Jim Sillars: “La independència necessita votants endurits”

La veu de Jim Sillars (Ayr, Escòcia, 1937) ressona amb molta força dins l’independentisme escocès. A la dècada del 1960, va ser elegit diputat del Partit Laborista al parlament britànic, però va crear una escissió del partit –el Partit Laborista Escocès– que va anar estrenyent llaços amb el Partit Nacional Escocès (SNP), provant que girés a l’esquerra. A través d’aquest pont, es va passar a l’SNP i va participar de manera decisiva en la definició del partit. El 1991, va ser adjunt del dirigent de l’SNP, Alex Salmond, però fa temps que deixà els càrrecs públics. Ara ha publicat el llibre A Difference of Opinion, en què repassa la seva trajectòria política. En aquesta entrevista, ens aporta la visió del moment que viu Escòcia i el moviment independentista.

—Heu conegut molt de prop l’evolució de l’independentisme. D’on diríeu que ve?
—A l’illa de Gran Bretanya hi havia dos estats, l’anglès i l’escocès, que van arribar a un acord per crear un estat. Això vol dir que tots dos teòricament podien negar-s’hi. Però aquella va ser una unió no equilibrada i així ha estat sempre. Anglaterra és la més gran, la més poderosa econòmicament. Podrien ser independents, però no hi ha cap raó perquè ho vulguin: dominen la política. Per nosaltres, en canvi, hi ha tot de raons, començant pel fet que aquella unió es va fer en contra de la voluntat popular.

—Escòcia va passar a formar part de l’imperi…
—Amb el pas del temps, les classes altes van treure un gran avantatge de l’imperi. Que també va beneficiar en part la classe obrera d’Escòcia occidental. Crec que no és casualitat que el nacionalisme escocès hagi florit els anys seixanta, durant la descolonització. Aleshores, per nosaltres l’imperi ja no tenia aquest sentit d’unitat màgica. A la mateixa època, l’economia del Regne Unit no funcionava com abans per al conjunt de la població. Som un apèndix de l’economia anglesa, que està dominada pel sud. Al meu entendre, coincideixen la pèrdua de l’imperi i l’ascens del nacionalisme escocès, que va emergir per primera vegada a les eleccions del 1966.

—El creixement de l’SNP s’ha relacionat sovint amb el tomb dels partits cap al centre-esquerra.
—L’origen del partit va ser sobretot cultural. Hi havia una sensació que Escòcia podia ser anglesa i que això no podia passar. Aleshores, jo era al Partit Laborista. El 1966, van obtenir del no-res el 28% dels vots. I va ser una combinació de factors: història, descolonització, insatisfacció i ser conscients que hi havia un altre camí.

—I l’economia?
—Jo era unionista; no creia ni en la devolució de competències. El 1970, vaig ser elegit parlamentari. Va ser llavors quan vaig conèixer la realitat del Regne Unit: un estat anglès amb apèndix escocès. El 1707 havíem de crear un nou estat, però la realitat va ser que Anglaterra s’havia apoderat d’Escòcia.

—I com va ser, aquesta evolució?
—Vaig descobrir que si hi hagués un xoc d’interessos d’estat, aleshores prevaldria l’interès de l’anglès. No tinc ressentiment; és un fet. Realpolitik. Vaig entendre que no podia esperar que la gran unitat comprometés el seu interès nacional a favor de la petita unitat.

—Ens en podeu posar exemples?
—Quan vam entrar a la Comunitat Econòmica Europea, el Regne Unit va haver de jugar unes cartes en la negociació i una era la pesca. Que no representava més de l’1% o el 2% del producte interior brut del Regne Unit. Però per Escòcia era una gran part de l’economia del nord-est. Per tant, el Regne Unit va jugar a favor dels interessos anglesos, no dels escocesos.

