Jo em declare sediciós…

El 1792 Thomas Paine va publicar un pamflet per respondre a l’acusació de sediciós que el monarca britànic li havia atribuït per la publicació del seus famosos llibres, un dels quals, ‘Common Sense’, va ser el text essencial dels primers anys de la lluita per la independència dels Estats Units.

La resposta de Paine al rei d’Anglaterra ha passat a la història de la humanitat com un dels texts més bells de defensa de la llibertat política. El revolucionari patriota nord-americà va dir: ‘Si exposar el frau i la imposició de la monarquia, promoure la pau, la civilització i el comerç i trencar les cadenes de la superstició política és ser sediciós, poseu en la meua tomba que ho sóc. Si elevar el poble al qual han degradat els drets al lloc que li pertoca és ser sediciós, jo ho sóc.’

Més de tres-cents anys després, l’Assemblea Nacional Catalana té l’honor de ser considerada sediciosa per un tribunal que no vol que exposem a la nostra gent i al món els fraus i la imposició de la monarquia, que pretén que no trenquem les cadenes de la superstició política, que s’espanta per la perspectiva que siguem capaços d’elevar aquest poble degradat al lloc que li pertoca en el concert de les nacions.

L’Audiència espanyola és un indigne tribunal d’excepció, una de les mostres més repugnants de com la bèstia franquista es va atrinxerar en les institucions estatals només canviant de nom –i en aquest cas ni tan sols canviant d’edifici, car va passar de ser el TOP franquista a l’Audiencia Nacional sense ni moure cap cadira ni cap taula.

Contra l’exemplar moviment independentista català, la repressió de l’estat no ha pogut fer res fins ara, perquè no sabia per on agafar-nos. Però la desesperació de veure com el rellotge avança de manera implacable –afegint-hi segurament el desgovern– els va obligar ahir a travessar una ratlla que els països democràtics sempre observen amb aprensió: ens acusen formalment de pensar i voler una cosa. Més encara: ens acusen de promoure la democràcia com a mètode de resolució del conflicte. I efectivament és així.

L’Assemblea Nacional Catalana avui és l’organització més poderosa del país en nombre de gent, en capacitat de mobilització, en organització, en ressò social. No hi ha res que s’hi puga comparar. Som centenars de milers de persones que en paguem la quota, que participem en les seues activitats, que ens sumem als actes que convoca, que en reenviem els comunicats i piulades. És una organització transparent, nascuda de la base i lliure. I, no cal dir-ho, és un moviment cívic i pacífic que ha demostrat sempre el compromís amb la democràcia.

Perseguir-la com proposa la judicatura espanyola és endebades: l’ANC és una part substancial i important del poble de Catalunya. No és tot el poble ni aspira a ser-ho. Però sí que és, i això no ho pot negar ningú veient cada Onze de Setembre, la representació d’una part molt important del poble. I si a Madrid alguns es pensen que perseguint l’organització faran callar el país és que no han entès res, cosa que ja sabíem; però sobretot és que no entenen la democràcia, ni com funciona ni d’on emana el poder. Això tan senzill que va saber explicar, amb tant d’èxit, Thomas Paine.

(PS: Com sabeu, jo sóc un habitual dels actes sediciosos de l’ANC. Us convide a venir a un, avui mateix: si ens voleu acompanyar, aquest vespre Eduard Voltas i jo participarem en un col·loqui de l’Assemblea a Barcelona, a Sarrià-Sant Gervasi, a l’auditori del Col·legi Major Sant Jordi, passatge de Ricard Zamora 4-8.)