‘Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Faceries’

[Aquest article es va publicar originalment com a part de la sèrie ‘Nou Barris: crònica d’una ciutat irreductible’ i ha estat recuperat el 30 d’agost de 2017, en commemoració de l’assassinat de Josep Lluís Faceries, el dia que ha fet seixanta anys del mateix.]

Els veïns de Nou Barris reivindiquen el passat, els orígens i les batalles viscudes en temps del franquisme i la transició. Contra l’oblit, aprecien les històries que han passat i s’expliquen del veïnat. Hi ha una necessitat d’esbrinar la petita història del barri. Hi ha una voluntat molt viva de recuperar la memòria oculta del temps de la dictadura.

L’assassinat del maqui llibertari Josep Lluís Faceries, a la porta de l’Institut Mental de la Santa Creu, concretament a la cruïlla del carrer Pi i Molist amb els passeigs Urrutia i Verdum, és un fet històric que, de sempre, els ha intrigat. És un símbol de la crueltat del franquisme que el barri s’ha fet seu. Avui, una placa a terra recorda el fet: ‘Josep Lluís Faceries. Militant llibertari. Mort en aquest lloc en una emboscada de les forces de la dictadura. El 30 d’agost de 1957. A les 10.45 del matí’. La desinformació i la por de preguntar van soterrar aquell fet fins ben entrada la transició. Pel veïnat han circulat diverses versions, però res millor que la d’un testimoni ocular, present aquell matí al lloc dels fets.

José Molina, l’advocat defensor dels veïns del Turó de la Peira en la catàstrofe de l’aluminosi, és del barri i té tota una altra història per a explicar, una història que l’ha perseguit tota la vida. La seva família prové d’Archena, Múrcia. El seu pare havia lluitat en el bàndol republicà i, després d’haver passat tres anys en un camp de concentració, van decidir venir a viure a Barcelona per raons econòmiques i polítiques. Es van instal·lar a les barraques de la Perona, on va néixer José, i al cap de cinc anys, l’any 1954, es van traslladar a un pis del Turó de la Peira.

Són imatges gravades a la memòria per a tota la vida
‘Jo tenia vuit anys, el 30 d’agost de 1957. De bon matí, amb el meu amic Julianín vam baixar corrent i jugant fins aquí, davant l’entrada del manicomi, que era un descampat ple de matolls. Havia plogut i buscàvem caragols. De sobte, vam sentir un soroll eixordador. Semblava una traca de Sant Joan. Ens vam espantar. Eren trets, però nosaltres no ho sabíem. Vam aixecar la vista i vam veure un home que semblava que corria per darrere del pedrís que coronava un desnivell d’uns quatre metres. L’home va saltar a prop nostre i ens hi vam apropar. Els trets van aturar-se. Estava estès a terra, de panxa enlaire, amb la camisa blanca plena de sang. Encara era viu. Ens va mirar. Vam creuar les mirades. Ell manipulava un artefacte amb les mans. De cop, una veu va cridar: ‘Compte, que llançarà una bomba!’ I ens en vam anar corrents, espantats. Són imatges que tinc gravades a la memòria per a tota la vida.’

El Caso i el silenci del barri

Els dos nens no ho van comentar amb ningú. Entre ells no treien el tema gairebé mai. Tampoc no van sentir cap comentari a la família ni entre els veïns. Callaven, certs que allò que havien vist no es podia explicar. Tenien por i no la van compartir amb ningú. Van passar nits d’insomni i malsons.

Uns dies més tard, José va acostar-se al quiosc del carrer Montsant per comprar cromos de futbol, i allà es va topar de nassos amb la cara de l’home ferit que l’obsessionava de feia dies. La seva fotografia era a la portada de El Caso (a la imatge), que el quiosquer havia penjat, desplegada, en un lloc preferent. ‘La mort del bandoler’, anunciava a tota plana. L’impacte va ser molt fort.

El petit José, bocabadat, va llegir: ‘Encerclat per la policia barcelonina, el tristament cèlebre atracador i assassí J. L. Facerías ha estat crivellat a bales a la capital catalana. D’aquesta manera s’ha posat fi a una vida dedicada al crim i a una amenaça constant per a la societat.’

