Jesús Rodríguez: ‘Unitats especialitzades de la Guàrdia Civil tenien la missió d’assaltar el palau i el parlament’

La vigília de la proclamació de la República al Parlament de Catalunya, el dijous 26 d’octubre, vam coincidir amb Jesús Rodríguez, periodista i editor de la Directa, als passadissos del parlament. El dia era convuls i les informacions circulaven sense control. El periodista, especialitzat en informació sobre la repressió i la seguretat, m’explicava que hi ha una amenaça clara de violència desfermada si es proclamava la independència i no s’acatava el 155, que havia d’aprovar-se l’endemà. Em va explicar alguns detalls que necessitaven confirmació més endavant. Dies després, amb mig govern a la presó i l’altre mig a l’exili, es parla d’una amenaça de ‘morts als carrers’ en cas de resistència. Demano a Rodríguez de recuperar el fil d’aquella conversa. I comença així:

—Quins indicis reals i contrastats hi ha de l’amenaça de violència?
—Abans de respondre això, voldria contextualitzar la qüestió. Es parla d’aquesta amenaça com si l’estat espanyol no hagués posat mai damunt la taula la possibilitat d’intervenció de l’exèrcit a Catalunya. I això no és cert. Recordo les declaracions de Maria Dolores de Cospedal, el dia 12 d’octubre: per primera vegada, no descartava la intervenció de l’exèrcit, sinó que deia que li semblava que no seria necessària. Per mi, aquest matís és important. Perquè, després de l’1 d’octubre, l’estat espanyol va començar a desenvolupar alguns plans i actuacions que no anaven dirigits únicament a cossos policíacs, i va començar a prendre decisions per al desplegament i el suport logístic i d’informació vinculades al Ministeri de Defensa i a l’exèrcit en territori català.

—Quins moviments vau detectar?
—Per exemple, helicòpters i avions de l’exèrcit espanyol que van prendre imatges de ciutats catalanes com Girona, Manresa, Reus i Lleida. Com a mínim, aquestes quatre ciutats van ser fotografiades i cartografiades amb deteniment per helicòpters, en tres casos, i un avió, en un altre cas. Podem confirmar que això va passar, i no van fer pas una fotografia sinó que van dedicar moltes hores a prendre imatges d’aquestes quatre ciutats. Va ser la setmana abans d’aprovar-se la declaració d’independència. Aquella mateixa setmana, dues avionetes també van cartografiar tot el territori de Catalunya. Venien del centre d’Europa, però no sabem qui les va contractar. Si era una empresa privada, si tenia res a veure amb el possible desplegament militar.Sí que sabem que els exèrcits contracten avionetes privades per a fer ortofotomapes.

—S’ha parlat també d’unitats d’elit que s’havien instal·lat a Catalunya…
—També vam comprovar que a les dependències de la Guàrdia Civil de l’aeroport de Barcelona hi havia unes unitats especialitzades del cos armat que tenien la missió específica d’assaltar el Palau de la Generalitat i el Parlament de Catalunya en cas que hi hagués una resistència a acatar l’ordre de destitució del govern espanyol. Aquesta informació ens arriba d’una font molt fiable. El problema d’aquestes informacions és que no les podem demostrar documentalment. Però per la trajectòria i l’experiència de les fonts que s’han manifestat fiables, són informacions que tenen fonament. Jo m’aventuro a dir que les informacions sobre aquestes cartografies de ciutats i sobre l’arribada d’aquest equipament de la unitat especial desplegada a l’aeroport de Barcelona provenen de fonts amb un alt grau de fiabilitat. Això són informacions estrictament sobre el desplegament operatiu. Després hi ha altres indicis.

—Quins indicis?
—Una part de les dependències de la caserna de Sant Climent Sescebes, a l’Alt Empordà, havia estat ocupada per efectius policíacs. Doncs, abans de la declaració d’independència, aquests efectius van ser retirats, es van netejar les dependències i algunes ales de l’edifici que no havien estat ocupades i es van preparar per rebre efectius de l’exèrcit. També es va fer aquesta operació a la caserna del Bruc, per rebre nous efectius. També hem observat que es van acumular efectius militars, equipament i maquinària a les casernes més properes de l’Aragó, especialment a la província de Saragossa. Tot això són dades objectives que apuntaven a un inici de desplegament. Reforcen la veracitat de l’amenaça de violència contra la resistència. Una cosa són dades concretes que indiquen que hi havia moviment real i una altra cosa és la credibilitat de l’amenaça i quins missatges van enviar des del govern espanyol de fins on volien arribar.

