Jo també me’n recordo

“Me’n record d’haver fet coa per comprar pa a Moscou, en una mena de barracó que hi havia al davant del Museu Puixkin.”

Me’n recordo de la cua que fèiem, al parvulari, per beure aigua en un got de plàstic, tots del mateix, i que bona que era quan tenies set.

Me’n recordo del brodat de peixets de colors que duien totes les mestres a la bata. 

Me’n recordo de l’olor que feia una mestra, de 1916 de Myrurgia. 

Me’n recordo de la mestra que sempre mastegava xiclet de menta i que feia una olor que m’intrigava i que vaig descodificar uns anys després: fumava.

Me’n recordo que em vaig disfressar de gall i no em va reconèixer ningú. Me’n recordo que em vaig disfressar de conill i no em va reconèixer ningú. Me’n recordo que em vaig disfressar de camperola i em va reconèixer tothom.

Me’n recordo que el dia que va néixer ma germana l’àvia va fer carn arrebossada per dinar i a mi em va semblar ofensiu.

Me’n recordo que l’àvia un dia va sortir de la cuina amb el dit ensangonat per una mossegada. Aquell dia vam dinar conill a la cassola.

Me’n recordo de l’altra àvia cantant-me l’“Arri, arri, tatanet” amb veu crispada i sacsejant el genoll on jo estava asseguda com si fos un cavall desbocat. Me’n recordo que em pensava que era bruixa i que em feia por el seu monyo.

“Me’n record que el primer llibre de lectura que vàrem tenir a l’escola es deia Chiribit, escrit per Marta Mata i il·lustrat per Fina Rifà. ‘Chiribit’ era una paraula inventada, l’onomatopeia del crit de les oronetes.”

Me’n recordo del Tic-tac de Mercè Llimona, i sobretot de les busques del rellotge de la coberta, d’un color metàl·lic i vermellós. Me’n recordo que se’ns van acabar trencant.

Me’n recordo d’unes convivències en una masia de la Garrotxa. Em vaig enamorar d’un xaiet que es deia Joan. Vaig tornar a casa plorant. 

Me’n recordo d’escoltar els acudits de l’Eugenio quan anava en cotxe amb els pares –si jugava el Barça, l’Eugenio era substituït pel Puyal.

Me’n recordo d’unes altres colònies, pel Berguedà; anàvem per un camí ple d’excrements d’ovella i una nena es va pensar que eren olives negres.

Me’n recordo que celebràvem els aniversaris de tots els nens amb berenars d’entrepans de paté, de pernil dolç amb mantega i de crema de cacau, tots amb pa de motlle. Me’n recordo que a casa no menjàvem mai pa de motlle. 

Me’n recordo que al patronat vam escenificar la cançó de Sisa “Qualsevol nit pot sortir el sol” i vaig fer de Pepa Maca i vaig fer morros.

Me’n recordo de quan es va morir Xesco Boix i de quan es va morir Félix Rodríguez de la Fuente, i de la cançó que els de Parchís li van dedicar al segon, i que no entenia que a en Xesco no n’hi haguessin dedicat una també. 

Me’n recordo de la senyora Teresa que em posava les vacunes, del gos enorme que tenia i dels sugus que em donava de premi. 

Me’n recordo que als àpats sempre em deien “Calla i menja”.

Me’n recordo de les lletres de fals cuir blanc cosides als pantalons blaus i grocs del xandall de l’escola primària. 

Me’n recordo que odiava que em toquessin els cabells, però els tenia arrissats i rossos i ningú s’hi podia resistir.

Me’n recordo de la gana que m’obria la Heidi quan menjava pa o formatge o bevia llet. Me’n recordo que volia conèixer David el gnom i estava convençuda que un dia ho aconseguiria.

Me’n recordo que em van apuntar a classes de treballs manuals una tarda a la setmana i m’agradava l’olor de pintura que feia la sala.

Me’n recordo que pel dia de la mare vam fer una figura de fang i jo vaig fer una mare grassa, rossa i vestida amb una faldilla llarga i davantal. La meva mare era morena, prima i sempre duia pantalons. 

“Me’n record d’un poema de Montale que diu que l’olor de les llimones és la part de riquesa que ens pertoca als que som pobres.”

Me’n recordo que m’agradava l’olor d’api que feia l’Antonieta de les verdures.

Me’n recordo de l’ombra geperuda de la mare de l’Antonieta entre les gàbies de conills.

Me’n recordo que un amic tenia un piano a casa i jo pensava que era ric.

Me’n recordo que una amiga tenia una tortuga terrestre al pati amb la closca pintada de colors i jo l’envejava molt. 

