Jo, robot?

MAR VALLVERDÚ (@marvallverdu) I MARIONA RODRÍGUEZ (@mariona206)

T’imagines no utilitzar targeta d’estudiant per demanar un llibre, o no necessitar targetes d’identificació a l’oficina o ni tan sols targetes de crèdit?

Aquesta realitat és cada cop menys llunyana. Una empresa de màrqueting digital a Bèlgica ha començat a implantar microxips sota la pell dels seus treballadors perquè puguin accedir al sistema informàtic, obrir portes o fer fotocòpies de manera més ‘senzilla’. Aquesta no és la primera empresa que duu a terme aquest tipus d’iniciativa, a Estats Units són moltes les empreses que fa temps que ja s’han posat en marxa activitats semblants. Altres veus però no veuen aquestes iniciatives com una millora o una facilitat, sinó que alarmen de la possible pèrdua de llibertat i privacitat que poden comportar. Com evolucionarà aquest món on humans i tecnologia es fusionen? És una evolució positiva o negativa?

Morir ja no és necessari, o això diuen els transhumanistes

Darrere d’aquestes qüestions hi ha tot un moviment de pensament anomenat transhumanisme, que defensa la transformació de la condició humana mitjançant la tecnologia per tal de millorar les capacitats físiques i intel·lectuals dels humans. Ryan O’Shea, transhumanista i portaveu de Grindhouse Wetware (una companyia de codi biotecnològic obert que crea tecnologia per augmentar les capacitats humanes) explica que ‘alguns acadèmics asseguren que ja som transhumans – utilitzem el nostre smartphone per augmentar la nostra memòria i els nostres records, utilitzem aeronaus per arribar al cel, transcendim les limitacions geogràfiques amb internet i, fins i tot, hem sortit del nostre planeta. S’estigui d’acord o no els transhumanistes estem determinats a canviar dràsticament el que vol dir ser humà afegint nous sentits, maximitzant el poder del coneixement, superant les malalties i derrotant la mort’.

Aquest moviment està guanyant cada vegada més i més adeptes a arreu del món. Mitjançant la tecnologia es poden ampliar les habilitats humanes, com per exemple Moon Ribas, una jove ballarina barcelonina que s’ha implantat un sensor al braç per tal de detectar els terratrèmols que es produeixen a la Terra i que l’ajuden a desenvolupar el seu art. O bé Neil Harbisson, que pateix una acromatòpsia o monocromatisme, una malaltia genètica que incapacita la visió dels colors; no obstant això, amb la implantació d’un xip al seu cervell que connecta amb una antena que va a parar damunt el seu rostre i que converteix els colors en sons, Harbisson és capaç de percebre els colors en forma de sorolls. A més a més, Harbisson és pianista: les seves partitures són enormes pòsters de colors, cada color correspon a una nota musical que el seu cervell percep en una freqüència sonora, i cada freqüència sonora és una tecla del teclat. Davant aquesta malaltia visual, la medicina no hi té solució. El que la medicina no podia resoldre, la tecnologia ho ha fet, en la seva mesura. Ribas i Harbisson són coneguts artistes cíborgs, individus que han fusionat dispositius cibernètics en el seu organisme amb la intenció de millorar les seves capacitats humanes.

Ser un cíborg implica una gran inversió econòmica i el complicat procés de trobar un cirurgià llicenciat disposat a dur a terme l’operació que demanes. Per això existeixen els biohackers que, amb un pressupost mínim, experimenten amb la modificació física i la tecnologia, encara que no sempre acabi implicant millores com en el cas dels cíborgs. La biohacker més coneguda i polèmica és Lepht Anonym, la persona darrera el blog Sapiens Anonym, que està disposada a fer accessible a tothom les modificacions físiques tecnològiques i que no només estiguin restringides per una elit amb gran poder econòmic. Lepht ha dut a terme nombroses modificacions físiques en ella mateixa sense cap tipus d’entrenament mèdic o equipament professional, sempre amb un pressupost ínfim. Segons ella, amb to provocador, qualsevol persona amb interès pot convertir-se en biohacker, tan sols es necessita ‘un pelador de patates i una ampolla de vodka’. Molts la veuen com una pionera en el món del biohack i una inspiració, d’altres s’hi posicionen clarament en contra acusant-la de donar una imatge perillosa i esborrajada del transhumanisme.

Com que l’anestèsia és tan sols a l’abast de professionals, Lepht Anonym no n’utilitza al realitzar els seus experiments. Per això, explica, necessita que hi hagi sempre una persona al seu costat en cas que perdi la consciència. Ella mateixa diu ‘sóc una idiota, però una idiota que treballa en nom del progrés’. Per ella tot el dolor i errors pels quals passa tenen un sentit, que és fer el camí més fàcil per futurs biohackers.

Lepht Anonym no és l’única persona de la comunitat biohacker, de fet hi ha fòrums sencers que permeten que persones arreu del món interessades en la modificació física DIY es posin en contacte per explicar les seves experiències i resoldre els seus dubtes. A biohack.me, un dels fòrums més populars entre la comunitat, es pot trobar instruccions de com insertar-se artefactes diversos sota la pell, on comprar utensilis o instruccions i passos a seguir d’experiements d’altres persones i quins han set els seus resultats.

Biohacking vs. Bioseguretat. Quins són els límits?

