09.10.2022 - 21:40
Divendres passat vam fer una jornada en record de Jesús Tuson. No li vam posar “homenatge” perquè al Jesús els homenatges no li agradaven gens. N’hi vam fer un quan va fer seixanta anys i és l’únic cop a la vida que l’he vist enrabiat. Però recordar-lo ens fa bé. Gairebé tots els membres del GELA vam ser alumnes seus, qui més qui menys ha llegit els seus llibres o n’ha sentit a parlar, i tots els que el vam tractar podem recordar la seva bonhomia i la seva saviesa.
Segurament perquè tots en tenim tan bon record, l’atmosfera de l’aula Joan Maragall va ser tota l’estona un mena d’oasi on el sentiment que prevalia era l’amistat i el reconeixement. El públic, nombrosíssim –a estones literalment no s’hi cabia–, era d’allò més divers. La plana major de la lingüística catalana, companys del Jesús que van tornar a la UB per recordar el seu amic i col·lega. Molts professors de la casa que l’havien conegut. Antics alumnes seus que el continuen recordant amb afecte. Els amics del GELA que vénen a totes les activitats i a qui en bona part devem aquests trenta anys d’existència. I també gent jove, estudiants de lingüística i filologies diverses que no l’han conegut i que (algun m’ho deia) van sortir enyorant aquell temps que no van conèixer.
Perquè en la jornada també es va parlar d’aquella universitat dels anys setanta en què va començar a ensenyar Jesús Tuson. El rector de la Universitat de Barcelona va mencionar els professors intel·lectuals d’aquells anys i fins i tot a mi, que més o menys hi era, em va venir l’enyor d’aquells gegants intel·lectuals que, com deia el mateix Jesús i va recordar el doctor Guàrdia, “potser no havien de ser rebels però sí revolucionaris”.
Mila Segarra, la vídua del Jesús, va fer una ponència amb el títol: “Se hacen sillas tejidas y se les arregla el culo a las viejas.” Pels que coneixíem el Jesús, el títol era una al·lusió claríssima a un dels seus grans temes, l’ambigüitat en la llengua, però la ponència ens va portar a aquella universitat de l’aprovat general i dels PNN. El context en què el Jesús va llegir la seva tesi i en què va ser víctima dels que sempre han sabut nedar i guardar la roba. Una universitat a les darreries del franquisme que de cop es va inundar dels que ara anomenen boomers i que van significar també la democratització de la institució, que va deixar de ser el destí de les elits per convertir-se en un instrument del canvi social.
La Mila recordava l’hostilitat que es respirava en aquella lectura, un acte que gairebé per definició és amable, perquè quan hi arribes la feina ja està feta i tot el que s’ha d’arreglar ja ho has arreglat abans, que per això hi ha un director. En el cas del Jesús, el director va dir que no havia dirigit la tesi perquè el doctorand “no s’havia deixat dirigir”. Però l’entrebanc de tot plegat va tenir conseqüències positives per al Jesús i per a tots. Va començar a fer les classes en català –jo havia estat alumna seva en totes dues llengües– i, sobretot, va sortir del món de la filologia hispànica per entrar en el de la lingüística. Amb Sebastià Serrano i Eugenio Martínez Celdran van fundar el Departament de Lingüística de la UB i, amb la complicitat de Xavier Folch, l’enyorat editor d’Empúries, va començar una sèrie de publicacions assagístiques –la primera de les quals, El luxe del llenguatge– que ens van ajudar a tots a endinsar-nos en una visió de la diversitat inèdita fins aleshores a casa nostra i que van ser un èxit de vendes sense precedents. No sé si sense el Jesús hi hauria hagut igualment un Departament de Lingüística, però sí que sé que no seria tal com el coneixem ara, un departament eclèctic i heterogeni amb un tarannà amable com n’hi ha pocs i la cooperació i l’intercanvi com a manera de fer.
Aquest impacte del Jesús en tots els àmbits es va poder sentir en tota la jornada. Els convidats eren els membres del jurat del premi Jesús Tuson, un premi que convoca el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, la Xarxa Vives d’Universitats i Òmnium Cultural i, per tant, provinents de la majoria d’universitats dels territoris de parla catalana. A tots els vam demanar que proposessin un tema inspirat en l’obra de Tuson i allà es va poder veure com, en aquella obra de divulgació que, com deia un dels ponents en la seva intervenció, potser no és de lectura tan senzilla com sembla, hi tenim una font inexhaurible d’idees i suggeriments.
La jornada la va tancar Joana Rosselló, una altra de les pioneres del Departament de Lingüística General, que va recordar Tuson i el projecte que ja no va poder fer: una obra sobre l’origen del llenguatge amb Miquel Tuson, biòleg i fill seu. A tots ens queda l’enyor d’aquesta obra no realitzada, però també la consciència que l’obra de Jesús Tuson va deixar una empremta profunda i que encara és molt present a les nostres vides.
