Jo no vull celebrar el primer d’octubre

Estic trist perquè tot allò ja no hi es. De l’editorial em quedo amb lo que es recorda del 21-D.

Això no m’ho puc treure del cap, aquesta gent traidora al 21-D i tota la patuleia de covards.

Hi ha sempre a Catalunya un bacteri o un virus, no hi entenc, que sempre plana i ataca deixant a la gent infectada de doble moral, de molt parlar i poc actuar i que sempre espera que els facin l feina.
El dia que la gent no tingui rés a perdre, ho tornarem a intentar.

El dissabte vaig veure a primera línea els policies espanyols manyacs pobrets, enganyats. Rés a veure amb els mossos espanyols que repartien llenya. Fins i tot parlant espanyol.

Aquí si no fem rés, haurem d’esperar que la remodelació de la UE d’aquí uns anys, ens faci servir de locomotra económica i ens independitzi d’aquest imperi castellà ple de lladres i assassins.
No vull formar part dels catalans que esperen que els facin la feina!!! Precisament la feina més ilusionadora..

Puc entendre que hi hagi independentistes que creguin que avui no es pot aconseguir la República. El que no puc entendre és que n’hi hagi cap que cregui que cal resignar-se-hi i gestionar l’autonomia, perquè això és el mateix que creure que la democràcia és impossible i que cal resignar-se-hi i acceptar la dictadura dels jutges espanyols.

Qui cregui que avui no es pot aconseguir la República és que creu que avui no es pot aconseguir la democràcia i el que ha de fer és identificar les causes que ho impedeixen i treballar per eliminar-les el més aviat possible.

Prou de festes i festetes i parlem-ne clar i català.

Tenen por els nostres polítics de les presons d’España?
Hi cabrien dos milions de persones?
Doncs ja sabem que hem de fer. Desobeir contínuament fins arribar a la negociació de la nostra llibertat.

Prou de tanta injusticia i burla a la nostra Nació.
Constituïm la República , ja.

Llibertat inmediata dels nostres presos polítics, i retorn inmediat dels nostres exiliats Catalans.
Ni rebelió ni sedició.

Gràcies, benvolgut director, per a dir les coses pel seu nom. Certament criminals d’uniforme. Els vam tenir a sobre, els tenim i teníem dissabte. Jo també eixiré per a reclamar que aquest govern de la Generalitat avanci en el compliment de la voluntat popular expressada manta vegades, no només les dates típiques darreres, i ja tòpiques, que volen esser engolides en commemoracions del tipus històric passat. Exigim que els electes acompleixin el que vam decidir i per ho que els hem votat. I no volem que ens facin passar vergonyoses actuacions com les de dissabte amb imitadors dels criminals d’uniforme als que, cínicament, encara els protegien. Van fer com una befa a la dignitat. Arribada a la transició cap govern espanyol va fer neteja del cossos i comandament dels diversos organismes de l’estat i aquests impunement, van seguir i segueixen. També ho fareu amb els comandaments i part de la plantilla dels Mossos. Mirant cap a altre costat, com si res passes?. Vergonya, senyors, vergonya. Us diem que ja en tenim prou de renuncies i de canta manyanes.

Nomes vull dir, que fins a l’1 d’Octubre el poble va empènyer als polítics i ara aquells polítics estan tancats, o a l’exili. Els que estan ara a portant el país no transmeten la seguretat que s’espera i el poble es sent sol i desconcertat.
Sortirem al carrer quan ens diguin, però no ens podem permetre el luxe de gastar energies innecessàriament i sembla que el Govern no ho sap gestionar. Ahir en va ser una mostra. Es va caure en el parany dels feixistes.
El poble ja ha demostrat que sap el que ha de fer, però no ho farà a qualsevol preu. L’u doctubre no solament es el fet de poder votar i les hósties que ens van donar. Es l’enginy d’un poble per aconseguir el seu objectiu. No hi ha altra manera, i el poble català es sap moure en la clandestinitat, per tant que els nostres polítics no juguin mes amb nosaltres. Després de la segona lliçó del 21 de Desembre, han fet ballar massa l’ou a la font i cal que es posin les piles. Dimarts hi tornaran a haver provocacions al Parlament per part de C’s. Que es comencin a preparar.

