Jo Nesbø: ‘La pregunta és, si no tens llibertat, quin camí estàs disposat a seguir per arribar a tenir-la?’

‘Harry Hole és com Luis Suárez, és bo però fa trampes i no el pots felicitar’. Jo Nesbø (Oslo, 1960), el creador d’aquest policia noruec que ha venut més de trenta milions d’exemplars a tot el món amb la sèrie, no sap que hi ha coses amb les quals no es pot jugar: la remuntada del Barça contra el París Saint Germain n’és una. Diu que es va alegrar que el Barça passés l’eliminatòria, però que Luis Suarez va simular la caiguda que va provocar el xiulet de la pena màxima i el 5 a 1 al marcador. Alguns periodistes li donen la raó. Diuen les estadístiques que hi ha un milió de madridistes a Catalunya. Per pura lògica algun n’hi havia d’haver, a la sala de premsa.

Harry Hole i el vampirisme clínic

Nesbø presenta als mitjans el seu nou llibre: La set (Proa). Ho fa a la sala Mirador del CCCB, seu del festival Kosmópolis, en el qual participa avui. I tot i que és una de les principals estrelles convidades, les al·lotes d’informació no tenen ni idea d’on es fa la seva roda de premsa i envien els periodistes en direcció contrària. Allò que ningú no explica a l’escriptor noruec és que ben a prop d’allà vivia l’Enriqueta Martí, la vampiressa del carrer Ponent, protagonista de La Mala Dona, de Marc Pastor. Precisament, Pastor serà la seva parella de ball en l’acte d’avui a migdia.

I per què hauria d’interessar-li la dada sobre la nostra peculiar assassina en sèrie? Doncs, perquè a La Set en Harry Hole s’haurà d’enfrontar a un assassí en sèrie que té vampirisme clínic, és a dir, una necessitat sexual o física de beure sang o d’animals, pròpia, de la parella o d’altres persones. ‘Era en una cel·la de psiquiatria buscant idees quan em vaig trobar amb aquesta síndrome i vaig començar a familiaritzar-me amb el concepte i vaig veure que hi havia assassins reals que la patien, com per exemple, l’anomenat vampir de Düsseldorf’, explica Nesbø.

Segurament, molts de vosaltres ja el coneixeu, però per als qui encara no l’han llegit convé recordar que en Harry Hole és un despietat caçador d’assassins de la policia noruega que protagonitza, fins al moment, un total d’onze novel·les. Va fer la primera aparició el 1997 (tot i que en català no es va poder llegir fins al 2008, quan Proa va publicar El pit-roig, tercer títol de la sèrie) i s’ha convertit en un dels personatges serials més estimats pels seguidors de la novel·la negra nòrdica. Tant és així que el 2015 es varen traduir els dos primers títols protagonitzats per ell i el novè, amb la qual cosa els lectors es varen poder posar definitivament al dia.

El seu creador, Jo Nesbø, combina l’escriptura d’aquesta sèrie amb la literatura infantil i una banda de rock. De fet, ahir es va passejar per Barcelona en samarreta de màniga curta, lluint uns bons braons –al braç esquerre, les crostes d’una ferida una mica per sota del colze– i l’aire d’aquestes estrelles musicals que es tornen a aplegar per fer una gira i que només beuen aigua o begudes isotòniques.

‘Les noves tecnologies ens fan més febles’

En aquest lliurament, ens trobem un Harry Hole feliçment casat amb la Rachel però que haurà de prendre la decisió de tornar al servei actiu per atrapar l’únic assassí que fins ara se li ha escapat. Aquest assassí vampíric queda amb les víctimes per mitjà de l’aplicació social Tinder, i entre les seves armes mortíferes hi ha una dentadura metàl·lica temible creada per a l’ocasió. ‘Les noves tecnologies tenen molta influència i ens fan més febles, però ens hi hem d’adaptar. Tinder, a Noruega, es veu a tot arreu i hi ha gent que realment espera trobar algú amb aquestes xarxes. Jo em volia fer un perfil per veure com anava, però al final vaig convèncer una amiga que s’acabava de separar perquè ho fes ella. Va aconseguir unes quantes cites i m’ho explicava. La sort és que la cosa va sortir bé i ara ella té un company gràcies a l’aplicació. Pel que fa a la dentadura de ferro, vaig treballar la història, però al final ens hem de preguntar què és realitat i què és ficció. Jo sé que aquestes armes s’empraven a Turquia i al Japó, però sobretot per espantar. La meva feina és explicar contes de fades per a adults i arriba un moment que no saps què t’imagines o què és real. Però sí, pintar-se les dents de negre és una tradició del Japó i del sud-est asiàtic.’

L’escriptor no defuig debats complicats, com quan se l’interroga sobre determinats aspectes de la novel·la negra. Assegura que, a la novel·la negra tradicional, la resolució del crim volia evitar el caos, però que avui en dia i en qualsevol gènere literari el que es fa és ‘descriure una imatge o situació on les coses tenen sentit, perquè el món ja de per si és caòtic’. ‘Els assassins dels meus llibres sempre busquen un segon assassinat perquè el primer no ha estat perfecte, i en el cas de Harry passa quelcom similar, quan troba un assassí sempre vol un altre cas, és imperfecte.’ Una cosa semblant passa en el seu procés d’escriptura. No mentre escriu, sinó quan acaba. ‘Tens el llibre a les mans i no se suposa que hauries de sentir que és genial? Doncs, realment penses: i a això he dedicat dos anys de la meva vida? Llavors t’hi tornes a posar, tens una sinopsi, escrius les primeres pàgines i arriba el primer capítol i saps exactament què vols. Llavors ve la nostra tasca, que és no arruïnar la història perfecta mentre l’escrius’.

La sèrie Okkupert i els orígens familiars

Nesbø només es posa seriós una vegada. És quan li pregunten per Okkupert, la sèrie que va assessorar i de la qual parlarà avui. I ho fa perquè explica els seus orígens familiars. ‘Durant la guerra, el meu pare es va aliar amb els alemanys perquè pensava que Stalin era més perillós que Hitler. La mare era més jove, però venia d’una família que va estar la resistència. La meva família va estar marcada per la guerra, com molts noruecs, i les eleccions que fa la gent en aquests contextos són molt complexes. La guerra és molt present en la societat noruega, i vaig voler traslladar això a la sèrie. L’ocupació prové de Rússia perquè és la nació més poderosa amb la qual tenim frontera. I és cert que és una ocupació suau, en què es poden mantenir els privilegis i viatjar, però no pas la independència, i la pregunta és: si no tens llibertat, quin camí estàs disposat a seguir per arribar a tenir-la? Jo vaig escriure una idea bàsica, i ara la sèrie s’ha orientat cap a la política, i s’ha fet molt bé.’

I al final, més confessions: ‘Tots els meus llibres parlen de l’amor perquè no pots escriure sobre l’odi si no hi ha amor. Jo sóc un escriptor que escric entreteniment, parlo de la condició humana i, per tant, de l’amor.’ ‘Escriure una novel·la de Harry Hole s’assembla a ser un director d’orquestra, exigeix molta concentració i delicadesa; i escriure per a nens s’assembla més a un trio de jazz, en què et deixes portar. Totes dues coses són molt exigents però diferents. Tot i això, dono la millor part de mi quan escric per a nens, que són molt més impacients.’ Deu ser una qüestió de set.