Joan Anton Català: “Podríem tenir vida extraterrestre davant dels nassos i no saber-la veure”

Joan Anton Català (Tarragona, 1961) és un divulgador científic especialitzat en astronomia i astrofísica. Ha escrit nombrosos llibres i col·labora setmanalment en El suplement de Catalunya Ràdio. Ara acaba de publicar Hi ha algú, allà fora? (Angle Editorial) i ha estrenat un pòdcast autoeditat que duu el mateix nom, en què barreja amb destresa ciència i filosofia per obrir la mirada a tot allò que ens és desconegut i provar de respondre a l’eterna pregunta de la humanitat: “Hi som sols, a l’univers?” Confessa que ha escrit el llibre “per culpa” de Carl Sagan, el seu referent i el de tota una generació. I, com feia ell, Català també aconsegueix de transmetre la seva fascinació per la cerca de vida no terrestre amb una mirada amena, rigorosa i entenedora.

A més, ens adverteix d’un fenomen històric: l’eclipsi total de sol que es podrà veure en alguns indrets dels Països Catalans el 12 d’agost de 2026. Insta les administracions a preparar-se per a per a l’esdeveniment, perquè hi ha gent que ha reservat pobles sencers per veure’l, i el col·lapse turístic pot ser preocupant. 

—Hi som sols, a l’univers?
—És l’eterna pregunta. Sembla un univers massa gran perquè la vida sigui només propietat de la Terra, però la ciència necessita proves: no n’hi ha prou a somiar, a desitjar, cal certificar-ho. El dia que puguem confirmar que a Mart hi va haver vida, trencarem el gel. Seria el primer cop que diríem que anem bé amb el nostre sentit comú. Perquè si al costat de casa, a Mart, ja l’hem trobat, la vida, què no hi haurà allà a fora, que és immens? Tota la vida a la Terra és feta dels mateixos maons, no hi ha gairebé diferències entre un bacteri i nosaltres. Som fets de proteïnes, d’aminoàcids, del mateix ADN… un fet que ens limita el coneixement d’unes altres formes de vida. Quan trobem vida allà fora, de què serà feta? Dels mateixos maons que la nostra? Això pot ser una revolució per a la ciència.

—És a dir, potser tenim vida extraterrestre davant els nostres ulls i no som capaços de detectar-la?
—Exacte. A la Terra, en ple segle XXI, no entenem la vida. És un cop d’humilitat de la natura: pensàvem que sabíem què era la vida –allò de néixer, créixer, reproduir-se i morir–, però la natura ens ha demostrat que no n’hem entès res, de la vida. No tenim una única definició de vida a la Terra. Hi ha científics que pensen que hi ha desenes de milions d’éssers vius, d’espècies diferents, que encara no hem descobert. I aquest és el desafiament: buscar la vida fora de la Terra, quan en ple segle XXI encara no sabem realment què és. Podríem tenir-la davant dels nassos i no saber-la veure.

—Som molt a prop de descobrir vida extraterrestre?
—Penso que podem ser-hi més a prop que no ens pensem. Jo calculo entre deu i quinze anys per al descobriment de la vida bàsica. A Mart, que és la millor aposta que tenim, hi cerquem vida antiga, o en alguna lluna de Júpiter o Saturn. Si Mart ens falla, la cosa ja se’n pot anar a quaranta o cinquanta anys més enllà.

—Les missions més pròximes es fixen en Mart i en Europa. Què hi anem a cercar?
—En aquest moment, les nostres apostes de vida bàsica dins el sistema solar són Mart i Europa. A Mart, hem pogut confirmar que fa 3.500 o 3.800 milions d’anys hi havia aigua líquida en superfície. Avui, la superfície no té la condició per a tenir vida, si més no tal com l’entenem. Hi fa molt fred, l’atmosfera és molt feble… La nostra pregunta és: “I si quan hi havia aigua, fa milers de milions d’anys, va aparèixer la vida en forma de microorganismes, de manera similar a com va passar a la Terra?” Cerquem roques antigues d’aquesta època que tinguin marques, que és exactament el mateix que hem fet a la Terra. Ho fa un robot que es diu Perseverance, que hi va arribar el febrer del 2021 i va recollint mostres de roques, que haurem d’anar a buscar i dur-les a la Terra per analitzar-les. I això ens fa anar molt lents, perquè és una missió molt complicada, tecnològicament i econòmicament.

