Jo Milne: “Tota la vida m’ha interessat allò que no es veu”

Qui ha dit que la ciència i l’art són incompatibles? Jo Milne (Edimburg, 1966) és artista i fa recerca en l’àmbit de les ciències biomèdiques. S’inspira en imatges microscòpiques, codis, citometries de flux o gràfics científics que troba en contacte amb la investigació que es fa en indrets com ara el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona del departament de Medicina i Ciències de la Vida de l’UPF i l’Institut del Mar. A cavall entre l’experimentació i la creació, Milne reconeix que sempre s’ha sentit atreta per allò invisible. De fet, la investigació científica li permet d’acostar-se a allò que anomena “sistemes complexos” i percebre tant les estructures minúscules que no veiem a simple vista –com ara les cèl·lules– com les que tampoc no albirem perquè són massa grans –com ara les galàxies i els oceans. Durant la setmana dóna classes a EINA i a la Universitat de Barcelona, i la resta del temps el passa a la Segarra, on té una casa i un taller. Hem parlat amb ella al seu estudi del barri del Poblenou.

—Per què veniu d’Edimburg a Catalunya?
—Vaig estudiar història de l’art i belles arts a Edimburg. Escòcia, abans, era un lloc amb poques possibilitats de créixer, tot i que això ara ha canviat. Vaig fer un màster en gravat a Londres. Després de dos anys a Londres, vaig pensar: “Me n’he d’anar d’aquí.” Tenir un estudi a Londres i viure allà era haver-te de passar la major part del temps treballant per sostenir-lo. Vaig sol·licitar diferents feines. A Nova Zelanda, a Tanzània i a Barcelona. I mira, va caure Barcelona. Venia amb un contracte de nou mesos i m’hi he estat trenta anys! De fet, no vaig prendre mai la decisió de quedar-me, però ja són trenta anys. Ha estat orgànic.

—Això dels desenvolupaments orgànics té vincles amb la vostra obra.
—Vinc del món del gravat i del dibuix, i, en aquests mons, sempre hi ha idees de repetició o d’acumulació. Ara faig coses que no m’hauria imaginat mai en aquell moment. Fa trenta anys no hauria pensat que entraria al món de l’art i la ciència. Perquè sempre m’havien dit que no era una científica nata. Però ara he trobat punts de contacte amb la meva manera de fer.

—Quins?
—Els científics em donen paisatges a què jo puc respondre. Quan ets al taller van sortint unes altres coses. Aquesta manera de treballar al taller també s’aplica a la meva vida. Vaig fent proves, vaig entrant, i, de sobte, prenc un camí que no necessàriament tenia previst.

—Qui us va dir que no servíeu per a fer ciència?
—A Escòcia, les ciències i les humanitats no estan tan separades com aquí. Però tenia un professor de química que em va dir que mai seria bona química. La manera com s’ensenya la ciència tampoc no ajuda. Tot són fets i els has de memoritzar. En les humanitats es valora el fet de qüestionar, posar en comú i contrastar. Per això, em semblaven més interessants. Ara, amb les investigacions científiques que faig, sí que hi ha una part que has d’aprendre, però l’altra és qüestionar. Si de petita m’haguessin presentat la ciència d’aquesta manera, potser sí que m’hauria interessat.

—I ara què feu, exactament?
—Entrevisto científics. M’adono que la manera com pensen i els dubtes que proposen són jocs i plantejaments molt creatius. Són maneres de construir mons.

—La ciència ja no és en un pedestal?
—Un dels problemes de la ciència és que la gent pensi que és rígida. Els paradigmes canvien. De fet, els científics miren paradigmes anteriors per veure maneres noves de mirar la realitat. És un plantejament erroni que la societat sentenciï la ciència. Molta de la gent que conec en el món científic és supercuriosa. Ningú no ha de ser en un pedestal. Tots hauríem de poder qüestionar què es fa amb diners públics i amb diners privats. Per veure quins són els límits i quines són les lògiques. A escala minúscula, hi ha moltes coses que no coneixem, i tampoc les relacions de les xarxes, que tot és connectat.

