Jo també sóc CDR

Era qüestió de dies que el ministre sinistre Zoido equiparés els CDR de casa nostra amb els CDR cubans (en els cubans, però, la R fa referència a la Revolució, i no a la República, com va dir Zoido, indocumentat, a l’hora d’esmentar-los), argüint que funcionaven de la mateixa manera. Potser també era qüestió de dies que allò que fan els CDR, tallar carreteres i obrir peatges, fos terrorisme. Potser també era qüestió de dies que el portaveu de Ciutadans al parlament, Fernando de Páramo, demanés als partits catalans que condemnessin la violència (li faltava dir la sang) dels CDR (és a dir, tallar carreteres i obrir peatges) d’aquests dies. I potser també era qüestió de temps que un altre ministre sinistre, Rafael Catalá, digués, amb to burleta i amenaçador, al diputat Carles Campuzano que era un afortunat, que tenia sort, perquè ell podia entrar en aquella institució, el congrés, amb un llaç groc a la solapa, un llaç ofensiu, va dir.

No sé si hi ha cap filòleg a la sala, però qui més qui menys té una idea clara de què entenem per terrorisme (només cal recordar les portades dels diaris els passats 17 i 18 d’agost) i què és violència. I posats a jugar amb les paraules, és més violent portar un llaç groc a la solapa o dir a algú que té la sort (sí, la sort) de poder-lo portar? Què és més ofensiu: el llaç o l’amenaça? Potser resulta que el PP i la seva teranyina clientelar s’han cregut que a l’estat espanyol tot és i serà com ells decideixin, que cal el seu permís per a qualsevol cosa, i que fins i tot poden decidir els màsters que tenen els seus càrrecs, els hagin cursat o no? Per cert, que el portaveu del PP, Pablo Casado, un dels pocs que hom pensava que sí que en tenia, d’estudis, també talla carreteres (en concret, el passeig de la Castellana de Madrid, en una protesta contra la decisió que Batasuna es presentés a les eleccions, el 2007).

Però pel que sembla, sort que Casado es va manifestar l’any 2007 i no ara, perquè, tampoc no sé si hi ha cap jurista a la sala, però resulta que arran de la reforma del codi penal del 2015 (aprovada pel PP i pel PSOE, no ho oblidem, i contra les alertes d’experts d’arreu), el significat jurídic de terrorisme té un caràcter tan ample, arbitrari i ambigu que quasi qualsevol cosa pot ser una acció terrorista, fet que converteix l’estat espanyol en un cas únic a Europa. En resum, a Espanya, si no vigiles, escriure una cançó (que ho preguntin a Valtònyc i a Pablo Hasél), organitzar un debat o no tirar la cadena del vàter pot arribar a ser terrorisme.

Ahora, fijémonos en la estrategia que hay detrás de la reforma de la calificación de terrorismo pactada por PP y PSOE, que frivoliza el concepto de terrorismo y lo convierte en algo ambiguo. (Imagen @bufetalmeida). Es una redefinición de terrorismo para cuando no hay terrorismo. pic.twitter.com/U6xeT6yU9X

— Pedro Vallín (@pvallin) April 10, 2018

El vertigen que genera és de pel·lícula. Per si de cas, ja aviso ara: jo també sóc CDR. No tinc el carnet, no he tallat cap carretera i aquests dies per motius diversos amb prou feines he sortit de casa, però he participat en reunions de veïns dedicades a combatre els narcopisos del Raval (per cert, per qui no ho hagi vist, baralla entre narcos amb ganivets de quaranta centímetres al carrer Reina Amàlia aquest dimarts a les vuit del vespre, i no és una anècdota: vídeo), he anat a un concert en què la gent, organitzadíssima, cantava ‘llibertat presos polítics’, i m’he colat al metro un dia que anava molt tard i la màquina expenedora de T-10 no acceptava targetes.

I mentre tallar carreteres és terrorisme, aquesta mateixa setmana fa vint-i-cinc anys que un grup d’ultradreta valencià va assassinar Guillem Agulló per les seves idees polítiques. L’assassí confés va argüir que havia estat un accident en una baralla entre joves (ell va apunyalar en Guillem mentre quatre més l’aguantaven). Tenia a casa un arsenal d’armes i el grup s’autoanomenava Komando Marchalenes IV Reich. Quatre dels acusats van ser absolts. El qui va confessar fou condemnat a catorze anys de presó. I en va complir quatre. Sí, quatre (en nom de la memòria col·lectiva, llegiu aquest magnífic article de Núria Cadenes sobre aquell procés de vergonya). La noia del CDR detinguda a Viladecans (recordem-ho, per tallar carreteres), acusada de terrorisme, s’enfronta a penes molt superiors.

La ‘realitat’ fictícia que ens volen imposar, el relat mentider i de vergonya aliena, és tan insuportable que ni la infusió més al·lucinògena, ni la medicació més dura, no servirien per calmar el dolor i l’angúnia. Quantes vegades podran girar el cap, fingint que no se n’adonen? Potser infinites… Bé, ara que sembla que Europa mig belluga i s’adona de la monstruositat penal i estratègica de l’estat espanyol, potser podem esperar, il·lusos, que faci finalment d’àrbitre. O que faci alguna cosa. O, bé, senzillament, que faci.

Ah, i per cert, ara fa un any casualment vaig visitar un CDR cubà: es dedicava a la conservació d’aliments i a la producció de plantes medicinals per a la gent del barri.