—I què és interessant d’Europa, una de les llunes de Júpiter amb un oceà subterrani d’aigua salada?
—Europa té menys de 130 graus a la superfície. Però hem descobert que per sota de la superfície hi ha fenòmens hidrotermals, segurament causats per la fricció gravitatòria dels grans gegants, Júpiter i Saturn, que escalfen el gel i el converteixen en líquid. A Europa hem calculat que hi ha una capa de gel que envolta tot el satèl·lit, d’uns 25 quilòmetres de gruix, i per sota un oceà d’aigua líquida, segurament salada, amb tanta aigua com dues vegades la de tots els oceans de la Terra. A més, hi ha fenòmens hidrotermals que escalfen aigua, la fan pujar per esquerdes de desenes de quilòmetres i la fan sortir en columnes de vapor d’aigua, en guèisers cap a l’espai. I tenim la sospita que els guèisers eleven cap a l’espai molècules bioquímiques que a la Terra tenen relació amb la vida. Com més en sabem, d’Europa, més ens enamora. Ara hi viatja una nau, l’Europa Clipper, que es va enlairar a l’octubre i hi arribarà el 2030. Però serà la primera missió, i, per tant, és molt difícil que sigui arribar i moldre.

—Sempre cal relacionar la presència d’aigua amb la vida? Podria no ser així?
—Podria, però jo no hi apostaria. Hi ha una dada que és fascinant. Si agafes una gota d’aigua d’aquest planeta, d’un toll, d’un riu, de l’aixeta, d’una ampolla d’aigua del súper, és plena de microorganismes. L’aigua, H₂O, són dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. L’hidrogen és l’àtom més abundant de l’univers, i l’oxigen, el tercer. De manera que allà fora l’aigua hi és abundantíssima, els nostres telescopis troben el senyal d’aigua a tot arreu. Es combinen de seguida oxigen i hidrogen i en trobem a tot arreu. L’aigua, a més de ser abundant, té unes propietats que no coneixem en cap altre líquid. Això no vol dir que la natura no pugui haver inventat la vida utilitzant una cosa que no sigui l’aigua. No ho podem assegurar, però jo no hi apostaria. Allò que hem de saber és que, si hi ha una mínima possibilitat de detectar vida, serà perquè es basarà en l’aigua. Per tant, anem on hi hagi aigua. Perquè si anem on no hi ha, no sabem ni què buscar. Per això l’eslògan de la NASA, de fa anys, és “Seguim l’aigua”.

—Els exoplanetes, els planetes de fora del sistema solar, també poden ser un bon lloc per a trobar-hi vida?
—A la nostra galàxia potser hi ha mig bilió o un bilió de planetes. Si volguéssim viatjar a l’exoplaneta de més a prop de la Terra, trigaríem 70.000 anys, amb els coets que tenim avui. Per tant, no hi podrem arribar mai. I com trobarem vida en aquests mons on no podem anar? Ara, amb telescopis com els James Webb, hem començat a detectar atmosferes d’alguns d’aquests exoplanetes. De tan lluny, no el podem ni veure: deduïm que hi és. Així i tot, comencem a detectar gasos a les seves atmosferes. Imagina’t el dia que descobrim oxigen en un exoplaneta! Perquè l’oxigen a la Terra és fabricat per la vida, per la fotosíntesi! Però, tot i que seria sospitós, tampoc no seria prova de res, perquè pot ser oxigen produït per processos químics o geològics no relacionats amb la vida. I no hi podem fer un viatge per a certificar-ho.

—No és igual trobar vida que trobar vida intel·ligent. Quina és més probable?
—La Terra és habitada per microorganismes, és propietat dels bacteris. Quan anem pel carrer, veiem arbres, papallones, gossos, persones, però en realitat qui domina el planeta són els bacteris. L’aparició de la vida, ja en si mateixa, és tremendament difícil. Però perquè aquesta vida bàsica es desenvolupi per formar coses més evolucionades, com allò que anomenem plantes, animals, i fins i tot civilitzacions, han d’haver passat encara moltíssimes més coses. El sentit comú ens diu que si hi ha vida fora, que segurament n’hi ha, és probable que hi abundi la vida bàsica, com els microorganismes, i que hi sigui molt menys abundant la vida desenvolupada. Però hi ha una paradoxa: la vida més complicada que existeix allà fora potser és molt més fàcil de trobar que no pas aquesta vida bàsica, que és més difícil de trobar que un senyal que ens digui que no hem estat sols a l’univers. I aquest senyal, el d’una civilització, ens podria arribar en qualsevol moment. Potser no cal esperar deu o quinze anys.

