Jo Nesbø, el retorn del rei

Si l’editorial Proa ha trobat un autor fetitxe aquests darrers quinze anys, és Jo Nesbø. Del noruec, n’ha publicat divuit llibres: una dotzena de la sèrie Harry Hole –el mític personatge de Nesbø amb milions de fans a tot el món– i sis més fora de la sèrie, el darrer dels quals és El regne. Nesbø (1960) ha arribat a un punt que es pot permetre de fer allò que vulgui. Rep la premsa amb una gorra de quadres escocesa, molt elegant, i la part de dalt d’un xandall i comença provocant: “Què, us va agradar el resultat del partit d’ahir?” És dijous al matí, just l’endemà que el Chelsea hagi eliminat el Reial Madrid a la Champions. És públic i notori que a Nesbø li encanta Messi i que veure el Madrid fora de la màxima competició europea l’omple de joia. Malgrat que hi hagi periodistes espanyols, perquè el llibre es publica també en castellà.

Aquest punt d’irreverència diuen que li ve del posat escènic del seu grup Di Erre, amb el qual va publicar el primer disc el 1993, però potser simplement ho dóna el fet de ser un dels autors més reverenciats de la novel·la negra contemporània, tot i que en aquesta darrera obra s’allunya dels clixés del gènere.

En aquest cas, a El regne, traduïda al català per Laura Segarra Vidal, el noruec escriu sobre el retrobament i la relació entre dos germans al seu petit poble de muntanya, on emergeixen secrets del passat. El petit dels germans, en Carl, torna al poble amb la seva dona amb la idea d’obrir una gasolinera. El seu germà gran, en Roy, el veu transformat i ple d’ambició. A mesura que l’emprenedor Carl comença un pla per a rellançar el poble i fer-los rics a tots, apareixen secrets del passat com ara les morts irresoltes dels seus pares, que posen en Roy entre l’espasa i la paret. I fins aquí es pot explicar la trama de la novel·la sense aixafar la guitarra a ningú.

Jordi Rourera, editor de Proa, remarca que El regne és una obra diferent de l’autor noruec: “Abandona els codis típics de la novel·la negra per ser més lliure i construir una gran novel·la contemporània sobre passions massa humanes. És un text apassionant que servirà per a ampliar encara més el seu públic.”

Ambient rural

Situant la novel·la en una petita comunitat rural, Nesbø completa la seva radiografia de la societat contemporània de Noruega. En aquest sentit, segueix una tendència creixent en la novel·la negra de les dues darreres dècades que potser ha tingut la seva màxima expressió en les novel·les redneck (novel·les negres molt desencisadores protagonitzades per gent blanca i pobre de l’entorn rural de les Muntanyes Apalatxes del sud, sobretot als estats de Kentucky, Tennessee, Alabama i la part interior de les dues Virgínies, principalment) i que a casa nostra s’ha traduït en tot un seguit de novel·les protagonitzades en àmbits rurals empobrits o despoblats. Cal recordar que, just abans de la pandèmia, un dels grans debats públics era la reivindicació dels pagesos de preus més justos per al sector i de la necessitat d’incentius per a frenar encara més el despoblament de les zones rurals.

Tot i això, el punt de partida del llibre té un origen familiar. Explica Nesbø: “Quan jo tenia vint anys, va passar una cosa amb el pare. Era una persona molt racional i justa, però llavors va barallar-se amb un veí. S’havia aprovat una llei que dictaminava que aquell home podia tenir dret a una part més gran de terra que fins llavors havia estat nostra. Vaig dir al meu pare que intentés de mirar el problema des dels altres punts de vista i em va dir que ell sempre ho feia, això, però que quan es parlava de la família i de defensar la família no hi havia cap discussió, sempre s’havia d’estar al costat de la família. I això, aquest situar la família per sobre del bé i del mal, és el punt de partida del llibre.”