Director, res a afegir! És així com ho sento i com ho visc. Gràcies per recollir un sentiment que crec que és majoritari dins l’ independentisme autèntic. I mai he fet aquesta afirmació. Mai. Perquè per a mí, que no vaig ser independentista fins el 2010, no he volgut mai entrar en debats d’ aquesta índole, malgrat vaig ser votant d’ ERC a autonòmiques dés que tinc dret a vot. La meva ex-sogre era la militant número 01 d’ aquest partir, és a dir la primera. S’ hi va fer dés de l’ exili a Brasil estant. Va ser una de les exiliades d’ aquell vaixell que es dirigía a Argentina i que aquesta no va deixar entrar perquè ” anava carregat de comunistes europeus” i es va passar molt de temps en aigües de ningú, fins que Brasil va accedir a acceptar-los. Però jo no era independentista. Era catalanista i republicana d’ esquerres. Si explico això, és perquè avui sóc de les persones més independentistes i convençudes que hi ha. Crec que Catalunya no té futur dins l’ Estat Espanyol i que n’ ha de marxar ja. Podría explaiar-me en els perquès, però no cal, tots els sabem. Per això sóc la més crítica amb ERC, perquè Oriol Junqueres porta decepcionant-me dés de 2015 que vaig deixar de votar-lo. Ho sento, però jo no sóc messiànica, i dés que vaig veure coses que no anàven amb coherència amb en el que es dèia, en vaig perdre la confiança. El President Puigdemont em va semblar i em sembla honest, i li mantenc la confiança, però com ell li va dir a Pedro Sánchez aquesta no és un xec en blanc. El seu sacrifici els honra, i la història els donarà el que es mereixen, però sóc conscient que al mig de la batalla no puc apel.lar a romanticismes. Ara cal valentía, fredor i determinació. Si nó sóm capaços de viure l’ avui com si no hi hagués demà, no farem res. Perquè les revolucions no te les regalen, ni et pots permetre el luxe de fer ponderacions que et dignifiquin als ulls de tots. No podem pretendre ser els més guapos, els més pacífics, els més dels més. Hem de voler de veritat ser lliures i prou. I qui ens segueixi bé i qui no sense rencúnies. Tots ténen dret a prioritzar. Jo prioritzo alliberar Catalunya d’ aquest malson que es diu Espanya. Però respecto qui prioritzi la llibertat dels seus líders. Ara bé, no accepto que aquests últims ens titllin de ” màgics”, perquè la màgia és canviar el discurs en 360 graus i fer veure que la culpa és teva per ser tant burro de no veure que sempre has estat equivocat. I crec que sóm majoría qui ens sentim utilitzats pel bi-partidisme catalanista ERC/ PDCAT. I és per això que ens agafem a qui es revela d’ aquests partits o als ” outsiders”, perquè sóm conscients que la mediocritat política dels dos grans partits, no pot acabar amb tanta voluntat democràtica d’ un poble que ha decidit alliberar-se, però encara menys amb tanta dignitat. No es van donar compte que fa temps que no ens representen, i això no és culpa de ningú més que de la seva petitesa moral.Tant els que són actius i lliures, com els que van pensar que la presó els donaria una autoritat moral per dominar el normal curs de la història. Catalunya no es vèn, no es manipula, no es mercadeja, no se li fa un xantatge emocional. Catalunya és la terra dels nostres avantpassats, de la sang vessada, de la llengua guardada en un calaix. Tú no mercadejarás amb tot això, et diguis com et diguis, hagis fet els càlculs que hagis fet. Pitjor per tú. Catalunya és un subjecte polític de facto que comença a exercir com a tal. Llàstima oí? Doncs sí, caminem i no ens aturarem. O t’ adaptes a la realitat i a la voluntat popular o allá tú amb la teu ego esquisofrènic. Desitjo el millor per cadasqú. Però qui té el meu cor robat és la meva terra.