—Nosaltres també enviem senyals a l’univers per demostrar que existim.
—De tant en tant, enviem senyals fora explicant que vam ser aquí, que durant un moment efímer de la història de l’univers, vam habitar un raconet perdut a la immensitat d’aquest oceà. De la mateixa manera, ells potser també ens volen fer arribar aquests senyals. Quan ens arribin, això haurà d’originar una gran revolució. Serà un terratrèmol: en l’àmbit polític, religiós, ens barallarem, pot ser un desastre… però alhora pot ser una gran oportunitat. Ens farà repensar moltes coses: ens resituarà al lloc que ens correspon, perquè centrem l’univers al nostre voltant, i ens farà veure que n’és, d’efímera, la vida. Serà una d’aquelles crisis necessàries per a canviar les coses.

—Tenim inquietud per saber si hi ha vida més enllà, però d’aquí encara ens falten moltes espècies per descobrir… Mirem molt enfora i poc allò que tenim més a prop?
—És cert, tenim un món injust, hi ha gent que passa fam, tenim guerres… Si, clausurant tots els recursos i diners que destinem a l’exploració de l’espai, poguéssim solucionar la fam al món, jo penso que ningú no dubtaria què s’hauria de fer. Però quan ho poses en perspectiva respecte d’unes altres maneres de dilapidar els diners, veus que és mínim. El que dediquem, per exemple, a rearmar-nos, és molt més gros. I, a més, no oblidem que l’exploració de l’espai, superant aquests reptes tecnològics i científics, fa que després tot reverteixi aquí: del velcro que utilitzem cada dia a la investigació sobre nous fàrmacs per lluitar contra malalties. I encara hi ha una altra gran utilitat, que és que la nostra genètica ens fa desafiar la natura. Ho hem fet sempre. Volem respondre preguntes. Ens trairíem si ara diguéssim que no volem saber què hi ha a fora. És com si els nostres avantpassats s’haguessin dit: “No sortirem de les cavernes. No explorarem aquest món, no pujarem muntanyes per veure què hi ha a l’altra banda.” Una altra cosa és amb quina ètica ho fem. I aquí sí que hi ha molt a discutir. A mi, com a ciutadà del món, m’agradaria que es discutís més de quina manera volem explorar l’espai. Per exemple, de quina manera volem arribar a Mart, si és què hi volem arribar.

—En una entrevista anterior, vàreu dir que anem per un camí que convertirà l’espai en un entorn on fer negocis. A la cursa espacial ara s’hi han afegit les empreses, a més dels països.
—Ha canviat molt, la geopolítica de l’espai. Quan competien la Unió Soviètica i els Estats Units hi havia dues superpotències i prou. I les empreses hi estaven subordinades. Això ara no hi és. Els Estats Units són dominadors únics i absoluts de l’espai. La Xina hi va al darrere, però encara no els arriba ni a la sola de la sabata, tot i que alguns sectors més republicans extrems dels Estats Units ho vulguin fer creure. Ara també hi ha Rússia, la Unió Europea, el Canadà, el Japó, l’Índia, els Emirats Àrabs i, a més, les empreses privades, que tenen agenda pròpia. SpaceX, d’Elon Musk, diu que farà la seva. Que faran que la humanitat arribi a Mart, amb la NASA o sense. Si no regulem l’espai, podran fer moltes coses. I les empreses privades tenen la capacitat de ser molt més flexibles que les administracions públiques, sotmeses a les lleis del país. L’única llei internacional que tenim és de l’any 1967, d’abans d’arribar la Lluna. Per tant, hem de revisar aquestes lleis i veure si són vàlides o no.

—La legislació internacional prohibeix la militarització de l’espai?
—La llei internacional de l’espai diu que no pots posar armes a cap cos celeste, ni a la Lluna, ni a un asteroide, ni a Mart. Però no diu res de les òrbites dels cossos celestes. Per tant, no diu res de l’òrbita de la Terra, i l’anem militaritzant. Com que l’espai es va convertint en un motor de l’economia, desenvolupem noves empreses i empreses que utilitzen dades de satèl·lits. Això creixerà cada vegada més. La Carta de les Nacions Unides assegura el dret d’autodefensa i de protecció dels interessos, i per tant els humans direm que militaritzarem l’òrbita de la Terra per protegir els interessos de la nostra economia. I és una cosa que, si no l’aturem, té un escalat.

