Jo votaria sí

En saber l’anunci del president de la Generalitat de Catalunya sobre la data i la pregunta del referèndum, vaig piular-lo a Twitter amb un comentari rotund: ‘Jo, si fóra català, votaria sí.’

Immediatament, es van succeir les respostes a la xarxa i VilaWeb se’n va fer ressò en una breu notícia. Convidat per aquest mitjà a explicar les meues raons, aprofite també per afegir les necessàries matisacions a una afirmació que ha sigut objecte de diverses interpretacions.

1. Jo no sóc català sinó valencià, i eixa circumstància condiciona inevitablement la meua posició. Ara i ací, el meu projecte polític no és independentista. Però això no m’impedeix empatitzar amb altres situacions i pensar què faria si fóra català.

2. No sóc nacionalista, ni tan sols m’agrada definir-me en termes nacionals. Com tantes altres persones, sóc d’origen familiar mestís i tinc vocació internacionalista. Parle i estime per igual el castellà i el valencià, llengües que em són pròpies i familiars, i defense la unitat del català enfront dels sectors feixistes i reaccionaris que continuen actuant –cada vegada amb menys força social– al País Valencià.

3. Els meus ideals no són territorials sinó socials –llibertat, igualtat, fraternitat–, però en tot cas, advocaria per un federalisme plurinacional de lliure adhesió que unira tots els pobles de l’estat espanyol –diria ibèrics si no fóra una boutade– des del reconeixement de la seua sobirania. Això vol dir, evidentment, poder exercir el dret de decidir el tipus d’estat i si se’n forma part o no.

4. Malauradament, ara per ara, no veig eixe federalisme enlloc. La resposta de les institucions espanyoles –govern, congrés, Tribunal Constitucional, poder judicial– a la reclamació d’autodeterminació del poble de Catalunya va, justament, en el sentit contrari: imposar la unitat d’Espanya per damunt de la voluntat lliure dels pobles que hi conviuen, amb la Constitució de 1978 com a barrera infranquejable i tot l’aparell legal i repressiu com a força coercitiva. Les causes judicials contra les legítimes decisions del Parlament democràtic de Catalunya em semblen un escàndol de primer ordre.

5. Hi ha moments en la història en els quals, per molt complexes que siguen les situacions i matisades les posicions davant d’aquestes, cal prendre partit. Una vegada anunciat el referèndum, i si finalment es convoca i es fa amb garanties, el dilema que tindrà cada persona amb dret de vot serà doble: participar-hi o no (abstenint-se o, fins i tot, boicotant la consulta); donar suport a la constitució d’una república independent o oposar-s’hi (votant en contra o nul).

6. Després de totes les maniobres fosques i autoritàries que el govern espanyol ha fet per impedir l’exercici del dret de decidir del poble de Catalunya, jo tinc clar que, si fóra català, participaria en el referèndum. La unilateralitat de la convocatòria no deslegitima la consulta, atès que és l’única possibilitat que ha deixat la negativa reiterada i contumaç a acordar-la dels poders de l’estat. Com tantes altres vegades en la història, els drets democràtics no seran atorgats sinó que caldrà conquerir-los.

7. Arribat el moment de la votació, a la pregunta ‘voleu que Catalunya sigui un estat independent amb forma de república?’, si fóra català i d’acord amb les meues conviccions profundament republicanes, jo respondria sí i continuaria lluitant col·lectivament perquè eixa nova república fóra molt més democràtica, social i solidària que l’actual Regne d’Espanya i del que pretenen les elits catalanes.

Per acabar, vull recordar que ja no ocupe cap càrrec de responsabilitat orgànica ni institucional i, per tant, expresse les meues opinions a títol exclusivament personal i sense voluntat de qüestionar l’estratègia política de cap organització.

Ignacio Blanco, ex-diputat d’Esquerra Unida del País Valencià.