—Què surt del vostre contacte amb els científics?
—De vegades, llibres artístics; de vegades, instal·lacions; de vegades, dibuixos. No necessàriament ho sé abans. Hi ha més coses que surten de la manera de transmetre la seva feina no solament utilitzant les seves imatges o els gràfics de microscopis o citometries. No provo d’emprar el mateix registre. M’agrada plantejar una imatge que pugui fomentar un discurs o un diàleg sobre què fan. M’agrada que sigui prou estrany o intrigant perquè la gent pugui preguntar: “Però de què va, això?” Interpel·lar l’espectador d’alguna manera. I mirar de crear un petit pont.

—Quins temes creieu que es repeteixen en la vostra obra?
—No ho vaig veure fins que feia la tesi doctoral sobre les estructures invisibles. De sobte vaig pensar: “Ostres, tota la teva vida t’ha interessat allò que no es veu!” A la universitat ja vaig fer unes litografies molt grans en què reflectia un ambient, o unes forces. No era l’estructura l’element que definia aquell espai, sinó les energies. I llavors ho vaig traduir a peces abstractes.

—I de què tractava aquesta tesi sobre estructures invisibles?
—Vaig mirar els processos que segueixen artistes i científics per transmetre forces electromagnètiques. Així com els espiritualistes i els mèdiums transmeten aquestes coses per mitjà de la maquinària o de la interacció de fluids. També feia experiments amb veus i música, amb la pianola, que és un sistema basat en el codi binari, en què totes les notes són forats.

—…
—Venia d’una universitat en què la fixació era pintar el cos. I a mi no m’interessava. Tenies un cos per a dibuixar cada dia. La classe que més m’agradava era l’anatomia, que generalment no agradava. Perquè et demanaven que dibuixessis la musculatura o l’esquelet d’un model viu. I, és clar, era dibuixar allò que no es veu. M’interessava descobrir com se subjectava aquell personatge.

—Anant més enrere. Què feien els vostres pares?
—El meu pare era arquitecte i es passava moltes nits dibuixant sobre pla. Construint edificis en pla. Jo ho veia com una maquinària per a construir una cosa que seria física. I la mare era la cap del Departament de Moda de la Universitat d’Edimburg, i també feia patrons. També construïa a partir de coses planes.

—I què us interessa, ara mateix?
—Sobretot la comunicació intracel·lular. Allò que no veiem, una altra vegada. Mirar a través de proves de citoesquelets, d’estructures o teixits. Tot allò que fan és publicat, però si no entens el llenguatge científic et pots passar hores amb el diccionari. La meva idea és fer una mescla de vídeos o cianotípies que puguin articular diferents aspectes dels seus treballs. Com una metàfora dels processos. I amb la Plataforma Vértices faig un atles femení de la mar. Mirar d’entendre el territori de la mar com un territori habitat per éssers que no necessàriament veiem i, alhora, navegat per marineres. Hi ha molta tradició de dir que les dones no navegaven. Un dels atles és fet per una dona. També voldria que vinculés científiques, navegadores, exploradores. M’agradaria feminitzar la mar. L’atles es diu Hipàtia.

—Manca divulgació científica?
—En el món anglosaxó n’hi ha més. Hi ha molts museus científics que són parcs. Hi ha molts programes a la ràdio i a la televisió. Moltes vegades no ens qüestionem què són els mons que van creant o les proves que van fent, encara que fem servir tot allò que desenvolupen. Quan hi ha una crida per la Marató, per exemple, sí que la gent pensa en la ciència, però si no, no hi pensem gaire sovint. A la ciutat de Barcelona, tenim la Fundació Vila Casas que ve de la ciència, de les farmacèutiques. Crec que depèn de la curiositat que tinguis perquè qualsevol món pot ser fascinant. Les ciències busquen l’acord i volen que sigui repetible mentre que les arts busquen un dubte o un desacord. Que pugui haver-hi una interpretació més densa o amb més branques possibles. Per mi és com dir: “Com més saps, més saps que no saps.” Al final és un coneixement fet per éssers humans. La manera com planteges un experiment també afecta els resultats.