—Al final del llibre, us demaneu sobre el futur de la humanitat i de la intel·ligència artificial. La irrupció de la IA marcarà un abans i un després en el descobriment de vida més enllà de la Terra?
—La intel·ligència artificial, en el món de la ciència en general, ja és un instrument imprescindible en molts àmbits. Serà un motor que ens ajudarà a cercar o a reconèixer vida d’una manera més eficient. La ciència i la tecnologia no són ni bones ni dolentes. Més que no pas por de l’eina, se n’hauria de tenir de la seva utilització. Però de vegades pensem en la intel·ligència artificial com si fos capaç de fer-ho tot. Encara som molt lluny d’això. La intel·ligència artificial fa millor que qualsevol humà allò per a què ha estat dissenyada, però només sabrà fer allò. Pot guanyar totes les partides d’escacs, però no sap què són els escacs.

—És com més va més difícil de lluitar contra les teories conspiranoiques? El rigor científic equival a temps i prudència, valors que són difícils de mantenir en la societat actual, en què volem resultats ràpids…
—Hem d’entendre que és un moviment que sempre ha existit, només que ara hi ha més altaveus. Ara hi ha les xarxes socials, YouTube, pòdcasts, que permeten de difondre teories conspiranoiques que abans quedaven en pamflets o reduïdes a societats molt delimitades. Jo penso que els gurus d’aquestes coses no se les creuen. Però que han construït un modus vivendi. Són algú. Si ells destrueixen aquesta conspiranoia, destrueixen el seu modus vivendi. Per una altra banda, la gent que els segueix em fa més pena. Perquè penso que l’accés a la informació, que avui és molt simple, fa que hàgim perdut una mica l’esperit crític. Afortunadament, crec que als nostres nens i nenes els eduquem força més amb això de l’esperit crític.

—A la societat de la immediatesa, els avenços i descobriments científics, que triguen tant, són mons que col·lideixen…
—És aquesta impaciència de la celeritat de voler-ho tenir tot de pressa i adonar-se que això té un ritme. Primera, té un ritme per les distàncies. Segona, té un ritme pels preus. Per a la missió d’anar a recollir mostres a Mart i dur-les aquí per analitzar-les, que podria ser el descobriment de la història de la humanitat, anem lents, perquè amb prou feines hi ha recursos per a fer-ho. La NASA ha hagut d’acomiadar gent, entre altres raons, perquè excedeix el pressupost per culpa d’aquesta missió. I ara ens diuen a Europa que ens hem de rearmar, que encara hem d’inflar més els pressupostos militars. Que un robot se’n vagi a Mart, més les nòmines de tots els científics i tècnics que hi participen durant anys, pot equivaldre al cost de 15 o 16 avions de combat. Hi ha gent que ens vol sense cultura i sense ciència. Per manipular. I, precisament en ciència i cultura, no hem de retallar.

—Per acabar, què passarà el 12 d’agost de 2026?
—Hi haurà un eclipsi total de sol, un regal de la natura. Sempre dic que tothom n’hauria de veure un, a la seva vida, perquè és fascinant, et sents connectat amb la natura i amb l’altra gent. És un moment efímer, que és el moment de la totalitat. Segons on et trobis, pot durar de segons a un parell de minuts, com a màxim. L’eclipsi només tocarà terra a Grenlàndia, a Islàndia i en algunes parts de la península Ibèrica i les Illes. Si fem una línia de Lleida a Vilanova, tot allò que quedi per sota serà la zona de l’eclipsi total: Tarragona, les Terres de l’Ebre, el nord del País Valencià i les Illes. Per tant, seran destinacions turístiques de primer ordre, i aquest turisme s’afegirà al que ja ve normalment als mesos d’estiu. De fet, hi ha gent que ja hi reserva allotjament. Em consta que els nord-americans, que en això són molt planificadors, ja han reservat pobles sencers que saben que tindran bona meteorologia. Hi haurà una mobilitat prèvia i una mobilitat durant l’eclipsi que pot col·lapsar les carreteres. Per això, tot plegat s’haurà de gestionar i planificar molt bé. Hi haurà periodistes de tot el món, veient com gestionem aquest eclipsi, i serà una oportunitat enorme per a projectar una imatge cap enfora, per a fer de l’eclipsi un espectacle amb valors, com la sostenibilitat i la responsabilitat.