Jo m’acuso

En aquesta setmana que alguns qualifiquen de santa, per bé que l’única santedat és disposar d’uns quants dies de festa (no tots, és clar), vull fer un acte de contrició. Una salmòdia en què vull acusar-me d’algunes de les coses que havia d’haver fet i hauria de fer i que ni he fet ni faig. L’article ha de ser curt i no puc sinó començar a deixuplinar-me. Si cal, continuaré amb més intensitat en una altra ocasió.

Jo m’acuso, per exemple, de no haver estat al campus de la universitat on treballo, l’Autònoma, per increpar amb ràbia la comitiva de feixistoides que van venir a provocar els estudiants. També m’acuso de no renyar amb prou contundència tots aquells que, ingenus o pèrfids, diuen que totes les idees han de poder defensar-se amb igualtat de condicions; són una part d’aquells que obliden, pèrfids, no pas ingenus, que hi ha gent que, per defensar unes idees o unes accions artístiques, viuen a la presó o a l’exili per culpa d’aquells que van venir a la universitat a marcar paquet autoritari. Jo m’acuso de no saber explicar bé la paradoxa de la tolerància de Popper, quan el filòsof ens diu que una societat que és tolerant amb tots, inclosos els qui practiquen la intolerància, acabarà essent destruïda pels intolerants.

La rectora de la UAB hauria de saber-ho, això, i hauria de prohibir la presència de partits corruptes, lladres i dictatorials al nostre campus. Jo m’acuso de no atrevir-me a anar al seu despatx per cridar ben fort que la seva obligació és defensar els alumnes de la seva universitat i no fer un comunicat covard en què apel·la a respectar totes les opinions. Això és mentida! Els qui persegueixen la llibertat d’expressió i engarjolen persones des del poder que ostenten no han de tenir cabuda en aquell espai de llibertat que era la universitat pública. La llàstima és que la senyora Margarita Arboix, antiga psuquera, ves per on, ho ha oblidat, això.

Jo m’acuso de no haver contribuït a liquidar el règim de castes de la universitat. La senyora Boix és rectora d’acord amb la legalitat, però no amb la legitimitat democràtica: ho és perquè la secta dels professors funcionaris, el vot dels quals val més que el dels estudiants, va propiciar el seu nomenament. I allà la tenim, aferrada al càrrec, com qualsevol polític d’aquests que van entrar al campus protegits per la policia. La universitat és dels seus alumnes, però la legalitat, com totes les legalitats, juga a favor de les minories –que es pensen– selectes: els Marchena que pul·lulen per tots els àmbits de la societat.

Jo m’acuso de permetre que les autoritats universitàries eliminin sistemàticament totes les pintades i expressions reivindicatives dels nostres alumnes. Les poques que quedaven, a la plaça Cívica del campus de l’Autònoma, ara seran esborrades per ordre dels jutges del Tribunal Suprem espanyol, encoberts sota la bajanada de la neutralitat en període d’eleccions. Però al rectorat la mesura li semblarà molt bé perquè ja fa anys que practica una política higienista: les parets de les facultats i dels exteriors les volen blanques i impol·lutes, com si el coneixement fos asèptic i neutral.

M’acuso de no fer entendre la paradoxa de la transició. En els temps de la dictadura i en els temps del ‘desencís’ (la monarquia heretada, Adolfo Suárez nomenat president, etc., aquells detalls bastards que ens han portat fins aquí), la universitat era una fàbrica de dissidència. Molts dels qui aleshores lluitaven per una societat més justa diuen que ara és diferent perquè vivim en una democràcia. Però amaguen voluntàriament el fet que hem canviat el règim sense haver canviat el sistema: els alumnes d’ara continuen putejats per unes taxes abusives, per unes sortides laborals inexistents, per una societat masclista que paga més als homes que no a les dones, per la persecució policíaca quan surten dels canals domesticats, per una desigualtat social brutal… La rectora Boix de segur que havia fet alguna pintada en els seus temps d’estudiant, però ara ja no està del costat dels desfavorits. Ella defensa l’estat de les coses, la legalitat il·legítima.

Jo m’acuso de no saber respondre a tots aquells que aquests dies m’han insultat per les xarxes per haver discrepat d’aquest món naïf segons el qual tothom ha de ser lliure de dir el que vulgui i on vulgui. L’últim que s’ha apuntat a la mascarada, denunciant els estudiants, ha estat el president Torra… Si la gent no sap que, sense igualtat, la llibertat és una entelèquia, acceptaré els insults amb estoïcisme. Si la gent no entén que, en una democràcia de debò, la llibertat d’expressió que s’ha de protegir per sobre de totes les altres és la dels qui no tenen poder, la dels qui de vegades no tenen res, és que són uns babaus als quals han fet beure a galet. Si la gent no accepta que la llibertat d’expressió dels qui ja ho tenen tot (el poder econòmic, policíac i judicial) no s’ha de permetre fora dels àmbits del seu domini ordinari, és que ens hem convertit en una societat de zombis.

Jo ho tinc molt clar. No tenim cap més solució que fer, com jo, un acte de contrició: acusar-nos a nosaltres mateixos d’haver permès o fins i tot d’avalar que una pija com Cayetana Álvarez de Toledo s’atrevís a qualificar de pijos consentits uns estudiants que paguen unes taxes abusives perquè, entre altres coses, ella pugui venir a insultar-los. Quins ovaris!