La portada i les pàgines interiors publicaven fotografies del lloc de l’emboscada, del mateix Faceries, i dels seus companys Goliardo Fiaschi i Luis Agustín Vicente, El Metralla, detinguts un dia o dos abans. Tant El Caso com La Vanguardia Española deien que la policia havia disparat en defensa pròpia. Segons ells, Faceries s’hi havia encarat amb una pistola Walter P.38, en el tiroteig va quedar greument ferit i va acabar morint a l’Hospital Clínic. Tota la premsa del règim es desfeia en elogis al ‘brillantíssim servei’ de la policia i la Guàrdia Civil.

Josep Lluis Faceries era ‘enemic públic número u’ de Franco. Com Quico Sabaté, Marcel·lí Massana i Ramon Vila Capdevila, Caracremada, havien mantingut viva i activa la flama de la lluita armada contra la dictadura. Malgrat haver perdut la guerra, ells no es van rendir mai. Als anys quaranta i cinquanta, els quatre guerrillers llibertaris van ser la bèstia negra del règim de Franco. Massana es va retirar l’any 1950. Els altres tres van ser assassinats a trets per les forces de seguretat: Faceries (1957), Sabaté (1960) i Caracremada (1963).

La versió de la policia, l’única existent –especifica José Molina– deia ‘que la policia havia vist un tipus sospitós, que el van identificar, li van cridar l’alto, l’home va treure una pistola, i ells li van disparar un tret al turmell. L’home va quedar repenjat contra el mur, es va aixecar, es va llançar pel desnivell i, aleshores, el van cosir a trets. No era veritat, això, perquè nosaltres l’havíem vist córrer… Em calia trobar un altre testimoni que hagués vist el tiroteig des d’un altre punt de vista.’

En realitat, com s’ha anat sabent amb el pas dels anys, a Faceries l’esperava un contingent important de policies de la brigada político-social i guàrdies civils per parar-li una emboscada. Estaven situats en els pisos alts de dos edificis, a banda i banda de Pi i Molist, i dalt del mur del Mental, que era molt alt. També hi havia agents de paisà a peu de carrer. El van tirotejar des de tres punts alts, que triangulaven la seva posició, pel davant i pels costats. Era un blanc perfecte. No hi havia escapatòria possible. El van metrallar com un gos rabiós. Sabien perfectament qui era, tot i que El Caso va tenir la barra de titular ‘El bandoler ha estat identificat per les empremtes dactilars’.

Per què Faceries no va llançar la bomba?
Investigar aquells fets es va convertir en una inquietud en la vida de José Molina, que va anar creixent amb el despertar de la seva consciència política i social: ‘El meu pare havia estat en un camp de concentració i no parlava mai de la guerra. Però, quan jo ja tenia setze anys, un veí de l’escala, que havia estat de la CNT, em va explicar qui era el Faceries, quins eren els motius de la seva lluita, les seves accions més importants, com els atracaments a bancs, els assalts als meublés de Barcelona, etc. Aquell matí que jo buscava caragols, Faceries havia caigut en una emboscada fatal. Els maquis volien morir matant perquè, si els agafaven, era pitjor. En aquest cas, jo estic convençut que Faceries no va arribar a llançar la bomba perquè va veure dos nens davant seu.’

No se sabrà mai què va passar pel cap de Faceries en aquells moments. Si fos cert que en els últims instants de la vida se’ns projecta en el cervell, veloç, el film de la nostra vida, no seria absurd de pensar que, allà a terra, estès, mal ferit, i amb el so eixordador de les metralletes encara ressonant-li als timpans, el guerriller podria haver recordat les cares de la seva dona i la seva filla. Les dues van morir metrallades pels avions feixistes, en acabar la guerra, quan intentaven fugir a peu cap a França, com milers i milers de refugiats. Faceries, milicià de la Columna Ascaso, era presoner dels franquistes quan li van donar la notícia.

Un enigma per a tota la vida
José Molina va començar a treballar a tretze anys, sense papers, va patir l’explotació i va començar, de ben jove, a prendre consciència, a descobrir què hi havia darrere el mur de silenci: la dictadura. Va estudiar teatre influït pel seu pare, que era tramoista del Teatre Comèdia, es va implicar en la lluita clandestina antifranquista, va militar en el PSUC i en organitzacions veïnals, i finalment va estudiar dret.