—Què us inspira, d’aquests espais tan amplis, el cosmos, la mar?
—Molta gent diu que sóc abstracta, però no ho crec. Sigui per mitjà de les peces que he fet vinculades amb les fractals; amb la teoria de les cordes, o, ara a escala cel·lular, són xarxes de vinculació. Són estructures que potser no percebem, però hi són. Són reals. Llegir sobre aquestes teories m’activa el cap. Em fa mirar el món d’una manera diferent. Mirar el món des d’una perspectiva minúscula i després pensar que hi ha setze dimensions.

—Aquestes cartografies científiques també les traslladeu a les organitzacions de persones? Les xarxes, el món cooperatiu?
—Quina pregunta més complicada! Una cosa que sempre he tingut clara és que tinc la necessitat de mantenir una xarxa d’amics o coneguts que tenen interessos que vibren amb els meus. A casa, hi tinc gent vivint que fa un projecte vinculat amb la Segarra. Són coses que m’enriqueixen. No formo part de cooperatives, perquè en els processos artístics moltes vegades estic sola.

—Quin és el vostre ideal de vida?
—M’interessa explorar unes altres maneres de viure. Trencar sistemes més estables. Perquè no necessàriament hàgim d’estar tots junts fent coses d’una manera molt específica. Intento de no formar part de grups jeràrquics, tot i que a l’aula acabes essent la professora i ells els estudiants. Procuro que hi hagi una transferència de coneixement que continuï més enllà de l’aula. Tinc molts estudiants amb qui continuo essent amiga i això enriqueix l’ensenyança. Crees una xarxa de vincles. Tinc ex-alumnes per gairebé tot el món!

—Què us sorprèn més dels alumnes, ara com ara?
—El que em sorprèn més i em deprimeix més és que et diuen amb tot l’orgull que no llegeixen. Ho trobo tristíssim. Sí que tenen curiositat, perquè tenen una capacitat de respondre a les coses de manera molt intuïtiva. Però hi ha un punt que dius: “No pots tornar a inventar la roda.” Llegir et dóna una informació a un altre nivell. No pots informar-te o conèixer el món solament amb les xarxes socials.

—Creieu que en les generacions actuals ha canviat la manera d’accedir a la informació?
—Respecte de les lectures, hi ha nivells molt baixos. I és com tot. És un món que tan sols és en l’actualitat. En el món de les arts plàstiques, això potencia una certa mena d’obra. Està bé endinsar-te en les experiències no solament per mitjà d’una pantalla. És molt diferent ser en un concert en directe que escoltar un dispositiu digital. Per mi, la lectura és una via d’accés a diferents maneres de comprendre el món. Llegir llibres et dóna comprensió d’unes altres maneres de viure. Pots llegir un llibre situat als Estats Units o a Islàndia i a través dels personatges tens una comprensió d’aquell lloc per les descripcions o les metàfores. No pots tenir tantes experiències pròpies empaquetades en una vida. No tenim temps per a experimentar-ho tot. Llegeixes llibres sobre exploradores i veus que hi havia senyores del segle XIX que sortien a explorar. Veus com eren de rígides les estructures en què vivien i com se n’escapaven.

—Com veieu el món de les arts plàstiques?
—A Barcelona hi ha molta gana. Hi ha suports econòmics, però poca compra. Però també hi ha molta riquesa. No econòmica. Sinó gent que prova moltes coses, de l’art digital a experiències que són, per exemple, passejar per la ciutat i explicar experiències en relació amb això. Treballar a la UB o a EINA et fa poder tenir contacte amb aquestes generacions. Però el xovinisme en alguns àmbits sempre ha estat una pandèmia.

