30.06.2023 - 21:40
Els setze concursants de la segona temporada d’Eufòria tancaran demà aquesta etapa amb dos grans concerts al Palau Sant Jordi de Barcelona. Sense zona de perill, jurat ni VAR musical, serà la cirereta perquè gaudeixin sense pressió d’un espectacle en un dels escenaris més grans del país. A partir de dilluns, ja volaran sols i hauran de veure què fan amb la projecció mediàtica que els ha donat Eufòria. La Jim, guanyadora d’enguany, té clar que ara vol fer la seva música i trobar el seu estil. Va entrar a Eufòria amb l’etiqueta de rockera, però cada setmana va anar jugant amb uns altres gèneres i ara vol compondre sense cotilles ni ortodòxies musicals. En aquesta entrevista, explica que li agradava molt fer les actuacions, però que la resta de la gala ho passava malament. Una cosa que, francament, els espectadors li vèiem a la cara cada divendres.
—Com van els preparatius per al concert?
—Té molt bona pinta, és una preparació molt grossa. Has de recordar totes les posicions, per on has d’entrar i sortir, el moment que has de cantar… Hi hem treballat molt, tots volem que surti molt bé, i gaudir-ne molt.
—Quin és el concert més gros que havíeu fet fins ara?
—A la festa major de Bellavista amb la meva banda. Hi havia molta gent i va ser el primer concert professional que vaig fer, va ser fort. El vaig viure com el meu primer concert important.
—De Bellavista al Palau Sant Jordi, el canvi és considerable. Com ho païu?
—Força bé. Durant el programa, no estàvem tancats sense saber res de la realitat, hem anat paint la fama que adquiríem. Però la veritat és que aquests dies hem estat realment conscients de la fama. Vam anar a un festival junts i ens aturava tothom. Fins llavors no havíem sortit al carrer tots junts. Hi va haver moments d’atabalament. M’ha fet ser conscient que ara sóc un personatge públic. És el preu que he de pagar per haver sortit a aquest programa, però a la vegada és molt maco. Rebre l’afecte de tanta gent és molt bonic.
—Hi ha un dol per haver perdut l’anonimat?
—No t’ho sabria dir, potser sí.
—El programa es va acabar, però per a vosaltres la feina ha continuat preparant el concert. Teniu bona relació entre els concursants?
—Sí, i a més ara és molt més intens, perquè treballem tots setze junts. Al programa concursàvem, teníem molta més pressió i anàvem marxant. A cada gala se n’anava algú. Però ara som tots setze i sense competitivitat. No hem estat mai gaire competitius, però podem treballar sense la pressió de témer que ens faran fora. Ho fem per gaudir-ne i prou.
—Durant les gales se us veia patir, encara que ni tan sols fóssiu a la zona de perill. Ho heu passat malament?
—He patit molt. Sé que del programa no recordaré les gales com una cosa realment feliç. Quan cantes és molt maco, i ho recordo amb molta adrenalina, però durant les tres hores de gala pateixes. És una muntanya russa d’emocions, passes d’estar molt feliç per la teva actuació a estar molt trista perquè t’han enviat a la zona de perill. O estàs molt contenta perquè han fet favorita una persona que et feia molta il·lusió que ho fos, però després se’n va algú que t’estimes molt … Les gales eren un cúmul d’emocions molt fort, no ho recordaré com una cosa realment bonica ni superbona. He patit molt en moltes gales.
—Quin va ser el pitjor moment?
—A banda de la primera gala, que vaig patir moltíssim perquè vaig ser a la zona de perill, em va afectar molt que marxés la Sofia. Em va tocar molt. Mira que jo hauria hagut d’estar contenta, perquè era una de les tres finalistes, però plorava més perquè ella se n’anava que no pas per mi. Però si he d’escollir diria la primera gala, que vaig patir molt.
—I al final vau guanyar.
—Tot un gir de guió. La primera gala és la que em va marcar més, perquè veure que em podia quedar fora del programa tan aviat, sense haver pogut demostrar què podia fer, em va donar molta força per a actuar sempre com si fos l’última vegada.
—Quin és el moment que ho heu passat més bé?