D’acord només en part. Per saber que no som prou , només cal saber comptar . Un 48% no és un 51% . Totes les accions que ens acostin al 51% efectiu (que aquesta és l’altra) ens acosten a la República. Totes les que ens n’allunyin , ens allunyen de la Repúbliba. Potser és una mica Barrio Sésamo, però aquí està la clau de la qüestió i és l’única cosa que fa pànic de veritat a l’Estat espanyol. Em preocupa molt que l’independentisme , polítics i no polítics no sàpiga implementar efectivament les majories que va aconseguint , i em preocupa encara més que alguns grups estan emprenet accions que crec que ens restaran més que sumaran, i que semblen dissenyades per un CNI més intel.ligent del que ens pensem que és l’espanyol.

És evident que si un és tractat com a enemic, s’ha de comportar com a enemic i guanyar-se la llibertat. És allò que ara es diu tant, però que tampoc no es fa: Quan la injustícia es fa llei, la desobediència es fa obligatòria. Si se’ns han colat botiflers al govern, si vam ser enganyats per les seves promeses, cal apartar-los i posar-ne uns altres al seu lloc, que siguin fidels al poble. No cal enemistar-nos ni dividir-nos, només cal que exigim que s’acompleixi el mandat que van jurar. No s’adonen que nosaltres no hi passarem per aquí? Ho han intentat, però en els actes d’ahir em va quedar clar que nosaltres sí que en som de fidels, i que realment no hi haurà cap pas enrere, pel que els que prefereixin anar contra el poble, s’hi hauran d’enfrontar i no passaran desapercebuts. Aquest art de fer encesos discursos i l’endemà continuar fent el contrari del que s’ha dit s’ha acabat. Cal xiular-los i desemmascarar-los públicament fins que marxin del govern. La gent no ens deixem enredar tan fàcilment, i això es pot notar ara, aquests dies amb la debilitat dels aplaudiments d’alguns discursos, en els que l’únic acalorat és el que el fa, però mentre el fa, el públic es distreu amb altres coses. Som molt/massa educats, però no ens deixarem enredar. Volem la República Catalana i la volem ara! No pensar el mateix que la majoria és perfectament lícit, però intentar dividir al poble com pretén fer l’enemic, és un crim.

Pot passar que els diputats que ens representen, tant els 72 de la legislatura anterior, o els 72 de la present legislatura, provinguin d’una mena de persones diferents de la nostra, del “poble”. Això explicaria perquè ells són massa prudents, ratllant a covards, i nosaltres decidits, valents. O pot passar que realment els que ens representen políticament també ens representen sociològicament, i la seva prudència, por, renúncia, siguin semblants a la que nosaltres, “el poble”, també tindríem si estèssim al seu lloc.
No es per justificar res. De fet, la decepció és enorme, pel 27/O, pel 30 de gener, per l’espectacle que avui en dia ens donen.
Quina és la solució ? Continuar empenyen des d’ANC, d’Omnium, des del món local, des del carrer, per tal que tinguin més coratge ? Impulsar una llista de país, via aquestes associacions que salti per sobre de les de partits? Res serà fàcil. Ara bé, sense idealitzar “el poble”, perquè a la manera assembleària, a cops també se’n surt el qui crida més, o té més convicció enlloc de qui té la raó, sí que cal reconèixer que la societat ha estat responent als envits que les institucions han establert, mentre que les institucions no han estat a l’alçada dels envits que la societat ha anat establint.
L’article de Sánchez-Pinyol a ElNacional.cat, sobre Gandhi i Clausewitz, sobre la guerra i la pau és molt recomenable, per entendre fortaleses i debilitats.

