Jo de gran vull ser Miquel Berga

M’ho deia l’altre dia un amic i ho subscric sense dubtar-ho. De gran vull ser Miquel Berga. Tots dos admetíem una secreta admiració per aquest gentleman saltenc, que confessa que algunes vegades ha estat a Girona, i que es va embarcar com a polissó amb destí a Londres, el 1972, després de fer les primeres armes amb les llengües estrangeres com a discjòquei en una discoteca de Lloret de Mar. Aquell jove de somriure i mirada desarmant, va tornar d’Anglaterra carregat de literatura i d’ironia, que formen, a parts iguals, el cabal de la seva intel·ligència. La literatura l’ha portat a ser un dels millors especialistes en George Orwell i el pas dels escriptors britànics per la nostra guerra –a més de professor, avui honorari, de la Universitat Pompeu Fabra. Antic tinent de batlle del seu poble, editor del Catalonia Today que havia dirigit Carles Puigdemont i articulista dominical del Punt Avui amb unes peces de concentrada bonhomia, la ironia l’ha convertit en un dels conversadors més estimulants i apreciats amb qui hom pot compartir viatge i fer platxèria. Ja sigui en l’autobús cap a Ca la Sanià o tot fent camí cap a Figueres per tal de tastar una xucrut cuinada pel xef Jean-Louis Neichel, l’alsacià que va portar el Bulli a obtenir la seva primera estrella i va acabar tancant el restaurant que portava el seu nom abans d’haver d’abaixar la qualitat de la seva cuina. Perquè el fet és que, en la saviesa de Berga, res humà li és aliè. Tampoc la cuina.

No debades, a més d’estar ben connectat amb els pescadors supervivents de Portlligat, Berga ha estat un puntal de la penya que s’hi ha reunit ininterrompudament cada primer divendres de mes amb un sanedrí de comensals format per Antoni Puigverd, Salvador Sunyer, Albert Rossich i Josep Maria Fonalleras, presidit des del cel per qui en va ser el consiliari, mossèn Modest Prats. Ell és l’autor del llibre Històries del Motel, publicat amb motiu del cinquantenari de l’insigne establiment de Figueres. Hi va exhumar la poc coneguda amistat entre l’escriptor Josep Pla amb la dottoressa Angeolota Volante, onze anys més jove que l’escriptor, una agradable jubilada del Departament de Belles Arts de Florença que, com recordava Berga en un dels bitllets amb qui té el bon costum d’acompanyar el cafè amb llet i el croissant als lectors, tenia el bon gust de passar uns dies a l’Almadrava cada estiu. Amb ella, “Pla podia desfogar el seu enyor permanent d’Itàlia amb una persona intel·ligent i culta, i fer-ho en la llengua del Dant. Acabada la conversa anaven a sopar, cadascú a la seva taula, això sí. L’inici de cada trobada començava sempre amb un intercanvi que dóna perspectiva al recompte dels anys que passen. ‘Signore Pla, un anno in più!’, li deia Angioletta. ‘Sì, signora, ma un anno di meno!’ L’observació era irrefutable”. A l’article de primers d’anys, Berga feia referència a l’encàrrec anual que el desaparegut doctor Moisès Broggi, mort a la prematura edat de cent tres anys, feia cada any al senyor Jaume Subirós d’avisar-lo quan arribessin les múrgoles. Per cert, si les volen tastar, aprofitin aquests dies abans no desapareguin de la carta.

L’hotel de Tossa i els fills del sastre de Mequinensa

Però, a banda de la panòptica capacitat dialèctica o la planta de madur seductor i de galant que podria estar al servei de Sa Majestat, el que jo secretament envejo d’en Miquel és la fortuna de trobar-se, sense ni tan sols esperar-les, històries humanes de tanta categoria com la que explica al seu darrer llibre, Un país estranger (Tusquets). Per tal que, molts anys després, li arribés via correu electrònic el missatge del funcionari comunitari Primitivo “Primi” Sancho, fill de l’emigració que va nodrir Bèlgica els anys seixanta, calia que abans, el 2011, hagués editat Un hotel a la costa, les memòries de Nancy Johnstone. Aquesta escriptora anglesa i el seu marit Archie, periodista de Fleet Street, van instal·lar-se el 1934 a Tossa de Mar, una de les primeres poblacions catalanes a acollir visitants estrangers, especialment artistes. Era el temps que se la coneixia com la Babel de les Arts, tal com la va batejar el pintor Rafael Benet el mateix any que hi arribaven els Johnstone, per l’aire cosmopolita i creatiu que li fornien personatges com ara Marc Chagall, Oswald Petersen, André Masson, Serge Brignoni, Georges Kars, Jean Metzinger, Roger Wild, T. W. Schülein, Friedrich Lewy, Stanley W. Hayter i Fred Uhlman, el pintor que escriuria aquella novel·la que ens va marcar a tants lectors adolescents, L’amic retrobat. Benet feia broma tot dient que qui hauria dit que Hitler es convertiria en el promotor del turisme a la Costa Brava. I és que a la colònia d’artistes, molts dels quals, jueus o políticament esquerrans, hi trobaren refugi de les persecucions racials que s’anaven estenent a Europa. Nancy i Archie van tenir la bona pensada d’obrir-hi un hotel, un hotel anglès dissenyat per l’arquitecte Fritz Marcus, un més de la colla dels expatriats per culpa de l’antisemitisme nazi. Se les prometien felices per l’estiu del 1936, quan la rebel·lió militar a l’Àfrica els va fer canviar de plans.

