Jo també m’ofego, benvolguda Coixet

Diu Isabel Coixet que l’ambient és asfixiant i irrespirable, amb tants llaços grocs pels carrers i el procés i tot plegat. Mira, jo també m’ofego. Ho he pensat manta vegada, i d’uns mesos ençà, encara més. L’última, abans-d’ahir, quan el jutge va decidir de processar l’actor Willy Toledo per haver-se cagat en déu. Sí, és irrespirable.

A uns els asfixia trobar-se llaços grocs pel carrer. No sé si perquè els incomoda que els recordin que hi ha persones tancades a la presó encara un any després per no haver comès cap delicte o si és que els brota tot d’una l’esperit ecologista. Tant de bo sempre aquesta preocupació pel plàstic que sí que asfixia, literalment, gavines i peixos i que amenaça la fauna marina del planeta.

Uns altres ens sentim asfixiats per les mordasses amb empara legal que fan callar, que no deixen dir, que empresonen el pensament i l’opinió, que obliguen a deixar el país. Sí, és irrespirable, jo també m’ofego, benvolguda Coixet.

Uns s’esquincen les vestidures quan senten parlar el president Quim Torra, no he sabut entendre el perquè. Uns altres ens les esquincem quan l’ex-ministre torna a negar la violència policial del primer d’octubre i menteix descaradament i diu que les imatges són manipulades. Com si es poguessin manipular. Com si la gent no ho hagués patit, no hi hagués estat, com si no els les haguessin esquinçades a ells, les vestidures. Literalment. Aquell dia, la policia va esquinçar més que roba. Cares i cossos. I un ull. Centenars de ferits. Fractures, lesions, i el trauma psicològic d’haver patit indiscriminadament la violència de qui en té el monopoli. Jo m’ofego quan encara avui sento que defensen una actuació proporcional. Que on són les putes urnes, que encara direu els dels sanfermines que va ser una violació.

És irrespirable que hi hagi escamots organitzats que surtin de nit, amb la força que et dóna saber-te impune, i amb ganivets i caputxes, a arrencar pancartes i llaços grocs i agredir qui es posi pel mig, com passava aquesta mateixa setmana al meu poble, Vilafranca, i com ha passat a tants indrets, a tantes persones, tot aquest estiu. Hem perdut el compte, però per això tenim les hemeroteques.

I no entro ara en el debat de si llaços grocs punt sí o punt no. Jo ho deixaria estar, sobretot perquè no és la nostra lluita, que havíem vingut a treballar per la independència, i els hauríem de deixar sols i en evidència. Però això no vol dir que no hi hagi uns agressors i uns agredits, i sobretot, que no hi hagi una realitat. Si no els agrada que els recordin que hi ha presos polítics, que no en tinguin, de presos polítics.

Jo m’ofego quan faig recompte dels dies que dirigents civils i polítics pacífics i demòcrates són tancats entre barrots.

És irrespirable que el sistema judicial espanyol estigui tan podrit que no es pugui confiar en la justícia. Que la merda de les clavegueres sobreïxi per totes bandes. Que la separació de poders sigui tant una entelèquia que els qui manen se sentin inviolables. Que es pixin a cara descoberta i a plena llum del dia en la sobirania popular, que és la qüestió més elemental de qualsevol democràcia.

Hi ha qui s’entesta a mirar el dit que assenyala la lluna. Tot era més fàcil quan no hi havia dits que assenyalaven res, oi? Tot era més plàcid quan uns manegaven a discreció i els altres no feien nosa. Qui no es mou no sent les cadenes.

Hi ha qui se sent còmode en un estat com més va més totalitari, mentre no l’atabalin gaire i el deixin fer sense fressa, amb la protecció de qui té la força del poder i el poder de la força. I hi ha qui fa un any es va deixar la pell per defensar el dret de tothom de poder votar, amb el cos i les paperetes com a única arma.

Que no, que no cal recrear-se en cap nostàlgia. Però aquell dia ha quedat en la memòria col·lectiva, en la història del país, ha deixat marcades per sempre les generacions que el van viure. Ningú dels qui hi va ser no és la mateixa persona que era el dia abans. Perquè el primer d’octubre de 2017 tot va canviar per sempre. No s’oblida ni es pot perdonar.

I malgrat els cops de porra, les puntades de peu, els cossos arrencats a la força i les bales de goma, aquell dia, ara fa un any, vam guanyar. No ens vam deixar asfixiar. I es van sentir les cadenes. Què n’hem fet d’aquella victòria ja ha de ser matèria d’un altre article.