Fa molts mesos que en comentaris a aquest mitjà, jo ja reclamava eleccions; m’ho va fer veure una entrevista de VW a la avui presidenta de la ANC. Per això ahir, en el primer comentari que escrivia des de fa setmanes, preguntava si Torra pot aguantar indefinidament, insensiblement, sense convocar-les. El 30 de gener es va provocar un cisma brutal enmig de l’independentisme. I s’haurà de cosir, però per cosir-lo s’ha saber com s’ha de fer, perquè si no es fa bé, la falla tectònica seguirà creixent i deixarà el país partit i destrossat (ja no n’estem gaire lluny). I l’única manera de saber com s’ha de fer és amb eleccions que posin llum a què pensa la majoria de l’independentisme. Celebro que Partal hagi arribat a aquesta mateixa conclusió; el que em mosqueja és que hagi tardat tant, i que em perdoni la gosadia.

Fa un any vam provocar l’esquerda entre Catalunya i l’estat espanyol que ara encara existeix exactament igual. L’esquerda hi és. Ja no estem units a l’estat. La vam provocar a cops de voluntat, amb manifestacions extraordinàries, amb eleccions, consultes i el referèndum d’autodeterminació. Malgrat els desconcerts i els desànims que ens han afectat i ens afecten, l’esquerda està estructuralment consolidada dins cadascú dels milions de catalanes. És un fet. En aquesta situació no fer un pas enrere ens ha de portar a posar tascons en l’esquerda, i tot seguit cops de mall a cadascun d’ells per tal de fer més gran l’esquerda.
El desconcert d’ara són els tascons: en quins punts crucials de l’esquerda cal posar-los, i qui els ha de posar. El poble aguanta l’esquerda per tal que no reculi; els presos aguanten l’esquerda; els exiliats aguanten l’esquerda; l’opinió internacional aguanta l’esquerda. Ara els polítics han d’apuntar els tascons i totes hem de clavar cop de mall.
Aquest és per a mi el moment actual. No oblidem que l’esquerda és real. Això és important, i no les declaracions ni les intencions ni les opinions, vinguin d’on vinguin.

L´excés de sensacions és l´anestèsia dels sentits.
Fa un any per molts va arribar la culminació de la sensació de perill. No parlo de l´1-O, que no va ser res per nosaltres (més enllà del simbolisme per vosaltres), si no del 6 y 7 de setembre. Aquells dies van ser terrorífics, el que vam veure al Parlament ens feia por de veritat, ens feia molta por la possibilitat d´una revolució de conseqüències imprevisibles.
Un any després els que no tenim sentiment nacionalista de cap tipus només sentim avorriment. L´avorriment que ens causa sempre el folklore nacional i l´avorriment de veure com dieu ara vosaltres les mateixes coses que portem dient nosaltres 5 anys: que tot era mentida.

Enhorabona, Gemma Rafat! una bona lliçó.
Comparteixo en molta part el que ens dius. Jo a partir del 2012, de sentiments de la meva terra, he passat a ser un independentista. No puc estar a favor dels partits que ens representen, soc neoliberal, i les meves idees ara no hi son, solament lluitarè per una Catalunya independent, i soc aferrim a la meva terra. Per a mi els ideals politics no existeixen, i a partir de ser lliures de la Ñ, tothom es lliure d’anar cap on volgui, però solament desprès.

Només seré (només una mica, és clar) satisfet quan publicaran (per començar) oficialment al ‘Diari de la República catalana’ els 21-23 decrets consensuats (Qui ho sap?, qui pot que elsdivulgui si us plau) que s’havien publicar imediatament després d ela declaració d’Independència

Ningú en té una còpia fedigne?

Ningú (el mateix o altre) s’atreveix a posar-los a la xarxa, i difondre on es podin consultar?
És el mínim per recuperar la caminada, el rumb i la direcció… del bon peu on vam ser uns quants segons!

GOVERN ‘nostre’: canviis d’horitzó i tornis, i sobretot fent-ho millor, al lloc i dins la direcció encertats

T O din

Entenc el que vol dir el Sr Paratal, però jo sí que celebro l’1O: la desobediència civil democràtica i pacífica va derrotar un estat que emprà la força i la va haver d’aturar.

Vull la independència quan abans millor, em sembla un error pensar que s’ha d’allargar indefinidament.

