12.09.2017 - 22:00
A en Met i a l’Enric
Avui fa deu anys que l’esquerra independentista gironina convocava una jornada de mobilitzacions arran de la visita dels reis espanyols a la capital del Gironès. Era la resposta organitzada de l’independentisme a una visita monàrquica que feia anys que no es veia a Girona. El dia va transcórrer amb dues manifestacions. A la de la tarda, que començava a la plaça del Vi, hi va haver una acció simbòlica que consistia a cremar una fotocòpia gegant de Juan Carlos i Sofia de Borbó. Era una manera d’expressar el rebuig en una terra que des de la República ha tingut sempre més aviat un sentiment d’animadversió a les figures borbòniques. Tan sols cal veure, per exemple, que la ciutadania, les entitats i la societat civil gironines no ha reivindicat gens el títol de ‘Príncep de Girona’. La manifestació d’aquell vespre, després de la cremada, va transcórrer per la ciutat fins que un operatiu de la policia va impedir que arribés al lloc on sopava la reialesa espanyola amb els prohoms empresarials de la ciutat. Ho recordo perquè aquell dia acabava de tornar del Marroc i vaig fer la manifestació amb la motxilla a l’esquena.
Tot s’hauria pogut acabar aquí. En una mobilització més. Però, per bé que quasi ningú no ho recull en els cronogrames d’allò que se’n diu ‘procés’, aquella cremada i tot allò que va venir després va ser una primera, encara que petita, victòria contra l’aparell de l’estat espanyol i el règim del 78. Recordem-ho. L’endemà de la manifestació, la majoria de la premsa amb seu a Madrid obria amb grans titulars alarmant sobre l’acció d’haver cremat una fotocòpia reial i demanant actuacions policíaques i judicials immediates. Engegaven la maquinària. Se sentien confiats per a passar la piconadora. Els Mossos van seguir fil per randa les ordres judicials, el conseller Saura les va avalar implícitament i uns quants periodistes es van trobar obligats a lliurar el seu arxiu fotogràfic a l’Audiencia Nacional espanyola. En menys d’una setmana, les dues persones que havien dut a terme l’acció ja s’havien hagut de desplaçar a l’Audiencia Nacional espanyola per prestar declaració davant el jutge, mentre la pressió mediàtica, política i policíaca contra ells no parava de créixer.
Davant d’aquest fet, hi havia dues possibilitats: callar, acatar i deixar els companys a l’estacada o bé respondre-hi amb més solidaritat i fermesa. A Girona vam escollir la segona i, al cap de pocs dies, vam convocar una nova concentració, en què centenars de persones vam cremar fotocòpies amb la imatge del monarca espanyol. No volien sopa i en van tenir dues tasses. Això va trencar els esquemes d’alguns i van decidir d’intensificar la pressió mediàtica. Al cap d’unes setmanes, una vintena de persones ens vam haver de desplaçar a Madrid perquè érem investigats a partir de bancs de dades que els Mossos tenien (i deuen tenir) sobre les persones militants de l’esquerra independentista i anticapitalista de la comarca. Una pràctica al marge de la legalitat que, en aquest país, s’ha normalitzat. I altre cop ens trobàvem amb la disjuntiva de si frenar la màquina, acceptar la repressió de l’estat i acotar el cap o continuar defensant que tot plegat era una operació d’estat contra una acció simbòlica emparada per la llibertat d’expressió. I aquí va venir la tercera tassa. De sobte, es van començar a cremar fotografies en desenes de poblacions dels Països Catalans. Els actes de solidaritat amb els encausats no paraven de créixer, la caixa de resistència d’omplir-se i per les Fires d’aquell 2007, un mes i mig més tard dels fets originaris, la cremada de fotocòpies ja era una activitat multitudinària a Girona. D’aquells mesos, de fet, els encausats sempre en recordem el suport enorme que vam rebre de persones allunyades políticament però que veien en tot aquell afer un retorn a les essències repressores d’un règim que començava a desfer-se com un terrós de sucre. Parlem del 2007.
Cada dia que passava es feia més evident que l’estratègia de fer-nos passar per l’adreçador per mitjà de la por no funcionava. Havíem decidit de desobeir i no érem quatre grats. La majoria de gent de Girona no entenia que conciutadans seus poguessin acabar havent de complir penes de presó pel sol fet d’haver cremat una fotografia on apareixia la cara del rei espanyol. La gent s’ho prenia com una broma. Una mica com aquests dies, encara que evidentment a una escala més petita. Havíem perdut la por en tots els sentits i la gent, de manera natural, havia escollit la barricada de la llibertat d’expressió. I així ho va anar expressant. Per això, vençuts i astorats de la resposta popular, l’estat va anar variant l’estratègia, va imposar el silenci per evitar que el problema s’engrandís. Finalment, els dos companys que el 13 de setembre de 2007 havien cremat la primera fotografia van ser condemnats a penes de presó que no arribaven a dos anys i la resta vam ser directament absolts in voce a l’Audiencia Nacional espanyola el 29 d’octubre de 2008. A partir d’aquí, recursos i més recursos que han fet que avui el cas es trobi en espera de resolució al Tribunal Europeu de Drets Humans.
Aquests dies penso molt en tot aquell procés. Hi penso perquè fa deu anys. Perquè el temps ha passat molt de pressa. Perquè van ser dies de nervis, però molt bonics de viure. Per la victòria social, política i judicial que vam aconseguir des d’un punt de vista republicà i independentista. Per la campanya que vam parir. Per la solidaritat de tots els Països Catalans. Perquè mai no ens hauríem pensat que una acció simbòlica d’un vespre de setembre acabés ajudant a reduir encara més, i amb aquella força, la legitimitat de la corona i l’estat espanyols a Girona i als Països Catalans. I sobretot perquè em fan pensar en la manera com tota lluita organitzada pot arribar a tombar les grans paraules i amenaces que vénen de l’estat. L’endemà de la primera cremada de fotografies del rei espanyol semblava que les set plagues caurien sobre els autors d’aquella acció simbòlica. Un any després, vam veure que amb prou feines si els condemnaven per complir l’expedient. Però des de llavors, quan s’han cremat fotografies reials, mai més no s’ha iniciat cap procediment d’aquella magnitud. Junts vam aconseguir que la llibertat d’expressió fes un pas endavant, però sobretot ens vam fer veure a nosaltres mateixos que ho podíem aconseguir tot, i que no havíem de tenir por de res. Per això, quan ho recordo sempre penso que aquest episodi no pot restar en l’oblit. Va ser una victòria inesperada fruit de la confiança i el convenciment que ho podíem fer. Avui, divuit dies abans del referèndum, és un bon moment per a recordar el 13 de setembre de 2007. Jo també cremo la corona espanyola, dèiem. Avui estem a punt de revocar-la definitivament de Catalunya. No perdem el temps. Fem-ho.