—Heu sentit el pes del masclisme?
—Aquests darrers anys sí que hi ha hagut un canvi en el món de les arts plàstiques. Hi ha hagut la recuperació de certes veus del passat. Una comprensió que no solament era restringida als homes, sinó a l’home blanc. Hi havia molta restricció. Ara hi ha consciència que hi ha moltes comunitats i una diàspora rica.

—Teniu alguna referent artista?
—Un cas molt concret seria Fina Miralles. Hi veus les arrels de molta gent que potser ha estat més coneguda. Ha estat una persona clau tot i que no va aparèixer als mitjans fins fa ben poc. Ha estat inspiradora per a artistes joves que fan processos performatius, com ara Mar Serinyà, molt vinculats amb el territori, que beuen de la Fina.

—Com se sent una escocesa a Catalunya?
—Ara com ara em fa vergonya ser britànica. El Brexit va ser una vergonya i ho continua essent i crec que, sigui a Gran Bretanya, a Catalunya o a Espanya, no tenim els polítics que ens mereixem. Potser perquè la gent que té els principis o la noblesa de fer una feina tan important no necessàriament vol ser política. I al contrari. La gent que fa política no n’hauria de fer. Acaba essent un món empobrit i poc net. S’hauria de mirar de fer d’unes altres maneres. La CUP va fer l’intent d’un sistema més assembleari, però crec que ha minvat.

—Hi ha certes semblances entre Catalunya i Escòcia, com vau viure tots dos referèndums?
—Allà hi havia un acord perquè pensaven que no sortiria. Crec que és molt diferent. Era: “Et deixo fer, perquè no guanyaràs.” I crec que es van escaldar, perquè van pensar: “Ostres, ha anat de ben poc!” Ara no ho deixaran tornar a fer perquè saben que possiblement guanyaria el sí.

—Us hi heu implicat directament?
—Vaig formar part de la lluita per la independència. Però el problema és que hi ha estructures que no veiem que controlen mundialment les interaccions econòmiques i polítiques. Aquests grups que es reuneixen o les estructures econòmiques mateixes fan que les coses es moguin d’una manera determinada a, i decidim ben poc. Potser hi hauria d’haver més educació en l’àmbit escolar per veure què decideixen. Vaig al·lucinar quan em van fer traduir un llibre de text sobre geografia. I el llibre era doctrina. El comunisme és això, el capitalisme és això altre. Era com dir: “T’ho has d’aprendre d’aquesta manera.” I era adoctrinar en el fet que l’únic sistema que funcionava era el capitalisme. En aquesta edat, jo tenia cinc llibres d’història o sis amb la idea que havies de buscar comparatives i arribar a la teva conclusió. Fomentava qüestionar i argumentar. Recordo que hi havia qui deia: “He votat pel Brexit per donar-los una lliçó.” A qui? A tu mateixa?

—Podeu votar?
—Hem de tenir consciència de com afecta aquest vot. Visc en uns llimbs perquè no vaig poder votar al Brexit perquè feia massa temps que vivia aquí i aquí tan sols puc votar a les municipals. No té sentit.

—Recordeu l’1-O?
—Recordo que vaig sortir a les 5.30, tot fosc i tot plovent, i pensava: “Segur que no hi anirà ningú.” I tombo a la cantonada i era ple de gent! Tothom s’esperava amb el paraigua. I amb un silenci. Una pau. Ho vaig trobar interessant perquè hi havia molta gent votant, entregada a veure com un sistema polític podia caure gràcies a una votació. Allò que en principi és la democràcia. A Escòcia el referèndum era promogut pels interessos polítics dels partits d’una manera més directa, en canvi, aquí venia molt més de la mobilització de gent. Veus com es pot coordinar un seguit d’aspectes sense una infrastructura establerta. I ho vaig trobar brutal. Si poguéssim posar tota aquesta energia a fer coses, tindríem molta potència.

—L’energia hi és, però manca focus?
—Sí, és dispersa. Veus tothom mirant pantalles. Avui passejava la gossa i he vist un senyor que llegia mentre caminava, un llibre! I dius: que bé! Perquè estàs acostumada a veure la gent caminant i mirant el mòbil.