—El millor d’Eufòria eren els assaigs amb els companys. Ens ho passàvem molt bé, les estones lliures el Carlos tocava la guitarra i improvisàvem. Eren moments molt macos i divertits. De les gales, recordo molt actuacions meves com la de “Toy” o algunes altres de què vaig gaudir moltíssim. Vaig sentir molta adrenalina.
—Éreu la rockera del programa, però heu fet molts estils diferents. Cap on encarareu la vostra música?
—M’agradaria tocar-ho una mica tot. Vull tirar cap a la meva essència rockera, necessito guitarres, però no em vull tancar. Avui en dia és complicat que enganxi una cançó 100% rock, però si fas una barreja d’estils, sí. No vull cenyir-me a un estil, vull barrejar. Eufòria m’ha donat això, m’he adonat que puc fer moltes coses i he gaudit molt d’altres estils. No vull quedar-me amb ganes de res.
—A Eufòria interpretàveu cançons d’uns altres artistes, però ara haureu de fer les vostres. Com ho viviu?
—Em fa por, però en tinc ganes. Vull trobar el meu so, una música amb la qual em senti còmode al 100%. No cal que sigui rock, però sí que en tingui una mica. Crec que durant el programa ja he trobat una mica la meva essència amb les cançons que em posaven, i si a sobre n’he de fer de pròpies, sortirà molt més.
—Ja us hi heu posat?
—Ho deixo tot per a després del concert del Palau Sant Jordi. Necessito concentrar-m’hi del tot. Aquesta setmana hauria d’haver fet la reunió amb la discogràfica Música Global, però volia concentrar-me en el concert, perquè hi ha moltes coses a tenir en compte. Ara mateix no tenia energia per posar-me a pensar a fer un disc o compondre cançons.
—Fareu vacances o teniu el calendari ple?
—Marxaré fora amb unes amigues, on no em conegui gaire gent. Encara que sigui un cap de setmana a la platja. He estat molt ocupada i tinc moltes coses pendents, però penso que podré fer-ne. A més, ho necessito, per salut mental i física. He de desconnectar una mica.
—Per tant, no esperem que l’àlbum arribi a la tardor?
—No, en principi no, però la veritat és que encara no en sé res. La setmana que ve tinc la reunió amb Música Global, a veure què proposem i què es fa. Tinc moltes ganes de començar.
—El fet d’haver guanyat Eufòria us obliga a lligar-vos amb aquesta discogràfica i a fer la cançó de l’estiu de TV3. Us hi sentiu còmodes?
—Al principi em va espantar molt. No tens clar què passaria si no volgués signar en cas de no sentir-m’hi còmoda, i en principi no passaria res. He de veure opcions, mirar què em proposen ells, però no em tanco. De totes maneres, ara és la meva única opció, i me la donen feta. N’he d’estar molt agraïda. És la gravació d’un disc, tot pagat. És un regal. Mentre ens entenguem i hi hagi bon ambient, que segur que sí, tot anirà bé.
—I la cançó de l’estiu? Es va compondre abans de saber qui guanyaria Eufòria i, per tant, qui la cantaria.
—He estat molt còmoda. En Dami és supersimpàtic, es treballa molt bé amb ell. És veritat que la cançó estava molt pautada i he fet el que m’han dit, però té un estil que m’agrada molt. Potser no és la música que jo faré, però m’ha agradat poder tocar-la.
—La vostra generació d’Eufòria ha sortit quan els de la primera tot just comencen la seva carrera musical, i d’aquí a uns mesos ja començarà la tercera temporada amb setze concursants més. Us preocupa que hi pugui haver una saturació?
—Crec que ens espanta a tots. Haurem de treballar i fer coses molt ben parides que agradin a la gent per poder assolir l’èxit. Ara, per mi tenir èxit i triomfar és ser feliç amb allò que tu fas, i prou. És un tema complicat, i és evident que setze persones són moltes. Però potser totes setze no volen fer discs, potser n’hi ha que volen treballar a musicals. Mentre cadascú sigui feliç, ja està bé.
—Com us imagineu la vostra carrera?
—Tinc clar que vull treure música. M’ho han regalat i vull provar-ho. Tinc molta intriga també per veure què puc fer. Tampoc no em tanco a fer musicals, sempre m’han cridat molt l’atenció, però de moment em vull centrar en el disc. I si tot va bé, fer concerts. Ja tinc dos festivals l’any que ve, que també em vénen molt de gust.
