Jo celebro

Jaume Cabré, l’autor català que ha triomfat més i millor a l’estranger, l’home que ha venut mig milió de volums de Jo confesso en alemany, va ser homenatjat ahir a l‘Ateneu Barcelonès. Cabré demà passat farà setanta-cinc anys, i la sala Bohigas de l’entitat, quasi plena, ho va celebrar, amb figures com Maria Barbal, Rafel Nadal, Joaquim Maria Puyal, Jordi Cabré i Joan Rendé entre els assistents. Va ser un acte d’una hora i mitja, en què Cabré va parlar molt poc, molt poc, i on el pes de la trobada el van portar el crític Sam Abrams, la traductora Stefania Ciminelli i l’historiador de la literatura catalana Jordi Marrugat. Tots tres van fer discursos pensats sobre l’obra de l’autor, en un acte en què potser es va trobar a faltar que algú parles de la seva vida.

El moderador va ser el periodista Joan Safont, membre de l’entitat i col·laborador de VilaWeb, que va batejar Cabré així: “És el sènior més destacat i respectat de la literatura catalana, l’autor més internacional i, nota personal, l’autor que el meu pare llegia abans de morir.” Després va donar pas a una intervenció preparadíssima de Sam Abrams sobre Cabré, el seu amic Cabré, l’autor que, entre les poques coses que va explicar al final, va dir que treballa en un estudi on hi ha una fotografia de Sam Abrams i ell davant un telescopi, per mirar no tan sols estrelles, sinó constel·lacions, i els mites i ficcions de la mitologia grega que amaguen. Cabré es mira el cel i el veu habitat de ficcions.

Sam Abrams va saber detallar perfectament el caràcter d’obra total, i no solament de novel·lista de Cabré. El va definir de contista (així va debutar el 1974), novel·lista (s’estrenà el 1978 amb Galceran, l’heroi de la guerra negra), autor de literatura juvenil (La història que en Roc Pons no coneixia, 1980), guionista televisiu (Vostè jutja, 1985), assagista (El sentit de la ficció, 1999), dramaturg (Pluja seca, 2001) i òpera (Llull, 2018), tot resseguint la música, una de les grans passions que també expliquen Cabré.

“Això és un tot integral. Això és un tot. Poseu-vos-hi”, va dir Abrams. “Cabré recorda Joyce –afegí–, amb un full de ruta, que en l’irlandès porta a Ulisses i en Cabré cap a Jo confesso, obra d’art total.” Però potser va ser en la part sobre els referents i les connexions on el crític Sam Abrams va excel·lir més, fins al punt que Cabré al final va admetre: “Heu dit coses de mi que no sabia.” Abrams va dir que es notava que Cabré havia llegit Cervantes, Melville, Proust, Flaubert, Dostoievski, Kafka, Calvino, Garcia Márquez, Carner, Foix, Margarit, Rodoreda, Vilallonga, Pedrolo; i que havia escoltat Bach, Mozart, Mahler, Beethoven, cosa que demostrava que per ell la lectura i l’escriptura van lligades. Sobre les connexions, va dir: “Els seus temes, com el mal humà descrit des de la consciència moral, l’acosten a Toni Morrison; la llibertat personal i col·lectiva el posa en contacte amb J. M. Coetzee; l’autoreferent, amb Peter Handke; la vertebració de la memòria, amb W. G. Sebald.”

En vista d’aquesta allau, Cabré va deixar anar: “Sam, ets un savi. Jo només escric”, sortida que provocà una rialla del públic.

El torn més breu fou el de la traductora de la seva obra a l’italià (Cabré ha estat traduït a divuit llengües, inclòs el xinès, el rus i el coreà). Stefania Cimenelli va explicar les dificultats, convertides en desafiaments, de traduir Cabré: “Una llengua planera, reproducció de la parlada, que la traductora ha de desmuntar i tornar a crear; frase fetes, modismes, expressions col·loquials. Llenguatge figurat, metonímies, homenatges particulars a amics que, gràcies al contacte amb ell, he pogut desxifrar. En estil, els reptes són els canvis de narrador i perspectiva i el salt temporal dins el capítol, paràgraf, o fins i tot frase. La fusió d’èpoques i personatges com Jo confesso. I referències literàries a Espriu, Foix, Ausiàs Marc, Rosalia de Castro, la Bíblia i l’Evangeli. Deixeu-me afegir que la recepció a Itàlia, segurament que no té les xifres d’Alemanya, França o Polònia, però té lectors incondicionals i el llibre més llegit és Les veus del Pamano.”

El darrer torn d’aquestes minidissertacions tan preparades –no llegides, però gairebé– de tres estudiosos de l’obra va ser per a Jordi Marrugat, historiador de la literatura, que va saber explicar en quinze minuts una idea que va resumir en una frase: “Cabré és l’autor més internacional perquè és un autor nacional.” I va exposar el context del país que hi ha darrere cada obra: “El trencament de la transició política explica les primeres obres de Cabré, experimentals, no rupturistes, on fixa elements com la relació entre realitat i ficció i com la literatura pot relativitzar els discursos polítics que oprimeixen. És l’època en què es demana una cultura catalana popular que arribi al públic i per això fa literatura juvenil, amb La història que Roc Pons no coneixia, sobre el setge del 1714, guions de televisió com La granja o Estació d’enllaç.” I aquestes dues idees (experimentació i incidència), segons Marrugat, desemboquen en les novel·les La teranyina (on interpreta la Setmana Tràgica) i Fra junoy o l’agonia dels sons, fins que “tot va a parar a la gran novel·la d’èxit que és Senyoria, investigació d’un crim, amb els mites grecs de fons; i posteriorment a l’afermament de Les veus del Pamano i Jo confesso, novel·les que li han donat la fama internacional, que no haurien existit sense context nacional i que vinculen a la memòria nacional col·lectiva” va dir Marrufat.

Aquí és on finalment es va poder sentir un breu i concís Jaume Cabré, potser aclaparat davant tant estudi de la seva obra en directe. “Moltes coses –va dir– no les sabia i davant tres savis poca cosa es pot dir més enllà que m’estimo més escoltar. Jo escric i prou. No sé si puc dir coses tan ben dites com ells. He après moltes coses sentint què han dit i com ho han dit.” I aleshores, en el moment de les preguntes, es va crear un moment tens, un moment d’aquells en què ningú no demana res i el moderador se’n surt com pot. Si s’hagués donat la veu al públic, sabem de bona font que el senyor Puyal, Joaquim Maria Puyal, hauria aixecat la mà i hauria fet aquesta intervenció, que, una vegada acabat l’acte, ens va recrear davant les vistes de la ciutat: “S’acaba de crear un moment tens, de silenci. La pàgina en blanc. Jaume, explica’ns la pàgina en blanc. Amb el pas dels anys, t’ha crescut?” I segurament el mestre hauria recordat els guions que ell i Cabré van treballar per a la televisió, començant per Vostè jutja, i amb sort haurien acabat de parlar de la seva vida, que va lligada des del temps de la universitat, quan tots dos eren estudiants de Filosofia i Lletres, i que ara ja arriba a setanta-cinc anys, celebrats i homenatjats ahir a l’Ateneu.