22.04.2022 - 21:30
Jo Nesbo sempre hauria volgut ser més estrella de rock que no pas escriptor, i amb la seva banda de música no li va malament del tot. Però res a veure amb l’èxit dels seus llibres, que es venen a tot el món i tenen seguidors molt fidels. Tot això l’ha dut a ser estrella convidada aquest Sant Jordi, on arriba amb un llibre nou, L’home de la gelosia. Tot i això, deu ser el primer autor que dedicarà el matí de Sant Jordi a escalar. Coses que tenen els supervendes.
Aquesta vegada, Nesbo s’ha apuntat a les distàncies curtes tot i que el volum que ha fet és ben gruixut. Ha recollit dues nouvelles, uns quants relats breus i ha confegit un volum d’allò més interessant i arriscat, on partint de la novel·la negra també s’arrisca amb la ciència-ficció, la distopia, la novel·la d’anticipació i el terror. El resultat és un llibre complex que mostra la versatilitat de l’autor.
“Vaig començar escrivint lletres de cançons per als meus amics quan tenia catorze anys i allò eren tres versos i la tonada, per tant, cançons molt curtes. Per a mi, escriure és com fer pinzellades en una tela i que el lector acabi creant el quadre, i això es pot fer amb els relats més curts. D’altra banda, la meva mare era llibretera i una gran lectora i crítica literària i sempre em deia que qualsevol persona podia fer una novel·la, però que només els millors escriptors podien escriure els millors relats breus. Això em feia molt de respecte, i tot i que escric relats breus de fa molt de temps, només m’he atrevit a publicar-ne quan ella ja era morta. Em sento còmode amb tots dos estils, però em fa molt de respecte el relat breu”, explica Nesbo.
Sobre el temps d’escriptura, alguns dels relats els va escriure fa anys, però els ha actualitzat per adaptar-los a la nova situació pandèmica i hi ha incorporat alguns trets o situacions. Altres texts són molt més recents. També hi ha una gran diversitat geogràfica. “En tots els casos, tret de Praga, hi he viatjat, després vaig anar a la ciutat txeca per veure si tot era més o menys com havia pensat i resulta que no, que havia encertat poques coses, però aquesta és una de les màgies de la ficció.”
El tema de la gelosia plana per totes les històries que ha inventat el noruec. No és un tema especialment nou –el “gilós” és un dels personatges recurrents de la nostra literatura medieval, per exemple–, però Nesbo li dóna un enfocament molt particular en la seva vinculació amb el gran tema de l’amor. “Si mirem el ventall de les emocions humanes, n’hi ha moltes que són útils, com per exemple la ràbia, que en molts casos t’ajuda a aixecar-te i a tirar endavant, però la gelosia és la gran excepció, sobretot perquè no serveix de res i no aporta res de bo. En general, no em considero una persona gelosa, però sí que he experimentat la gelosia algunes vegades, i la gelosia és com un mal viatge.”
Que Nesbo és un personatge singular ho explica el fet que tant durant la promoció del llibre a Madrid com ara a Barcelona la seva principal preocupació ha estat cercar un bon lloc per a escalar, una de les seves grans passions. A Madrid va escalar en un local interior. La seva idea és fer-ho avui a Sant Llorenç, però si la previsió del temps és dolenta, també haurà d’escalar en un lloc a cobert. No es recorda cap escriptor supervendes que hagi dedicat el matí de Sant Jordi a enfilar-se per les parets en sentit textual.
En el volum, Nesbo continua fent servir les tècniques de la novel·la negra, però hi ha històries amb una dosi de violència menor que no la que estan acostumats a digerir els lectors de les seves novel·les. “Si no és estrictament necessari, no faig servir la violència. A la novel·la negra és molt important, però el nivell de violència el determina la història. S’ha de fer servir la que és realment necessària. És una mena de coreografia que has de fer servir només quan calgui i per explicar què hi ha en joc”. Nesbo diu que és molt conscient que algunes vegades l’han criticat per ser molt explícit en la descripció de les escenes violentes, “però no les faig servir de manera gratuïta en cap cas”.
També es va mostrar molt preocupat per la situació que es viu en aquests moments a Europa. Un dels relats, titulat “L’illa de les rates”, pot fer pensar als lectors que està inspirat en alguns fets pandèmics o en la invasió del Capitoli. “Aquella invasió situada en el cor d’una de les democràcies més perfectes del món sembla cosa d’un grup d’excèntrics. És a dir, podríem pensar que un grup d’excèntrics que viu en la democràcia posa en perill aquesta pròpia democràcia, però després passes per molts indrets d’Amèrica i veus que els assaltants no eren tan excèntrics, eren molt més normals que no ens pensàvem.”
Però, en realitat, la inspiració per al relat ve de molt més lluny, en concret, de la guerra de l’antiga Iugoslàvia. Nesbo explica que va anar-hi fent un Interraïl quan era jove: “Un dels llocs on vaig anar a parar va ser amb uns nois d’un equip de bàsquet multiètnic on tot era màxima cordialitat. Mig any després, s’odiaven entre ells i fins i tot un s’havia convertit en un franctirador que disparava contra els altres. La idea del relat és que no hem de donar res per segur.” En aquest sentit, Nesbo explica: “Després d’allò, viure una nova guerra a Europa em semblava alguna cosa totalment improbable i m’he equivocat del tot, i això és una cosa que em preocupa moltíssim.”
I així, amb reflexions sobre l’actualitat més immediata, amb la màxima versatilitat literària, i amb moltes ganes d’escalar, és com Jo Nesbo arriba a aquest Sant Jordi amb L’home de la gelosia, un llibre de distàncies curtes que totes juntes es converteix en un altre d’aquests llibres gruixuts que tant adoren els lectors que estimen els escriptors nòrdics, un llibre contundent com deu bones cançons del rock més pur.
