Jo vaig volar amb Peoplefly!

Comprar un bitllet d’avió d’una companyia ignota per al vol inaugural és ben bé una loteria, però confesso que l’entrevista publicada per VilaWeb a l’empresari responsable de Peoplefly em va tranquil·litzar: semblava una proposta seriosa. I era la manera de volar a l’Alguer en una hora, sense fer marrada i amb un preu aprofitable. Dit i fet, ens hi vam posar: l’objectiu del viatge era agermanar l’Ateneu Barcelonès amb el molt meritori Ateneu Alguerès, fer-hi jo una xerrada sobre la importància del llegat lingüístic i històric –i dues pinzellades sobre el procés–, i visitar una ciutat que s’ho val, sense cap mena de dubte. La represa dels vols directes amb Barcelona era fonamental per a les relacions culturals entre països, ciutats i illes.

Faig curta una història llarga: el vol va sortir de Barcelona amb molt de retard perquè l’avió era retingut en un aeroport intermedi. El cas és que al Prat no hi havia gaire notícia de la nova companyia: ‘Esto no existe’, ens deien, cosa no gens consoladora. Finalment, el vol es va enlairar amb només tres passatgeres, que érem nosaltres: va ser un devessall d’atencions per part d’una tripulació que no sabia com excusar-se per la singularitat del cas. Això feia preveure una tornada complicada, tal com va ser. Diumenge ens van trucar per avisar-nos que el vol de dilluns se suprimia. Però en comptes d’actuar com una companyia qualsevol, que hauria significat deixar-nos a l’illa amb una mà al davant i una altra al darrere, Peoplefly ens va oferir l’alternativa de tornar via Roma o via Càller i, com que vam triar aquesta darrera, ens van posar un bus per a dur-nos-hi. En arribar a l’aeroport tot estava en ordre: els bitllets, la reserva, l’accés. Ho trobo exemplar. Entre altres coses perquè aquesta gent mirava d’esquivar trampes i tripijocs que els posaven a cada moment, com si una conspiració tàcita volgués eliminar de bursada la possible competència. Total, un viatge més llarg que no era previst, però d’una altíssima correcció empresarial.

Dit això, seria genial que la connexió amb l’Alguer funcionés bé perquè la ciutat s’ho val. És un raconet històric acarat a la posta de sol sobre el mar, un nucli de carrers de còdols i parets de pedres sàvies, on a cada pas apareix un rètol en català, una placeta amagada, una església notable. La muralla de mar fa un passeig preciós. Fora d’aquest nucli fundacional, on els catalans van fer de les seves, la ciutat s’estén anodina, amb una arquitectura sense gràcia, però amb la mateixa serenitat que respira pertot arreu. La bona vida! Val la pena de voltar-hi una mica fins a tocar la natura, que és allà mateix, perquè el paisatge és espectacular. Tot hi és amable, pròxim i entranyable. Per acabar-ho de quadrar, ens van dur a dinar a Sa Mandra, una hisenda-restaurant i museu agrícola, consagrada a la cuina sarda, que ofereix un únic menú degustació d’una desena de plats que els àngels hi canten. El producte, fet allà mateix, és de primera i cap ingredient no és obligat a fer res que no tingui ganes de fer: vull dir que és una cuina senzilla i prodigiosa, a penes sofisticada i d’una extraordinària subtilesa, que confirma que les cultures mil·lenàries, llaurades col·lectivament, són un patrimoni insubstituïble.

La visita va ser portada per Joan-Elies Adell, delegat de la Generalitat a l’Alguer, poeta i professor, un home diligent, ben relacionat i ben informat que va donar pes a cada moviment. Els dos ateneus agermanats van segellar el llegat que ens uneix. Va ser un cap de setmana memorable, que recomano a tothom. Com els musulmans a la Meca, els catalans hauríem d’anar a l’Alguer un cop a la vida, per retrobar-hi els retalls de la història, ben vigents. S’hi entenen moltes coses. I si Peoplefly sobreviu i s’assenta, us recomano el vol directe.