L’altre punt de partida és la tradició i la tragèdia. “La major part de les històries es basen en la tradició, en històries inicials que poden provenir de la Bíblia, o de mites o de contes, i aquesta que jo explico té similituds amb la història de Caín i Abel de la Bíblia, i explica la relació complicada entre dos germans molt propers. Vaig pouar en la relació que tinc amb els meus dos germans i especialment amb el petit, que va morir fa sis anys i amb qui compartia moltes coses, jugàvem al mateix equip de futbol, tocàvem al mateix grup i havíem compartit una habitació amb lliteres. La tragèdia sempre forma part de la meva narrativa i aquí el resultat sembla condemnat des del principi, però també hi ha un cert optimisme.”

Aquest és el thriller més literari de Nesbø i això no vol dir que les seves obres anteriors no estiguin farcides de bona literatura. De fet, aquesta és la clau del seu èxit: Nesbø és capaç de jugar amb els elements de la tradició i fer-ne una cosa nova però perfectament identificable (és el cas de la sèrie Harry Hole, on empra tots els estereotips de la novel·la negra convencional però els adapta a la realitat noruega i a la contemporaneïtat, i amb això ja crea una cosa nova, a la vegada que retrata la societat contemporània del seu país). Però també és capaç de subvertir tots els paràmetres i oferir-nos, fins i tot, una nova versió de Shakespeare quan escriu el seu propi MacBeth. Per això no sorprèn que hi hagi altres elements tradicionals a El regne, com ara el retorn del fill pròdig, en aquest cas, en Carl, el germà petit, que vol construir un hotel al poble i ajudar tothom després de quinze anys d’absència.

Les parts menyspreables d’un mateix

Durant la seva trajectòria, Nesbø ha passat per diversos processos de depuració de la seva escriptura. “Quan vaig començar a escriure, l’argument marcava el llibre, feia una sinopsi i el llibre avançava en funció de la sinopsi, qui havia fet què era la qüestió important. Amb l’experiència, he descobert que hi ha una lògica amb els personatges, que és que no pots planejar sobre el paper com seran; cobren vida quan parlen i caminen i això no té res de misteriós. És com escriure una cançó, la melodia et porta a un lloc no previst, i als personatges has de seguir-los com si fossin música. Ara quan escric vull saber què vol el personatge, com m’impacta, què me n’agrada i què en menyspreo, i sovint són coses que odio de mi mateix, les parts més menyspreables de la meva existència són molt pràctiques en literatura.”

L’altra cosa que ha descobert i que en aquesta novel·la explota a bastament és la creació dels universos petits. “En les novel·les de Harry Hole la meva rutina pels espais petits és molt útil perquè t’hi pots tancar. És un petit grup en el qual passen coses quan investiguen en un entorn gran com és Oslo. Però ara necessitava un lloc molt més petit. Als pobles tothom coneix tothom i tens la sensació d’estar molt segur i que hi ha una gran solidaritat, però a la vegada tens un sentiment claustrofòbic, sobretot si ets jove i vas creixent com a persona i no pots escapar de la percepció que els teus veïns tenen de tu. Això els passa a molts estudiants quan tornen al poble, que és el mateix poble que no els permet de ser una altra persona, sempre són la mateixa. Volia aquest ambient i l’atmosfera de poble i ciutat petita, amb una solidaritat mesclada amb enveja i claustrofòbia. Podeu dir que m’he allunyat del gènere negre, però no és veritat, aquí hi ha tots els elements del gènere negre concentrats i també alguna cosa més que transcendeix el gènere i que és el que volia experimentar. Hi ha tota aquesta barreja de sentiments fraternals i, també, pel mig, una gran història d’amor.”

En realitat, Nesbø, amb més de 45 milions de llibres venuts a tot el món i traduccions a cinquanta idiomes, pot fer el que vulgui perquè el rei és ell. Com a mínim, el rei del catàleg de Proa, que sembla que té intenció de continuar publicant-lo mentre l’autor no es faci del Madrid, és a dir, tota la vida, perquè Nesbø ho té molt clar: abans faria una novel·la romàntica que convertir-se en seguidor dels blancs.