Jo no vaig conèixer Josep Palàcios

“S’ha mort Josep Palàcios?” L’escriptor Vicent Borràs ens escrivia dissabte al migdia a un grup de WhatsApp. La pregunta era pràcticament una afirmació que ràpidament vaig confirmar amb dues trucades breus a Salvador Ortells i Antoni Furió. “S’havia mort de matinada. Feia dies que no estava bé. Ha treballat prou aquests darrers anys tant en l’obra de Joan Fuster com en la pròpia”, em van dir. L’obra de Palàcios, tan exigent, tan hermètic, tan redona, tan massissa. Tan universal.

Jo no vaig conèixer Josep Palàcios. M’hauria agradat. Sempre he tingut aquest punt de mitomania. No recorde quan va ser que vaig començar a sentir parlar d’ell. A la facultat, segur que no. Potser quan vaig arribar a València i la gent el citava amb tanta reverència. Joan Fuster i Josep Palàcios, els amics de sempre. Fuster, tan efervescent, reconegut i citat i odiat i estimat, i Palàcios, tan ocult, sempre. Tant, que vaig arribar a pensar que Palàcios era un constructe, que no existia, que era un alter ego de Fuster o d’algú altre perquè jo sí que havia llegit Josep Palàcios, tenia alguns volums editats sempre d’una manera tan extraordinària i tan curosa. Fins i tot, dos llibres del mateix autor, amb el mateix títol i amb un contingut diferent. Aquestes coses ens agraden als malalts de lletres. Llibres de poemes amb una tipografia ni comuna ni vulgar. Obres de mida gran amb il·lustracions de Manuel Boix, un altre homenot.

És clar que existia Josep Palàcios, i vivia en aquella casa de color crema de Sueca que Manuel Baixauli va mostrar a L’home manuscrit. És clar que existia, però el llibre de Baixauli ens entabanava tant als lectors i ens duia a llocs inconeguts, que tampoc no hauria estat gens estrany que també fos un invent.

I llavors va començar l’enrònia, innocent per part meua, de voler conèixer-lo primer, i de proposar-li de fer una entrevista. I vaig començar a parlar amb uns i altres i aquells que sí que el coneixien, que el visitaven, que treballaven amb ell, em deien que la meua pretensió era impossible. No es deixava entrevistar i no es deixava fotografiar, tampoc, per això quan en Jesús va anar a aquell Galeusca del 2008 que es va fer a Sueca i em va dir, “he fet fotos a Palàcios”, em vaig maleir per no haver-lo acompanyat. Em conta en Jesús que no van parlar, que es van comunicar amb mirades i gests, que ell li mostrava la càmera i Palàcios li mig somreia i en Jesús pitjava l’obturador. També es posava de perfil, com jugant. Després van venir les captures amb els amics, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Lluís Alpera, Josep Ballester. Una generació extraordinària de poetes que volien fotografiar-se al costat de l’amic a qui tant admiraven.

A pesar que tothom em deia que no ho aconseguiria, sóc una mica cabuda i ho havia d’intentar. A mitjan març del 2023, quan Josep Palàcios estava a punt de fer vuitanta-cinc anys, a VilaWeb em van proposar de fer una peça sobre ell i sobre la seua obra que, en realitat, són la mateixa cosa. Llavors vaig demanar a gent com ara Manuel Baixauli, Antoni Furió, Antoni Martí Monterde i més que apareixen en l’article que he enllaçat, si em podien fer de mitjancers… Tots em deien que sí, però… Jaume C. Pons Alorda em va contar que quan ell el volia conèixer, va amenaçar de plantar-se davant la casa amb una tenda de campanya. “Mira, no és mala idea”, li vaig dir, i vam riure per telèfon.

Així, un capvespre de falles vaig agafar el cotxe i vaig conduir fins a Sueca. La casa modernista on ha viscut era imperdible, quasi irreal, una construcció arquitectònica i literària pròpia, és clar, de l’univers de Baixauli. Vaig aparcar damunt la vorera de la casa i vaig prémer el timbre de la porta. Una dona, Àngela Ferrando, l’esposa de Palàcios, va demanar qui era i li ho vaig explicar. Molt amable, va baixar les escales i em va obrir. Em va deixar passar fins al vestíbul, decorat amb una exquisidesa pròpia de qui professa la religió de l’estètica. Vaig intentar captar tot el que vaig poder durant els poc més de dos minuts que vaig ser allà, en aquella penombra que em mostrava una escala que pujava al primer pis. Aquella escala era l’únic obstacle que em separava de conèixer Josep Palàcios. Il·lusa, per un moment vaig tenir una espurna d’esperança i vaig pensar que, si s’havien molestat a obrir-me, potser, aquell dia… Però no. Amb tanta amabilitat com fermesa em va dir que no. Que no m’esperaven. Que Josep Palàcios no parlaria amb mi. Ho vaig explicar en l’article.

Jo no duia cap tenda de campanya al cotxe per acampar davant la porta, però sí que duia –i això no ho vaig escriure a l’article de VilaWeb– un sobre amb una nota manuscrita, felicitant-lo pel natalici i proposant-li de veure’ns, amb el meu telèfon, amb el meu correu electrònic.