De tot això, val a dir-ho, en Primi no en sabia res quan va arribar a Tossa per retirar-s’hi gràcies a la jubilació de buròcrata europeu. Va ser la seva tia qui li va fer veure que havia estat a Tossa de Mar, precisament, on el seu pare hi havia estat d’infant, refugiat ensems, de l’avenç de la guerra a la seva Mequinensa natal. L’hotel Johnstone, o més ben dit, la Nancy i l’Archie havien passat d’acollir col·legues dels principals diaris anglesos a ser amfitrions dels visitants estrangers compromesos amb la causa republicana, com ara el poeta W. H. Auden, les passes del qual per aquella Spain que va ser la pedra de toc generacional de tots els poetes de l’esquerra britànica, va resseguir Berga a Quan la història et crema a la mà. I d’hostatjar personalitats convidades pel Comissariat de Propaganda, encapçalat per Jaume Miravitlles, es van convertir en responsables d’un grup de nens refugiats de l’Aragó, en col·laboració amb l’obra dels quàquers pels infants víctimes de la nostra guerra. En aquest afany els acompanyarà un estiuejant del dels estius passats, l’escultor Enric Casanovas, l’inductor, com apunta Berga, de la mítica estada de Pablo Picasso i Fernande Olivier a Gósol, l’estiu del 1906, quan l’artista va ser Pau de Gósol, i que Iñaki Rubio ha resseguit al llibre homònim. Finalment, tot el grup, anglesos, catalans i nens, van travessar la frontera l’any 1939. A l’exili, el noucentista Casanovas hi va deixar pintats els murals de la Casa del Poble de Besançon.

Tots venim d’un poble perdut

Entre els nens que van ser acollits pels Johnstone, i que finalment es van retrobar amb les seves famílies, hi havia, com dèiem, el pare i l’oncle d’en Primi, dits, respectivament, Primitivo i Justo. Tots dos, fills d’un primigeni Primitivo, de llinatges Molas Trilla, un sastre republicà, socialista i lliurepensador de Mequinensa que sembla talment tret del paisatge humà de Camí de sirga, de Jesús Moncada. Perquè el paisatge d’aquest llibre no es queda només a la costa, sinó que sirga riu amunt cap al món desaparegut sota les aigües de l’Ebre, sense voler en cap moment esmenar ni voler copiar les pàgines del seu principal escriptor. Però la capacitat de teixir vincles aparentment inesperats en aquesta petita gran història europea que és Un país estranger no s’acabarà ací, perquè mitjançant els descendents del sastre mequinensà, Berga fa memòria dels alemanys de la química de Flix i dels ebrencs morts als camps nazis –com Aleix de Segarra i Madamfransuà–, però també d’aquell Faió condemnat pràcticament sense rèquiem, i d’aquí, i de les files d’emigrants que Franco creia enviar a Alemanya, un país net d’exiliats per motius obvis, i que li retornaren polititzats per antics membres de les Brigades Internacionals, com Willy Brandt i Max Diamant, vinculats tots dos al POUM, en què també s’enrolà l’estimat Orwell.

“Avui els lectors de la Nancy Johnstone hi descobreixen en aquella Tossa, un lloc estranger. Aquella Tossa dels anys trenta, oasi d’art i civilització, és un poble perdut fins i tot per als qui hi viuen i hi estiuegen avui. També ho és la vella Mequinensa. La Johnstone ens ha salvat a Tossa d’abans del fatídic 18 de juliol. En Moncada ens ha salvat la Mequinensa vibrant d’abans dels fatídics dies de 1969 que van fer desaparèixer ‘lo poble’. Tossa i Mequinensa són patrimoni d’uns milers de lectors. Des d’un lloc improbable, en Primi i la seva família m’han fet adonar –sense proposar-s’ho– que tots venim d’un poble perdut. Hi volem tornar, però ja no hi és.” Ho escriu Miquel Berga a les darreres alenades del seu llibre. I, com ell, amb la secreta esperança d’esdevenir un seu èmul, tanquem el llibre agraint la fortuna i el poder que ens ofereixen les lletres.