—I aquest desplegament i les operacions que se’n podien desprendre s’havien de fer sobre la ‘base legal’ del 155?
—El 155 és un article que no permet fer tot això que han fet. Ara es batalla jurídicament, amb recursos, aquesta aplicació que se n’ha fet. Però, encara que no permet destituir un govern, dissoldre el parlament ni convocar eleccions, aquest article tan sols tenia possibilitat de ser aplicat amb èxit si les parts afectades no hi oposaven resistència. Si hi hagués hagut una resistència efectiva –no tan sols dels càrrecs institucionals, sinó amb una crida a la gent a resistir i protegir físicament les institucions–, quines possibilitats hauria tingut l’estat espanyol de fer complir el 155 sense imposar un grau superior de repressió? Jo crec que eren molt limitades. Ni tan sols amb el desplegament de cinc mil agents que el govern espanyol va fer per a l’1 d’octubre, no n’hi hauria hagut prou per a fer complir el 155.

—Parleu de cinc mil?
—La xifra que es va donar de deu mil agents em sembla que no està contrastada per cap font ni demostrada. Jo calculo que hi ha uns cinc mil efectius extraordinaris enviats a Catalunya.

—Si no hi havia capacitat de fer complir el 155, com s’hauria fet? Amb el 116?
—Aquesta incapacitat de fer complir el 155 en cas de resistència no és una hipòtesi meva. Responsables d’alguns ministeris també van dir-ho en alguns mitjans de comunicació les setmanes prèvies a la declaració. Diversos mitjans van referir-se a la necessitat d’activar l’article 116 si es feia la crida a la resistència. I el 116 serveix bàsicament per a això. Davant la resistència de la població civil a l’aplicació d’una instrucció de l’estat, se suspenen les garanties constitucionals amb una votació al congrés, de manera que s’esborren una sèrie de drets que dificulten molt la resistència efectiva. Són el dret de manifestació, de reunió, d’associació… I també inclou el segrest –diria que amb aquesta mateixa paraula– de mitjans de comunicació. Són mesures destinades a poder fer una actuació contra les desenes de milers o centenars de milers de persones que poguessin fer aquesta resistència activa per a no obeir el 155.

—De quina manera s’aplicaria el 116?
—El 166 preveu tres camins: l’estat d’alerta (destinat a grans catàstrofes naturals o per accidents nuclears), l’estat d’excepció i l’estat de setge. Els dos últims són els que s’haurien pogut activar en aquesta ocasió. En tots dos es proposa la intervenció de l’exèrcit. En l’estat d’excepció, la intervenció es fa sota les ordres del govern i les autoritats civils, mentre que en l’estat de setge el govern és qui queda sota les directrius de l’autoritat militar. L’estat de setge és un salt qualitatiu encara superior. Però en totes dues situacions es preveu que l’exèrcit intervingui per garantir les ordres donades pel govern espanyol.

—L’amenaça concreta arriba a la presidència de la Generalitat i al govern? Marta Rovira ahir en va parlar.
—El matí del dia 26 d’octubre, fonts de Presidència expliquen que els han amenaçat amb la intervenció de l’exèrcit. I diuen que els han amenaçats de culpabilitzar-los dels morts que hi pugui haver. La paraula ‘morts’ hi és, en l’amenaça. Però sobre com es va fer l’amenaça i qui la va formular, no puc ser més concret. La informació ens va arribar aleshores de fonts de Presidència. Caldria que el govern expliqués qui la va fer i en quins termes. Si l’amenaça hauria quedat en això o si hi havia una voluntat clara de complir-la i executar-la, no ho sabem. No sabem si haurien arribat fins al final. Sabem que els plans operatius del govern espanyol canvien clarament abans i després de l’1 d’octubre. Abans hi havia un desplegament acotat a l’àmbit policíac, i després comencem a veure actuacions circumscrites en l’àmbit militar. Si només hi havia voluntat d’espantar o si hi havia determinació per a actuar, és molt difícil de dir.