Cal una estrategia, amb la valentia de sortir al carrer o de fer vaga no n’hi ha prou si no es fa en el moment oportú i de manera organitzada

Penso que políticament i democràticament convé obtenir el 50% més 1 dels vots en unes eleccions. El 21D només faltaren 100.000 vots. Hem de fer que això es produiexi quan abans. Per exemple, es podrien convocar eleccions a continuació de les sentències contra els presos polítics.

Obtingut aquest objectiu a barraca sense tremolar.

Comprenc que fins que arribi el moment el govern ha de gestionar l’autonomia (sanitat, educació, empresa i ocupació, tercer sector, etc). Però els politics han de ser conscients que el sobiranisme vol independència i han de fer bé la seva feina com polñitics professionals que son. Mai mes un farol sense sentit, mai més cobardia!

Al voltant de l’1-O es parlava molt de que la Injustícia espanyola, a les ordres dels Borbons i de la oligarquia espanyolista, i d’uns partits espanyolistes que necessiten xuclar els diners de Catalunya per a mantenir el clientelisme, podia tancar a la presó 12, 20, 50, 100 catalans, però no milers, i que si es tenia això clar la batalla per la independència estava guanyada. Només calia convicció per tirar endavant.

Avui dia constatem, amb indignació, que els nostres polítics no tenen les fermes conviccions que la seva xerrameca es va vendre altra cop pel 21-D, i no combreguen amb això la lògica de la resistència pacífica via la desobediència.

Això per a mi s’ha fet dolorosament evident, pel partit que ho ha fet, quan al 31-G, el President del Parlament Roger Torrent (ERC) es va saltar a la “seva bola” acords per a investir Carles Puigdemont com a President, tal com va sortir del 21-D.
També quan l’Oriol Junqueras, un cop enganyats amb falses proclames els catalans pel 21-D i facilitat la victòria dels catalanofòbs de C’s en no voler anar fent pinya fins a la independència, ens parla d’eixamplar la base perquè no som prous. Quant és prou 55, 60, 70? Per a vostè Sr. Junqueras res és prou perquè no és el seu objectiu. El seu objectiu és ser President Autonòmic a qualsevol preu, és fer partit abans que País. I així ho ha ordenat als seus a acòlits.

És molt lícit tenir por, però aleshores qui en tingui que no obstaculitzi el procés, si ho fa serà per egoisme i afany de lucre, cobrant un sou que no li pertoca. Ha de deixar el seu lloc a d’altres disposats a fer efectiva la República.

En l’actual situació actituds porugues com la d’en Torrent i proclames justificatives com les del Junqueras demanat autonomisme fins un hipotètic número màgic de base, l’únic que fan és avalar la estratègia d’en Llarena, que no és més que validar que les presons preventives (il·legals, injustes, amb acusacions falses, etz.) tenen el resultat esperat, frenar el procés fins que els enfrontaments interns el desactivin.
Només havent nomenat President en Puigdemont al Gener s’hauria acabat la estratègia d’en Llarena, desactivant-la.

Si no volem que el sacrifici dels Jordis, de la gent que va posar el seu cos l’1-O, dels exiliats, dels membres del Govern a la presó,… sigui en va, cal exigir un pas al costat als polítics que no estan de debò per la independència. Estan fent molt de mal.
Ara és l’hora d’anar tots junts com sol país (Sr. Junqueras això va per vostè que just ha anunciat en aquests moments que vol anar sol a les properes Europees, patètic exemple).

Ells no ho volen comprendre però és ben fàcil, amb l’exemple escaient: un 1 d’octubre és com un 2 de maig. Un acte de dignitat d’un poble inerme front al poder arbitrari de la força. Sofrí la repressió, àdhuc la guerra i cinc anys després guanyà la independència. Llàstima que es tornàs opressor, tot perdent la memòria.
Tota revolució és tan sols desobediència: que l’esclau diu que no, que la negra no s’alça, que la dona s’hi planta i el parlament no creu una justícia torta, que trien dignitat i no abaixen la cara. Demà és potser bon dia per començar la dansa. Més mana qui no creu que mana qui més mana.