfaria, i ells només haurien de parar el cistell sota l’arbre i recollir les pomes. Per a fer-ho havien de pactar amb el PSC. I es va muntar una teoria, que jo crec que era una mica impostada, que va tenir la màxima expressió en el llibre Disculpin les molèsties, de Xavier Vendrell, que em vaig llegir amb fervor quan va sortir. Vendrell hi deia: no hem fet president en Montilla malgrat que es digui José, sinó justament perquè es diu José. Perquè volem atraure la gent com ell. Això, més que una convicció real, era una manera de vestir i de justificar que s’agafessin del braç del PSC dels capitans.

—Va ser un fracàs? Perquè ERC ara sí que sembla que es menja terreny.
—Això va ser un fracàs. Primer, perquè Montilla es va regirar i va començar a fer un discurs obertament antiindependentista, i segon perquè Convergència no es va desfer en absolut. L’any 2010, CDC 62 diputats i ERC 10. Jo crec que, vist amb la perspectiva actual, aquella tàctica era equivocada. La intel·ligent, cosa que han fet des del 2012, i 2015, era anar de bracet de Convergència. L’abraçada de l’ós. La manera efectiva d’atreure el vell electorat de CDC és governar-hi, no enviar-lo a l’oposició.

—Passem al PSC, que expliqueu molt bé al llibre que té la crisi abans del procés. I que amb Maragall s’acaba la fórmula d’unir patricis intel·lectuals i capitans del Baix Llobregat. Ara, em sembla que continuen tenint un coixí brutal. Gent que els votarà fins que es mori. I no són pas pocs.
—Sí. Hi ha un vot identitari. I no parlo de Catalunya-Espanya. Hi ha una determinada gent, cada vegada menys, que vota el PSOE o el PSC, perquè són PSOE o PSC. Ara et diré una cosa que et sorprendrà. El meu pare, que era un senyor fill d’immigrants de Vinaròs, catalanoparlant de soca-rel, republicà i tot el que vulguis, doncs des de l’any 1977 va començar a votar el PSC. I va votar el PSC sempre. Fins al final. I com que es va morir a la vora de 103 anys, va tenir molt de temps per a votar-los.

—103 anys?
—Sí, es va morir el maig del 2015, li van faltar dos mesos i mig per fer-ne 103.

—I va votar en Navarro?
—Va votar en Montilla. Que vam tenir una enganxada. No m’hi havia barallat mai per res. Bé què, què faràs? Com sempre. No em diràs que tindràs els dallonsis de votar en Montilla. Sí, què passa? Saps què vull dir. Mon pare era poc polític; informat, això sí, lector de diari. Però poc polititzat, però per ell es convertia en un senyal d’identitat. I el vaig deixar per impossible.

—Com veieu Ciutadans?
—Ciutadans és fruit d’una llarga espera i una amarga frustració. Som a l’any 1980. Els que després fundaran Ciutadans són tots a l’òrbita del PSUC. O el PSC. Tots. Sense excepció. Començant per De Carreras, Boadella, etc. Com pot ser que, essent l’elit intel·lectual, els que estem preparats, els que abans del franquisme hem teoritzat, ara uns botiguers ens prenen el poder? La victòria de Pujol ha estat un accident, creuen. Doncs no. Vint-i-tants anys de llarga espera. Tan llarga que alguns s’impacienten i sorgeixen coses com el Foro Babel. Quan finalment el 2003 és possible una majoria no convergent, ells esperaven l’anti-Pujol. Doncs no. El tripartit no va ser això. Hi ha una cita del Carreras magnífica de l’any 2004 que diu: ‘Som a l’any 24 del pujoilisme.’ És perfecte. No es pot dir més en més poques paraules. Hem esperat vint-i-quatre anys i ara resulta que Maragall fot igual, o pitjor, que l’altre. Això què és? I aquí és on diuen que s’ha de fer alguna cosa. Aquests divuit intel·lectuals famosos comencen a rumiar. Es passen un any al bar El Taxidermista. Discutint i això. Perquè cadascú es pensa que és Hobbes. Grans ínfules. I entra en escena un petit grup, molt menys visible, que són els activistes antiimmersió. Caja, José Domingo, Antonio Robles. Gent una mica tronada, obsedits amb aquest tema des de fa feia anys. Finalment conflueixen i el 2006 creen el partit. A iniciativa dels intel·lectuals.

—Partit que encapçala Albert Rivera de casualitat. Literalment.
—Cert. Vaig assistir al congrés. Primer a fora, perquè no ens deixaven entrar. I després a dins. Qui és el president, demano. Un que es diu Albert Rivera. Qui? Sí, un noi jove. I ja se sap, i aquí ho explico, que el desconegut Albert Rivera, un xaval de 25 anys, surt per ordre alfabètic. Si es digués Ramon no hauria estat líder. Però es diu Albert. Un programa informàtic va posar els quinze membres de l’executiu per ordre alfabètic. Havien d’escollir secretari general i president, se’ls acabava el temps, havien llogat la sala fins diumenge a les cinc de la tarda, i a  les cinc menys deu minuts el president de la mesa no té nom. Doncs té la llista davant, i comença per dalt. Albert Rivera Díaz, president. Antonio Robles Almeida, secretari general. I ho soluciona així. Aquest xaval, vint-i-cinc anys, els intel·lectuals van pensar que no se’n sortiria i faria el que diguessin ells. Doncs no. L’intent de convertir-lo en un titella va fracassar ràpidament. Tenia idees pròpies, bona presencia i sabia parlar. Amb gran escàndol, entre el 2006 i el 2009 la majoria dels pares fundadors diuen de Rivera allò que no n’ha dit mai cap enemic. Gàngster de la política. Pallús. Li diuen de tot, perquè no s’ha deixat manipular.

