‘Jo només em vull morir i ja està’

El diumenge, a l’hora que la primera cadena pública espanyola et passa una pel·lícula d’extraterrestres o l’especial ‘OT: el reencuentro’, TV3 emet la sèrie documental ‘Emergències’, tot just després del ’30 minuts’. Ho assenyalo, ja ho sabeu, perquè si els que tant critiquen TV3 ploressin menys i la miressin més, potser un dia ensopegarien amb programes com aquests i es podrien estalviar unes quantes frivolitats.

I ara sí, fet l’apunt, que no me’l podia aguantar, anem a la qüestió: per a qui no ho hagi vist mai, ‘Emergències’ fa el seguiment d’equips de persones que ajuden unes altres persones en les situacions més crítiques de la vida. I ho fa amb sensibilitat, sense sensacionalismes: una veu ens posa en el context, els protagonistes parlen i nosaltres els escoltem. Són bombers, personal mèdic, mossos (sí, mossos) i, a l’altra banda, els éssers humans que pateixen i que, de vegades, ens deixen encongits fins als títols de crèdit i més enllà.

Aquest és el cas del programa d’abans-d’ahir. Concretament, d’un dels casos del programa d’abans-d’ahir. L’Encarna havia trucat al servei de teleassistència per ‘allò de sempre’, que estava molt malament, ‘rabiando de dolor’. La paraula ‘dolor’, en abstracte, ens remet directament al mal físic, però el dolor de l’Encarna, que amb prou feines podia caminar, superava els límits del seu cos. Explicava a la tècnica domiciliària que no tenia ganes de res: ‘El fill que em ve a ajudar no cobra res, i del que cobro jo l’he d’ajudar una mica. Quan se’n va, jo em quedo amb aquest, que és malalt mental i no pot estar-se sol. Està en tractament psiquiàtric, fa vint-i-tres o vint-i-quatre anys que va tenir un accident, té esquizofrènia paranoide.’ El fill malalt era al sofà mentre la seua mare deia: ‘Jo només em vull morir i ja està.’ I ho repetia per si no quedava clar: ‘Estic desesperada, jo l’únic que desitjo és morir-me i ja està.’

No sé quins tractes té el programa amb les persones enregistrades en moments de tanta vulnerabilitat, el consentiment es dóna per suposat, però no vull desviar el tema. El tema és que el retrat de l’Encarna reunia clarament el paquet de mals propis de les cuidadores dels seus familiars: cansament, dolor, desànim, empobriment, aïllament social… i depressió. Parlo de cuidadores perquè més del 80% són dones. No és cap sorpresa, qualsevol que tingui una família a mà ni s’ho ha d’imaginar. Ves que no sigui per haver de suportar el pes insuportable d’aquestes càrregues, que la depressió afecta el doble de dones que d’hòmens: tenir el cap i el cos al servei dels altres, sempre i tothora, només pot acabar en col·lapse físic i mental.

Justament ahir, dia 10 d’octubre, era el Dia Mundial de la Salut Mental. Deixo per a qui s’hi vulgui dedicar si els ‘dies de’ serveixen de tant o de tan poc, perquè de nou no vull desviar el tema. I torno a l’Encarna, que no se me’n va del pensament. La mare d’un fill que en depèn econòmicament, i d’un altre que en depèn per a tota la resta, amb una malaltia mental diagnosticada i en tractament. La dona adolorida, presa dels símptomes de ‘la malaltia mental més comuna del món’, que truca i retruca al servei de teleassistència per ‘allò de sempre’, i que com sempre es vol morir. La professional que l’atén a domicili, impotent, explica per a tots nosaltres: ‘En aquests casos no et sents gens útil. Aquesta senyora té una necessitat, i ni jo, ni ningú del voltant, ni els recursos que tenim, l’hi podem solucionar, perquè és un tema físic d’ella.’ Un ‘tema físic d’ella’, amb això em vaig quedar.

‘Viure és un regal, i en qualsevol moment se’n va’, deia un metge del SEM al final del mateix programa. Però viure no és igual que estar viu. Això ho saben totes les Encarnes que només de llevar-se ja pensen a morir-se, destruïdes físicament i psíquicament per fer més fàcils les vides d’uns altres, les vides que en depenen. Tanquen la porta i després es fa el silenci. No sé si aquestes cuidadores tenen reconegut cap ‘dia mundial de’, jo no l’he sabut trobar. Però, mentrestant, totes soles podrien ser subjecte de molts ‘dies de’ que, sumats, compondrien el mosaic de dolor que les esclafa. Valgui, doncs, per a elles, el Dia Mundial de la Salut Mental, que els serà tan útil o tan inútil com qualsevol altre.