Jo Nesbø o la condició humana

Una sala de cinema plena a vessar i no pas una qualsevol: la gran del cine Bosque, al carrer de la Rambleta del Prat. Més de cinc-centes persones de cabuda. Explica la història que el cinema, fa molts anys, havia estat una sala de ball on els graciencs exhibien el seu art i iniciaven, en molts casos, el festeig. Qui ha ballat amb un públic entregat i totalment seduït és Jo Nesbø, flamant guanyador del premi Pepe Carvalho que atorga el festival de novel·la negra de Barcelona, el BCNegra. L’autor noruec fa molt de temps que és un dels més estimats a casa nostra i amb motiu: de tota la plèiade de traduccions d’autors nòrdics que ens ha arribat després del brutal èxit de Stieg Larsson, ell i l’islandès Arnaldur Indridason són els bons. I els fans de la novel·la negra ho saben.

Nesbø no defrauda, és un Fred Astaire de la literatura, un Cesc Gelabert disposat sempre a innovar partint de la solidesa absoluta de les seves propostes. El noruec sap que sempre que vulgui pot quedar-se en el terreny conegut del seu detectiu Harry Hole i que les masses el seguiran, però de tant en tant agafa un Shakespeare i el subverteix, puja als escenaris amb la seva banda de rock, escriu un llibre per a nens o torna al terror nu i cru, com en el seu darrer llibre, La casa de la nit. I en tots els casos se’n surt amb nota. I és clar, perquè un ballarí pugui mostrar tot el seu art a escena necessita un company de primer ordre, algú que li pugui treure tot el profit, i Xavi Bundó va fer tota una lliçó de bon periodisme en directe.

Si el dijous va ser el torn de la trobada amb la premsa, amb les autoritats i amb la gent que va poder aconseguir invitació per a anar al Saló de Cent, a la sala gran del cinema Bosque, la de les grans nits d’estrena, va ser on es va retrobar amb els lectors, amb la gran massa de seguidors que té i que es consolida com més va més, la qual cosa semblava llunyana el 1997, quan va fer-se conèixer amb El ratpenat, la novel·la en la qual va néixer un Hole que era molt més dur que ara, perquè sembla que el personatge s’ha anat humanitzant de mica en mica. Així i tot, no deixa de ser una mescla de detectiu hard-boiled americà passat pel filtre de la cultura nòrdica, un tipus solitari, que beu en excés i que no té problemes amb la violència, a condició que sigui ell qui la gestioni.

El Messi que no va poder ser

Nesbø va arribar a l’escenari amb la boina marca de la casa, les ulleres ultramodernes i un estil casual, però molt ben estudiat: més de vint milions de còpies venudes dels seus llibres i traduccions a més de quaranta llengües permeten el posat de jove rebel que ha triomfat. Molt més que no pas en els seus temps de futbolista, quan destacava com un davanter d’aquells indisciplinats, dels que “després de fer un gol feia petons a la pilota per no haver de baixar corrents a defensar”. Nesbø va jugar en una petita ciutat noruega: “Érem com ara el Girona, vam arribar a guanyar la lliga un any i jo vaig jugar a primera, però em vaig trencar els lligaments de totes dues cames i ací es va acabar la meva història amb el futbol. Tot i això, és fantàstic, perquè els pocs que recorden haver-me vist jugar encara poden parlar del Messi que no va poder ser per culpa de les lesions i això ja no ho puc empitjorar.”

De fet, el futbol té una bona part de la culpa de la relació que l’escriptor manté amb la ciutat de Barcelona. La va començar a sovintejar abans dels Jocs Olímpics del 92. “I llavors ja era una ciutat molt interessant, i més per a algú que hi va arribar després de visitar Sant Sebastià i les festes de Sant Fermí a Pamplona, però després de les olimpíades es va transformar en aquesta meravellosa ciutat d’Europa on tothom voldria viure. Tot i això, no puc escriure cap de les meves ficcions de Harry Hole a la ciutat, simplement perquè el Harry no hi ha nascut, i jo per escriure necessito que les històries puguin aprofundir en un temps i un espai que conegui prou bé.”