La comunicat mèdica no accepta les operacions que realitzen persones com Lepht Anonym, o a les que s’ha sotmès Neil Harbisson o Moon Ribas. Paul Werbos, un dels neurocièntifics més reconeguts dels Estats Units, considera que experimentar amb un òrgan que ens és tan desconegut com el cervell pot portar conseqüències molt negatives. Fins que la investigació i la recerca científiques, juntament amb l’evolució tecnològica, no revelin tots els secrets del funcionament del nostre sistema nerviós, qualsevol modificació és perillosa. D’altra banda, els cíborgs assumeixen que són operacions perilloses però argumenten que utilitzen materials biocompatibles.

La majoria de cíborgs no pensen que sigui competència del govern el fet que una persona vulgui modificar el seu propi cos. Per aquest motiu, Harbisson i Ribas van fundar l’any 2010 la Cyborg Foundation, per tal de difondre el moviment social del ciborguisme, defensar els drets dels cíborgs i exigir el reconeixement per part de les institucions de l’estat.

Per la seva banda, els biohackers també defensen la llibertat d’un mateix sobre el propi cos, l’anomenada ‘bodily autonomy’ o ‘bodily sobreignity’. Lepht Anonym n’és una ferma defensora: ‘Una persona hauria de tenir el dret de poder fer el que vulgui amb el seu propi cos, independentment del que els altres considerin. Si el que es vol fer pot perjudicar els altres aleshores, per descomptat, no s’hauria de permetre. Això també inclou no poder fer experiments en altres, fins i tot encara que es tingui el seu consentiment. Legalment hi ha una àrea grisa pel que fa al que faig amb el meu propi cos, sempre i quan no asseguri que sóc metge o digui tenir qualificacions que no tinc. L’únic il·legal és fer qualsevol operació a tercers, per molt que se’m demani. Crec que les lleis que tenim al Regne Unit ara mateix cobreixen el dany potencial del biohacking perfectament bé, mentre que permet un alt grau de llibertat per fer-me el que vulgui a mi mateixa.’

L’enginyeria cibernètica, en gairebé tots els països, encara té un buit legal. No obstant això, Alemanya ha estat el primer país en penalitzar els biohackers. Si no disposen d’un permís específic de l’Estat i un laboratori homologat, totes aquelles persones particulars que experimentin amb la modificació d’organismes poden ser sancionades amb tres anys de presó i amb multes de fins a 50.000€.

Una realitat política

En aquesta línia, cal destacar que als Estats Units el discurs transhumanista ha arribat a la política. És el cas del filòsof i escriptor Zoltan Istvan, líder i fundador del Partit Transhumanista dels Estats Units, que pretén que aquest moviment sigui una tema d’interés de les institucions sota el lema de ‘Morir no és necessari’. Una de les principals consignes és reduir dràsticament el pressupost de defensa i invertir el fons públic en tecnologia i investigació.

En els últims anys han anat sorgint organitzacions transhumanistes en més de 25 països d’arreu del món. A l’estat espanyol, per exemple, va néixer l’any 2013 Alianza Futurista, una formació que ja figura en el registre de partits polítics del Ministeri d’Interior i que aposta per ‘l’abundància tecnològica material i immaterial, la longevitat radical, la promoció de la raó, la ciència i l’educació, i l’abolició del patiment humà i no humà’.

El sexe en el punt de mira

Si el biohacking té l’objectiu d’explorar i millorar les capacitats dels éssers vius i fins i tot crear-ne de noves, no és d’estranyar que algunes persones hagin pensat modificar el seu cos per millorar les relacions sexuals. És el cas del biohacking sexual, que ha aportat al món del transhumanisme invents com el Lovetron9000 o l’Orgasmatron . El primer, és una espècie de motor molt petit que s’implanta, mitjançant una operació quirúrgica, sota l’os pubis de l’home i que provoca un efecte vibrador durant l’erecció. D’altra banda, l’Orgasmatron és una petita caixa connectada a l’espina dorsal que emet senyals de plaer si cliques un botó. El nom d’aquest invent prové d’una pel·lícula de Woody Allen de l’any 1973 anomenada Sleeper.

Aquesta branca del biohacking ha generat, lògicament, molta polèmica fins i tot entre els seus membres. Corby Toby un biòleg i biohacker de Los Àngeles, opina sobre aquesta pràctica: ‘Aquells que duen a terme el biohacking sexual pertanyen a dues categories: implants que no produeixen gaire millora sobre l’establert actualment o tonteries descabellades de gent que no té ni idea de biologia i ciència.’

Els cíborgs i el biohacking no són novetat, fa anys que en veiem exemples en la literatura i el cinema, Víctor Frankenstein de fet és dels primers biohackers, fent experiments DIY a casa seva que el va portar a crear un cíborg, en Frankenstein, mig home mig màquina. Fins ara, però, tot això formava part d’escenaris de ciència ficció com ara Bladre Runner, Her o alguns episodis de la sèrie britànica Black Mirror.

Amb l’avenç de la tecnologia ens trobem davant la possibilitat de reduir la distància entre la ciència ficció i la realitat en què vivim. Invents com l’Orgasmatron, que provenen de la ciència ficció, ja són una realitat. Però, hi ha un element que és clau: coordinar la recerca científica i la innovació tecnològica per tal de conèixer a fons la condició humana per poder, així, si s’escau, millorar l’espècie i ampliar la nostra realitat cognitiva. En altres paraules, per alguns, esdevenir transhumans.

Així doncs, acabaran els robots heretant la Terra? Segons els transhumanistes, sí, però aquests seran els nostres fills.