—Com us expliqueu els seus resultats a Catalunya?
—En primer lloc, Rivera té qualitats. I a partir del 2010, el context l’ajuda. A Madrid diuen: ‘A este le ha venido Dios a ver.’ Doncs a Ciutadans, el procés l’ha vingut a veure. Ells havien sostingut sempre que aquí hi havia un ambient irrespirable, el nacionalisme anava descontrolat. Doncs a partir del 2010 comencen les grans manifestacions independentistes. I el seu discurs té més credibilitat.

—El rumor que diu que Ciutadans neix a La Caixa, us el creieu?
—L’única base efectiva és que Rivera es guanyava la vida com a jove advocat dels serveis jurídics de La Caixa. Com desenes d’advocats. Jo crec que La Caixa, l’any 2006, no tenia cap sensació d’onada independentista que calgués frenar ni res. En absolut. El primer mecenes és Festina. Res a veure amb la Caixa. Un home que considera que, empresari important com és, a Catalunya no li ha fet cas ningú. Un home d’extrema esquerra que havia fet molts diners. Va ser Pepe Zaragoza, qui m’ho va dir. Aquests paios treuen els diners de Festina. Jo no havia sentit ni parlar-ne.

—La CUP. També heu anat a les seves assemblees?
—No. Aquests últims dos o tres anys m’he anat emmandrint. Em dec fer vell. Entre més raons ara les ponències, i els papers, els pots aconseguir al cap de poc per internet. O agafes un pendrive i te’n fan còpies. Abans no. Havies d’anar físicament a buscar el patracol.

—Dieu que són el nou vingut incòmode.
—Nouvingut, tot i que tenen arrels de l’any 1979, com la CUP d’Arbúcies. O Sant Pere de Ribes. I aquest fil roig, en èpoques finíssim, a partir de la dècada passada, va tenir l’encert
de convertir la CUP en una opció municipalista, independent dels embolics dels partits. I això els va permetre de beneficiar-se de les circumstàncies concretes. La primera entrada, em sembla que és el 2007, es beneficien d’un vot de càstig a ERC. Els votants a qui no va agradar que haguessin fet president Montilla. Quan a partir del 2011 comença l’eclosió independentista estan en bones condicions per a recollir-ne un part.

—Parleu de l’efecte David Fernàndez.
—El salt del 2012 al 2015 en dic ‘efecte David Fernàndez’. Aquest home, en un any, es converteix en el polític més ben valorat segons totes les enquestes. Un anticapitalista. La primera vegada que ens vam trobar, a la televisió, em va sorprendre molt. Jo m’esperava que em veiessin, amb el llibre que havia fet sobre Israel, per exemple, com un dimoni. Doncs afable, cordial, empàtic. I el paper d’aquest home presidint la comissió Pujol va ser extraordinari. Extraordinari com va treure la sandàlia. I la gent es pensava: aquest paio, quan tingui en Pujol al costat, l’obrirà en canal i les entranyes. Doncs elegància i joc net. Una actitud presidencial, amb la samarreta que vulguis, però presidencial. A mi em va explicar que el dia abans havia tallat el Millo i companyia enviant-los un SMS dient: ‘O pareu o suspenc la comissió Pujol.’ Un paio de la CUP amenaçant de suspendre la comissió perquè fas merder? Sembla que no pugui ser. Doncs enhorabona. El factor Fernández explica coses que, si les mires amb perspectiva, Déu n’hi do. Jo visc a Sant Cugat. El municipi amb la renda més alta de Catalunya. La CUP, 10% del vot. Jo, sincerament, em conec una mica Sant Cugat. Hi ha un 10% d’anticapitalistes a Sant Cugat? A mi em sorprendria. El vot a la CUP surt de gent que, com jo, viuen en casetes adossades. O en cases no adossades. Jo ho explico per l’efecte David Fernàndez. Perquè no pot ser que aquesta gent estiguin per la nacionalització de la banca. Això és impossible.

—I arribem a Iniciativa.
—ICV és un fenomen d’extinció voluntària. En lloc de fer que la història els passés per sobre, van decidir pujar a la cabina de la piconadora. En canvi de conservar quota de poder. Sacrificant els líders, això sí. Herrera i Camats han desaparegut a una edat joveníssima. Però en contrapartida han pujat al cavall dels comuns. Que ja ho veurem, eh? Simplement apunto que no serà bufar i ampolles convertir ICV, EUiA, els que vénen de la monja Forcades, Podem Catalunya, i el sector Colau i, nu i cru, convertir això en una organització compacta. No serà senzill. La idea que les identitats prèvies es diluiran… Ja ho veurem. Hi ha qui diu que Vistalegre II complica el projecte de Colau. Pablo Iglesias voldrà marca pròpia i política pròpia. I la història ens ensenya que per un punt i una coma els partits d’esquerres són capaços d’escindir-se.