Quan ja era advocat, Molina va aconseguir de trobar les diligències de la policia de la captura de Faceries al govern militar de Barcelona. Allà s’explica que Faceries, Goliardo i El Metralla van entrar de França en bicicleta. L’últim, però, a mig camí no ho va veure clar, es va separar del grup i se’n va a casa d’un amic a Sabadell. Faceries i el Goliardo van arribar a Barcelona i es van instal·lar en una barraca de Collserola. ‘El mateix 28 d’agost, la policia va enxampar El Metralla perquè el domicili del seu amic de Sabadell era vigilat. A Goliardo el van enxampar el dia 29 a la barraca de Collserola’, relata Molina. ‘Segons l’atestat de la policia, El Metralla va cantar la cita. Sota tortures, és clar. Però hi ha més versions, com la de Ricard de Vargas, i jo estic d’acord amb ell, que qui el va delatar va ser un camperol de Terrassa.’

Si hi havia hagut una mort violenta, l’advocat Molina sabia que, forçosament, hi havia d’haver un expedient als jutjats civils. Quan el va demanar, va comprovar que només quedaven dos fulls: la nota d’obertura de diligències i la interlocutòria d’arxivament del cas. Entre aquests dos papers, hi hauria d’haver hagut la investigació policíaca i judicial: declaracions, testimonis, autòpsia, proves balístiques i de tota mena, l’informe del Clínic, etc. Però no hi havia res. L’expedient de l’assassinat de Faceries havia desaparegut.

‘Josico’, el testimoni clau
No obstant això, José Molina no es donava per vençut, no es podia treure del cap la mirada de Faceries, aquell matí d’agost del 57. Calia intentar d’encaixar totes les peces del puzle per a resoldre l’enigma que el perseguia tota la vida: ‘Van passar els anys, i el 2007, en el 50è aniversari de l’assassinat de Faceries, parlant casualment amb el meu cosí Josico, que viu a la Trinitat, em va dir: Jo també ho vaig veure. Hòstia, Josico, què dius? Sí, cosí, sí. Aquell dia, vaig anar a casa teva. La teva mare em va dir que devies ser per allà a la porta del manicomi, com sempre. Vaig baixar a buscar-te per Urrutia. A la cantonada amb Pi i Molist, us vaig veure de lluny que jugàveu, però uns homes de paisà em van aturar. Vaig veure venir un home en bicicleta per la vorera. De sobte, la policia i la guàrdia civil el van tirotejar des del mur del manicomi, i l’home va caure. Per què no m’ho havies dit abans, Josico? El meu pare em va dir que no en parlés mai a la vida amb ningú.’

Segons el testimoni presencial de José Molina i el seu cosí Josico, des de dos angles de visió complementaris, Faceries va caure en una emboscada mil·limetrada. La policia l’esperava. Algú havia cantat la cita sota tortures. No va tenir temps de defensar-se. El van cosir a trets a l’instant. Va ser una trampa mortal, una execució encoberta. A més a més, diuen que la causa instruïda al govern civil es va arxivar, però ha desaparegut. ‘Tot això desmunta la versió oficial que pretenia fer creure que va ser un enfrontament a trets’, conclou Molina. ‘Jo hauria volgut explicar-ho tot a l’historiador anarquista Antonio Téllez, però ja no hi vaig ser a temps. Malauradament, es va morir.’

Fa més de quinze anys que, cada 30 d’agost, un grup de persones, entre les quals hi ha José Molina, els testimonis del barri, la Marxa Homenatge als Maquis, historiadors, poetes, i vells i joves anarquistes, celebren un acte d’homenatge al guerriller llibertari, en el lloc on va caure cosit a trets. Ara és la plaça de Las Madres de la plaza de Mayo, que també tenen una placa a terra, al costat de la del guerriller. Els organitzadors de l’homenatge reivindiquen que la plaça s’anomeni Josep Lluís Faceries. Memòria i justícia històrica. I del barri.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. Les batalles de Nou Barris
2. La Prosperitat contra la xenofòbia
3. El negoci franquista de construir Nou Barris
4. Ciutat Meridiana, no passaran
5. Turó de la Peira, les cicatrius de l’aluminosi
6. Porta, la trinxera dels horts urbans
7. ‘Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Faceries‘