Qui sí que hi va venir a viure va ser un amic seu. “Tots dos érem molt fans del Barça, i encara ho som, però fans de veritat, dels d’abans del Dream Team. El meu amic es va instal·lar a la ciutat, va comprar un abonament per a tota la temporada i va conèixer una família d’afeccionats que el van acollir molt bé, però que el primer que li van dir era que havia arribat a un bon lloc per al patiment. Si mirem la temporada d’enguany…” Es notava perfectament que tant ell com Bundó haurien pogut parlar una llarga estona de futbol, potser perquè Nesbø ja fa uns quants dies que és a la ciutat i deu estar una mica fart de parlar de literatura, però no va defugir d’entrar a fons en algunes qüestions més polèmiques.

Per exemple: Bundó volia saber si estava d’acord que tenir un port és una bona condició per a una ciutat per a poder ser escenari de novel·la negra i ell va dir: “No n’estic segur al cent per cent. Chicago, per exemple, és la vora d’un llac, sí, però no destaca pel port, i molt menys, per exemple, Minneapolis, que és un gran escenari per a una novel·la negra. De fet, l’any que ve en publicaré una que hi és ambientada. A Oslo hi ha poca delinqüència, però els lectors intel·ligents entenen perfectament què implica un crim en una societat com la nostra. O per exemple, els suecs, que són especialistes a col·locar crims i criminals en petits llocs rurals molt deixats de la mà de Déu, perquè saben quina mena de disrupció significa un crim d’aquestes característiques en un lloc així. Un crim destaca molt més en una societat petita i tranquil·la que no en una gran urbs criminal.”

Descriure societats complexes

Bundó també va voler entrar a discutir els motius que poden explicar que les societats nòrdiques, tan envejades des de casa nostra, tinguin una taxa d’autors de novel·la negra tan alta. I Nesbø va esgrimir la seva teoria: “En primer lloc, no crec que hi hagi una relació directa entre la novel·la negra i la taxa de delinqüència d’un lloc, perquè, si no, liquidaríem el paper de la ficció. La ficció es basa a usar alguns elements que trasbalsen, com ara els crims, per parlar de la condició humana, i això es pot fer en qualsevol mena de societat. A l’hora d’escriure emprem un gènere com a recurs per poder descriure societats complexes i els seus errors.”

En aquest sentit, l’afirmació va enllaçar amb la que va explicar dijous quan va rebre el premi Carvalho: “Escriure novel·la negra, de misteri, d’assassinats, és escriure sobre la condició humana. Crec que d’alguna manera ha substituït la literatura religiosa, perquè té a veure amb els individus i amb els dilemes morals.” Tot i això, va dir que la novel·la negra també podia ser un refugi en les societats en crisi. “Durant els bombardaments de la Segona Guerra Mundial, a Londres, als refugis i al metro, molta gent llegia novel·la policíaca. Per a ells era molt reconfortant.”

I potser sí que la novel·la negra pot ser reconfortant, però fins i tot els mites tenen punts febles, i Jo Nesbø ha trepitjat terreny llenegadís quan va començar a fer elogis d’Agatha Christie i les seves novel·les “tan polides i en molts casos molt interessants”. Ací va ser quan part del públic va començar a pensar que de vegades els escriptors són molt millors quan escriuen que no pas quan s’enfronten a un auditori i confessen els seus secrets més ocults. Perquè parlar del Barça en aquest moment potser és lleig, però reivindicar Agatha Christie quan ets un autor que et trobes als antípodes de la seva literatura és un cop baix. Li ho podran perdonar, al flamant premi Carvalho? Potser haurà d’escriure un altre Harry Hole per redimir-se… i qui sap si l’haurà d’ambientar a Barcelona.