—Com s’explica un canvi de paradigma tan ràpid de l’autonomia a l’independentisme?
—Ho torno a dir: jo mateix no vaig votar a favor de la devolució de competències; m’hi vaig abstenir. Molta gent va pensar que allò seria el final del nacionalisme. Però quan vam tenir el parlament propi, ens vam diferenciar, no tan sols simbòlicament. A Holyrood, l’SNP tenia un nombre decent de diputats fent campanya en tot moment. Segons la visió nacionalista, cada vegada més gent podia escoltar el missatge i la idea de la independència es feia pública cada dia.

—Quin era el missatge de l’SNP, en aquella època: autogovern o independència?
—Vaig ser el responsable de la campanya electoral del 1992. Ens presentàvem a favor de la independència. No pensava que arribéssim a ser independents, però es tractava de debatre per la independència i de construir un vot a favor. No hi havia ambigüitat, no dèiem: “Envieu-nos al parlament perquè Escòcia tingui una veu més forta a Westminster.” Vam créixer d’un 7%. El problema, després, ha estat que l’SNP no s’ha presentat amb un missatge independentista clar sinó molt més suau: que Escòcia tingui una veu més forta. En aquestes darreres eleccions, per exemple, Nicola Sturgeon va arriba a dir: “Pots votar-nos encara que no estiguis d’acord amb nosaltres.”

—Això suscita un debat: si un SNP fort reforça l’independentisme o no.
—Volíem que en totes les eleccions s’optés per la independència per construir pas a pas el vot a favor. La idea era fer un vot sòlid, capaç de resistir quan calgués. La independència necessita votants endurits. Perquè si guanyes unes eleccions llançant un missatge tou, quan arriba la pressió en contra, el caragol que has creat es trenca fàcilment. El 2014, d’alguna manera, vam pagar-ne el preu.

—Crear la por en els votants va ser clarament una manera de pressionar. Vós dieu que “el projecte de la por” ha estat un continu. Ho serà també en el pròxim referèndum?
—El 2014 ens deien que la independència seria la mort i el desastre: que érem massa petits, massa febles per a resoldre els nostres problemes, incapaços. Van posar al punt de mira els més vulnerables: els pensionistes. Gordon Brown va dir que estava molt preocupat pel fons de pensions i els pensionistes van votar que no. La por és tot un èxit. El 1979, el projecte de la por també va ser impressionant per a aconseguir una assemblea molt feble. Però, si ara construíssim un vot dur a favor de la independència, la pròxima vegada no cediríem davant la por. No per tercera vegada.

—Com veieu el moviment pel “sí” per a contrarestar aquest missatge de la por?
—Ells tornaran a recórrer a la por. La pròxima vegada estarà en joc la independència i la devo-max [deixar més competències en mans d’Escòcia a canvi d’evitar la independència]. Uns quants pensadors conservadors ja parlen del federalisme com una solució. Ho proposaran i no estarem en disposició de fer-hi front perquè no s’ha fet cap feina per a preveure-ho. El federalisme, la devo-max, és una opció atractiva perquè no implica cap trava ni inconvenient. No causa cap daltabaix.

—Cameron es va negar el 2014 a incloure l’opció devo-max a la consulta, tot i que conservadors, laboristes i liberals demòcrates van oferir una cosa semblant, a les portes de la votació.
—La pròxima vegada ens trobarem amb el missatge de la por per una banda –el gran dèficit serà el papu–, però sobretot amb aquesta proposta d’atorgar moltes més competències. I si el moviment independentista no és conscient que tindrem això davant, no es podran preparar els contraatacs necessaris.

—Però no hi haurà propostes fins que no es comenci el procés de consulta.
—Ara, Westminster no té motius per a acceptar-lo. Els escocesos no volen una consulta, ara per ara. La pandèmia ha destruït negocis i llocs de feina. Quina és la prioritat? La feina, la salut de la gent gran, la recuperació de la pandèmia… I si es fes, el perdríem, perquè l’SNP no ha treballat en aquest sentit. Però al sud, en qualsevol cas, són conscients que hauran de prendre una decisió sobre Escòcia. No poden continuar així.

