Jo, terrorista

El Ministeri Fiscal espanyol s’ha tornat a despenjar a la seua memòria anual consolidant a l’apartat de “terrorisme nacional” el que podria ser tot l’independentisme català en potència. Per donar cos a l’argúcia, es treuen dels calçotets la denominació “Moviment Violent Independentista Català”, posant els CDR i el Tsunami Democràtic a l’altura d’abreviatures clàssiques com les d’ETA, els GRAPO, o fins el DAESH de l’apartat d’internacional. De la relació d’accions que ens fan merèixer el grau, al top 3 tenim “manifestació il·legal” amb 11 atemptats, “crema de símbols” amb 10, i “col·locació de pancartes” amb 8. Els segueix un epígraf tan eloqüent que gairebé ho explica tot: “danys a símbols franquistes” –glòria eterna al MVIC–, amb 7 modestíssimes perpetracions.

Posem-nos ara una mica seriosos, perquè el sentit de l’humor de la fiscalia espanyola, la que depèn de tal i tal, posa moltes vides en joc, capgirant el relat de qui és el veritable agent del terror en aquesta història. El cas dels Carrasco, Tamara i Adrià, que començava avui fa cinc anys, és paradigmàtic i un compendi d’avisos a navegants. L’obsessió per vincular l’independentisme amb el terrorisme, que els és tan fàcil com teclejar-ho amb dos dits, neix amb l’objectiu de privar-nos del dret de ser jutjats a casa –no fos cas que ens toqués algun jutge incontrolat que no s’empassés les fantasies dels atestats–, separant els acusats de les pròpies famílies per lliurar-los a les grapes de la sinistra Audiència Nacional. Així, des de l’extrem més retorçat, s’asseguren de procurar-te el calvari més llarg, penós i dispendiós possible fins a fer caure una acusació que només es pot sostenir durant un temps limitat. Que ens ho expliquin els nois de l’operació Judes, que van començar aïllats com a terroristes i van acabar amb la mateixa AN reconeixent que “no hi ha cap fet delictiu concret” en la investigació. “El mal ja està fet”, és el terror.

Incloure l’independentisme a la casella del terrorisme és la cirereta de l’operació que va començar qualificant estratègicament de “tumultuària” una concentració de pares i canalla, i després ja només va caldre anar escalant el vocabulari. Fins els violents que es vantaven de ser “la tempesta” van tindre la picardia de declarar sota jurament que allò que els havíem fet viure a Catalunya havia estat molt pitjor que els anys més convulsos del País Basc, tot demostrant que la unitat d’Espanya no només està per damunt de la veritat, sinó del sentit del ridícul més elemental.

Hom dirà, i els que tenen un pa de quilo a l’ull ja ho han intentat, que l’anuari parla de “moviment violent” i que, per tant, els qui fem bondat i no traiem la minifaldilla de l’armari no hem de témer per res. Un discurs al qual el fraternalisme ens té força avesats, quan justament el “no haver de témer res” només respon al xantatge d’haver-ho de témer tot, que és el que hom pot esperar-se de l’arbitrarietat policial-judicial espanyola. Que aixequi la mà l’indepe que no ha participat ni que sigui en un “atemptat” de la temible llista de la fiscalia. Servidora sóc part dels centenars de milers que, com a mínim, me’n puc acusar d’un parell.

Si una acció tan de primer de protesta com tallar una carretera o participar en una mani “il·legal” em fa acusable de terrorisme, a diferència d’un taxista metropolità o un miner asturià –aquí s’il·luminen les tres lletres de GOI amb neó fosforescent–, és que sóc una terrorista a qui simplement no l’han vingut a buscar. Encara. Perquè la tropa no sabem quant durarà aquest estaborniment superficial –per dintre som Urquinaones en flames– des que les institucions van abandonar obertament el deure de protegir-nos i els nostres representants van tornar inútil el sacrifici de posar la cara per ells.

Tot això no tindria més importància considerant que l’estat espanyol només se sap valdre del terror per a mantenir la seua unitat sagrada. Perquè és el terror d’estat, l’artifici que sosté els “cuatro años de paz” i sumant, que amb tanta satisfacció s’atribueix el govern més progressista de bla-bla. I no tindria més importància, tampoc, si no fos perquè una part dels nostres s’han vist temptats d’acceptar i de participar en aquesta operació als moments clau, recordem l’episodi dels “siete locos” i derivats, reivindicant-se com els indepes bons en contraposició als altres, els violents, els eixelebrats, en una precipitació servil que, si n’esperaven cap propina a canvi, com a mínim la història els jutjarà, i si era per convicció sincera, també.

Perquè ai, ahir, el braç mediàtic de l’estat n’anticipava una altra per recordar-nos que per a ells no hi ha indepes “bons”: diu que l’Audiència Nacional espanyola, via Guàrdia Civil, responsabilitza “alts càrrecs d’ERC, el principal suport de coalició de Pedro Sánchez” [sic, perquè veiem que la seua guerra ja ni va de naltros] de les accions del Tsunami Democràtic. Entre aquestes, la concentració a l’aeroport i els talls a la Jonquera que ens van fer terroristes provisionals fins que l’acusació, que ja hem dit que no aguanta el temps, va transmutar en sedició. Avui, suprimida aquesta última del codi penal, l’AN promet treure llustre dels “desordres públics agreujats”, el fruit del negoci de Robert i les cabres que tant ens han refregat els apologetes de la via “pragmàtica” i el “principi de realitat”. Tantes lliçons, tanta base, tanta taula; tanta comèdia i tanta superioritat moral per arribar on som ara. Jo, espectadora i terrorista alhora, n’extrec que deixar-se fer servir a canvi de respirar no sol ser cap bon pla. Al final, era el risc de voler ser els independentistes “bons” a ulls de l’estat: que acabessis caient a la trampa que tu mateix els has ajudat a parar.