Me’n recordo que la mare d’un amic tenia una botiga d’articles de broma. Me’n recordo de l’olor que fa una bomba fètida que esclata en una aula tancada amb quasi quaranta alumnes. 

Me’n recordo que queien cries d’ocell mortes de les palmeres del pati de l’escola, o queien i després es morien.

Me’n recordo del solar que hi havia a continuació del pati de l’escola –en dèiem “les muntanyetes”–, que estava prohibit anar-hi i hi anàvem i ens menjàvem els fruits verds i petits d’unes males herbes que no tenien cap gust. 

“Me’n record que vaig sentir dir qualcú –que no record qui era– que les coses els passen a la gent que les sap contar.”

Me’n recordo que el coordinador de l’escola duia una bata blanca de laboratori amb quatre bolígrafs Bic a la butxaca sempre ben col·locats: blau, vermell, negre i verd. Me’n recordo que sabies que arribava abans de veure’l perquè sacsejava fort el manat de claus que sempre duia a sobre. Me’n recordo de la por que em feia el soroll d’aquelles claus.

Me’n recordo d’anar a la cooperativa del pa amb un tiquet i una pesseta a comprar una barra de mig. Me’n recordo de la torna. 

Me’n recordo que després de veure una pel·lícula de Nàrnia a la sala d’actes de l’escola, vaig arribar a casa i vaig anar directe a l’armari que jo estava convençuda que m’hi portaria. Me’n recordo que vaig estar tocant amb les dues mans el fons de fusta de l’armari i obrint-lo i tancant-lo uns quants cops fins que vaig desistir. 

Me’n recordo que m’enllustrava les vambes Paredes amb betum de color blanc i en recordo perfectament l’olor i que m’agradava.

Me’n recordo de beure aigua a morro de la font del pati i que hi havia nens que s’amorraven a l’aixeta i llavors tota la fila cridava “No mamis!”.

Me’n recordo que vam fer classes de costura nens i nenes junts i que en Miquel es clavava les agulles al palmell de la mà per fer-nos angúnia.

Me’n recordo que un cop al mes ens havíem d’anar a confessar per ordre de llista, i només una nena es quedava a classe, la Sílvia, que no estava batejada. Me’n recordo que no sabíem què confessar i mentre fèiem cua anàvem repartint-nos els pecats que ens inventàvem. 

“Me’n record de la boira instantània que es formava a la copa d’anís del padrí en afegir-hi un raget d’aigua fresca.”

Me’n recordo que l’àvia, a l’agost, es preparava un got llarg d’aigua freda amb glaçons i l’avi hi abocava un rajolinet d’anís. Me’n recordo que ella s’ho bevia amb una canyeta i que sempre m’ho deixava tastar.

Me’n recordo que feia toris de les classes de solfeig per jugar al bote amb el Marc, el David i uns quants nens més del carrer de l’escola de música.

Me’n recordo que un dia l’Òscar va dur una patata crua per esmorzar i se la va menjar sencera davant nostre. Érem una bona colla d’observadors esgarrifats al mig del camp de futbol de l’escola. 

Me’n recordo d’un nen de classe que telefonava a l’escola des d’una cabina per fer falsos avisos de bomba i que ens desallotjaven i perdíem classe.

Me’n recordo de les cabines telefòniques i de tot el que em va passar allà dins.

Me’n recordo que el primer cop que vaig anar al Camp Nou amb el pare vaig pujar al seient i saltant vaig cridar “Maradona, t’estimo!”. 

“Me’n record que a les cases d’alguns amics hi havia un segon telèfon connectat a la mateixa línia. Se’n deia supletorios, anaven molt bé per espiar les converses de les germanes grans.”

Me’n recordo dels números de telèfon de casa de molts amics de la infantesa. 

Me’n recordo de la primera cançó que devia aprendre en anglès: “There’s a hole in my pocket, dear Lisa, dear Lisa. There’s a hole in my pocket, dear Lisa, a hole.” Era molt llarga i acabàvem adobant el forat. Tenia coreografia.

Me’n recordo de tantes coses que quan m’aturo a recordar-les en recordo encara més. “L’escriptura salva allò que no tornarem a veure, allò que, de manera necessària, caurà en l’oblit, perquè aquest és el destí natural de totes les coses.” Totes les citacions entre cometes són de Me’n record, d’Emili Manzano, que m’ha fet recordar, perquè recordar s’encomana, i si un llegeix els records d’un altre, a poc a poc li van arribant els seus. “Hi ha records que venen com els cans, quan els crides; d’altres com els moixos, només quan ells volen.”