—Quant de temps pot negar un referèndum, Boris Johnson?
—M’ensumo eleccions per al 2023, setembre-octubre. Podrien ser l’any vinent, segons les circumstàncies. Què ha de fer, aleshores, l’SNP? Si creix el nombre de diputats a Westminster, i al principi del programa demana un referèndum, serà impossible de dir que no. Alguna vegada passarà…

—Quin paper hi juga el Partit Laborista, en aquest debat?
—Els laboristes haurien de guanyar a Anglaterra, però no poden ni tan sols guanyar a Escòcia. Hi podria haver un altre govern tory en minoria. Si això passa, podríem fer un referèndum, si l’SNP té prou diputats. Hi ha moltes coses a veure encara, però segur que s’adonen que en algun moment hauran d’aprovar un referèndum, sigui quin sigui el govern de Londres. Cal arreglar-ho. Però ara seria una bogeria de demanar la consulta, si no tens suport del poble. Però la cosa pot canviar: acabada la pandèmia, reactivada l’economia… Les prioritats poden canviar ràpidament i podríem estar en condicions de demanar un referèndum l’any que ve.

—Quin espai li resta al laborisme per a fer créixer el seu suport? Com hi influeix la postura respecte del referèndum d’independència?
—El Partit Laborista va cometre un error catastròfic en oposar-se a la independència el 2014. La gent es va sentir traïda, bàsicament. La classe obrera va votar que sí. Les dificultats que té el Partit Laborista són les del moviment socialista: mai no han estat capaços de donar una sortida a la qüestió nacional. Com ser nacionalista i internacionalista alhora? Els laboristes són intel·lectualment incapaços de respondre-hi i arribar a una conclusió que els permeti de ser alhora escocesos, britànics i internacionalistes. Ja no parlen en el llenguatge ciutadà.

—Espereu que tot aquest assumpte arribi a la via judicial?
—Com a tàctica, sí. Però els jutges no emetran cap resolució política. Pots recórrer a la via judicial per dir que ho has provat. Però si fas el referèndum en contra de l’opinió dels altres, i suposem que guanyes, declararàs la independència amb 50-50%? Una de les meves crítiques és que el lideratge de l’SNP és en mans d’un equip molt petit i no pensen en el full de ruta. No hi ha aproximació intel·lectual. Si estudies d’acudir a la via judicial, has de pensar: farem això, i l’altre farà això altre. Molt bé: en quin terreny de joc ens posa, això? Podem guanyar, en aquest terreny de joc? Quina protecció tenim a cada zona? No ho fan.

—S’ha multiplicat el moviment pel “sí”?
—El 2014, l’SNP era l’element que portava el lideratge del moviment independentista. L’SNP va llançar la campanya Yes Scotland, va establir la direcció del moviment. Però el moviment va florir espontàniament; als pobles, van llançar campanyes pròpies.

—I ara?
—Aquesta vegada, hauries de reunir tot el moviment, fins i tot fora de l’SNP. La manca d’un lideratge nacional ha fet créixer la frustració entre la gent i que actuï pel seu compte. El moviment, ara per ara, no és en una bona posició. El 2014, calia refundar-lo; l’SNP n’és una gran part, el braç polític, però tot no es pot basar solament en la política de l’SNP.

—El 2014, el lideratge de la campanya unionista el portaven Gordon Brown i Alistair Darling; tots dos, laboristes.
—Si solament demanem per la independència o l’status quo, els laboristes ara farien campanya pel seu compte. Però no serà així. L’opció devo-max hi serà perquè no molesta els unionistes.

—Ni tan sols als tories?
—No. El seu punt fort és que tan sols han tingut una etapa ideològica: la de Margaret Thatcher. Si no, són absolutament pragmàtics. I no ho dic en el mal sentit. Si els canvis són necessaris per a mantenir l’estat britànic, ho faran. Johnson no té ni un sol element ideològic al cos. És el típic tory: farà tot allò que calgui per a mantenir-se al poder.