Jo vaig patir ‘bullying’ quan encara no se’n deia ‘bullying’

Jo vaig patir bullying quan encara no se’n deia bullying. El meu perfil no era l’habitual de les víctimes, però sé que comparteixo el mateix dolor amb tothom qui n’ha patit. Perquè quan t’ataquen, tots els dolors són diferents, però són, alhora, un mateix dolor. Les imatges i els records punxants d’aquells dies tenen la cruel capacitat de no esborrar-se mai del tot, i retornen, encara ara, anys després, per habitar-me i inundar-me de tristesa: el pànic d’haver de travessar els passadissos llarguíssims de l’institut, les ganes de treure, les nàusees i les vomitades de nervis, l’ofec, els plors, la por, les ganes de lesionar-me, la culpa, el pes, la certesa que en mi hi havia algun problema, i un coratge per a afrontar aquelles situacions que, si bé és cert que m’ha fet més forta a cada patacada, no em corresponia d’haver-lo hagut de forçar per enfrontar-me a aquelles burles i menyspreus.

En la meva època d’estudiant, a l’anglicisme bullying encara li faltaven uns quants anys per a consolidar-se. L’assetjament escolar existia des de feia dècades, però socialment encara no representava el problema actual de desastroses magnituds. Existia, però es condemnava les víctimes a viure’l amb el silenci d’ara i, a més a més, sense ni tan sols haver-lo etiquetat.

“Això que has fet no està bé”, “Estàs castigat”, deixava anar de tant en tant un mestre o un professor quan enxampaven un agressor, però la gran majoria de casos passaven inadvertits davant massa mirades adultes, docents, que considerava que allò era habitual i que formava part de la vida dins els instituts, “les típiques picabaralles entre alumnes”. Fins i tot, massa vegades, quan els adults hi intervenien acabaven fent allò tan greu de posar víctima i agressor al mateix sac: “Tant me fa qui hagi començat. Castigats tots dos.”  O acusant la víctima de no ser prou forta: “Et peguen? Es riuen de tu? No deixis que et peguin ni que se’n riguin.”

La canalla, els joves i els adolescents, són la imatge que el mirall social en retorna quan els adults ens hi mirem. Sovint són menystinguts, oblidats i estigmatitzats i la mirada dels adults cap a aquests col·lectius sol anar carregada de crítiques i de prejudicis. Solem oblidar que cada generació de joves és el reflex de les generacions d’adults que els han precedit. Descriu-me els adolescents d’avui dia i et diré com ha estat la societat dels darrers vint anys, en què ha encertat i en què ha fracassat estrepitosament. Dissociem l’etapa de l’adolescència de l’edat adulta, igual que fragmentem la infància de l’adolescència i és força contraproduent actuar així perquè la vida, el creixement, és un flux continu on fàcilment es poden veure causes i conseqüències.

La UNESCO afirma que un de cada tres estudiants del món és víctima d’assetjament escolar, és a dir, bullying. Menors patint violència i exercitant-la entre ells, que estrany, oi? Ni que visquéssim en un món de guerres, egoismes i violència física i estructural sense precedents! (Llegiu-hi la ironia, si us plau.) Menors desmotivats en un sistema educatiu cada vegada més abandonat pels governs? Que curiós. Menors que acaben suïcidant-se per culpa de l’assetjament a l’escola o a l’institut, en una societat on es procura de totes passades amagar el suïcidi i se n’ha fet un tabú? Menors que se senten sols en una societat que privatitza la sanitat i abandona les necessitats afectives i la salut mental? Que estrany, oi?

La imatge que ens ve al cap quan pensem en una víctima de bullying és la d’un noi o noia a qui se solia considerar, cruelment, el marginat. Algú més aviat callat, tímid, potser maldestre en l’aspecte psicomotor, gras, amb ulleres, mal estudiant, gai o lesbiana, i un seguit de prejudicis fastigosos. Però el perfil de les víctimes de bullying és molt més extens. Perquè hi hagi bullying cal un o més assetjadors, el silenci dels còmplices, del sistema, i una persona a qui s’ha decidit castigar o alliçonar perquè és “diferent”. Vivim en una societat que cerca l’homogeneïtzació, el que és comú. Si entenem aquesta homogeneïtzació com un cercle, veurem que qualsevol personalitat o realitat que s’escapi del que és comú, d’allò que la societat no vol dins el cercle, serà fàcilment diana d’atacs i d’agressions. Algunes víctimes les col·loquem, equivocadament, per sota del que és habitual, i algunes altres les col·loquem, també equivocadament, per sobre. Els mal anomenats marginats pateixen bullying; algunes persones amb altes capacitats, també.

Em costa de saber explicar el perquè, però jo sortia del cercle. Sense pretendre-ho, jo destacava en alguns aspectes i aviat, ja en etapa escolar, em vaig adonar que em costava encaixar en el grup. “Entra dins el cercle o patiràs”, em deia. I, sovint, desesperada, entre plors, deia al pare i a la mare que l’única cosa que jo volia era ser normal. I ja ho era, és clar. Però no m’hi sentia. Sé que aquest desig de normalitat el comparteixen totes les víctimes, i sé que aquí rau el problema de la nostra societat: pretendre fer passar tothom per un mateix adreçador, una educació que no para atenció a les personalitats i que pretén que siguin els alumnes i les alumnes els qui s’adaptin a un sistema dissenyat per entrar dins el cercle.

En el meu cas, el rau-rau del bullying contra mi es gestava entre l’alumnat, jo els feia nosa, els incomodava, però van ser certs professors el qui van atiar el foc de l’assetjament i van perpetrar-lo exercint un abús de poder que ningú no va fiscalitzar. Durant una època tenia visita setmanal amb la psicòloga del centre; em va fer les proves d’altes capacitats. Un dia, una professora va negar-me l’entrada a classe perquè venia d’aquesta visita i arribava tard. Gairebé tota la classe va aplaudir que no em deixés entrar. I aquella mestra va celebrar també l’aplaudiment que refermava la seva decisió. Castigada per no haver estat prou normal. També hi havia l’altra mestra, la que parlava malament de mi davant els meus companys i demanava que em puntuessin més baix en els treballs col·lectius perquè, segons ella, jo no mereixia tanta nota, perquè no era tan intel·ligent com em creia. La mateixa mestra que va aturar una classe, em va assenyalar i va dir que jo era el problema d’aquell grup. La mateixa mestra que em va trucar a casa, aquella tarda, per demanar disculpes –que no eren disculpes–, perquè va saber aquella crida a l’assetjament m’havia causat un atac de pànic, que havia fugit corrent de l’institut i que havia vomitat en arribar a casa. I alguns companys i companyes que van veure reafirmat el dret de rebutjar-me gràcies a alguns docents –pocs, sortosament–, que demostren que aquest sistema educatiu fa aigües pertot arreu.

Jo vaig patir bullying quan encara no se’n deia bullying, el mateix bullying enquistat i creixent que pateixen i patiran massa adolescents si no posem l’educació al centre de la vida, si no revisem el sistema, si no ens amarem d’empatia i acorralem els agressors, siguin menors o adults.

I gràcies als professors i professores que, malgrat anar desbordats, pareu atenció, oferiu ajuda i us mobilitzeu per denunciar, més enllà d’allò que us demanen com a professionals.