—I el contingent policíac de cinc mil agents es reforça d’alguna manera abans de la declaració d’independència? Hi havia instruccions d’alguna mena?
—No tinc constància que hi hagués instruccions específiques i diferents de les anteriors. Sabem que es desplacen a Barcelona un parell d’unitats específiques. Unes unitats d’assalt preparades i equipades amb helicòpter, material subaquàtic, de clavegueram, material de tota mena… Són unitats que es fan servir habitualment per a assaltar edificis amb persones atrinxerades amb armament i disposades a resistir. És aquest perfil d’unitat que arriba després de l’1 d’octubre. Són els que queden instal·lats a les dependències de la Guàrdia Civil de l’aeroport de Barcelona.

—I aquesta mena d’actuació contra població civil, encara que fos sota l’empara del 116, no xoca amb la legislació europea?
—El problema de l’aplicació del 116 és que s’havia d’actuar contra una població civil que es manifestava de manera pacífica i que no anava armada. Ni duia cap tipus d’armes, ni utilitzava còctels Molotov, ni res d’això. És una població que no mostrava cap voluntat d’agressivitat contra ningú. Parlem de població que volia resistir pacíficament envoltant un edifici… Per tant, que l’aplicació de mesures coercitives de violència de l’estat contra persones que resisteixen pacíficament es faci amb l’exèrcit i no amb la policia, col·lideix clarament amb els articles 2 i 7 del Tractat de Lisboa. Aquests articles diuen que l’estat no pot actuar contra la seva població civil. No parlem d’algú que està armat o d’un grup de gent que té voluntat d’enderrocar el govern espanyol. Són supòsits que no es donaven en aquest cas. Aquests articles del Tractat de Lisboa pretenien precisament que això no pogués passar dins el marc de la Unió Europea. Si l’estat espanyol estava disposat a traspassar aquesta línia enviant unitats militars contra la resistència pacífica, ens hem de demanar si l’estat espanyol estava disposat a saltar-se els tractats europeus que té signats i a ser sancionat per la Unió Europea o, fins i tot, a ser-ne expulsat.

—Per què el govern espanyol ha donat la coordinació de les operacions fetes fins ara a la Guàrdia Civil?
—A ulls de l’estat espanyol, la Guàrdia Civil sempre ha estat el cos al qual s’han encarregat les missions més difícils. Les que necessitaven més confiança, una cadena de comandament més fidel i unes garanties d’execució d’aquelles ordres. És probable que el govern espanyol hagi donat el control dels operatius a la Guàrdia Civil per una qüestió de trajectòria, de confiança i operativa. El govern espanyol té més garanties de tenir menys problemes amb l’actuació de la Guàrdia Civil que la policia espanyola. Hi ha unitats d’antiavalots de la policia espanyola que executen les ordres de manera més violenta i antidisciplinària que no pas en les unitats de la Guàrdia Civil. Hi ha més casos d’actuacions que vulneren el protocol en la policia espanyola que en la Guàrdia Civil, en relació amb l’ordre públic. Segurament es volia tenir unes mínimes garanties que les ordres s’executarien amb precisió, per molt violentes que fossin.

—I quin paper haurien tingut els Mossos en tot això? Haurien quedat al marge de tot plegat?
—Em remeto al que va dir públicament aquells dies algun responsable de Mossos per la Independència. Es va dir que no obeirien les ordres de l’estat i que eren tres-cents mossos compromesos a ser fidels al govern de la Generalitat. Suposem que aquesta xifra de tres-cents –que és molt petita– fos real. I que hi hauria hagut tres-cents mossos disposats a no obeir les ordres de l’estat. On hauria arribat, això? Fins on hauria estat disposat a arribar l’estat? Hi havia una disposició real de no obeir les ordres de l’estat? Tan sols era una declaració d’intencions? Jo no tinc elements per a dir què hauria passat. Però penso que, si les coses haguessin anat mal dades, els mossos haurien optat molt majoritàriament per dues vies. D’entrada, ser fidels a la legalitat espanyola. I després, mantenir una certa passivitat d’actuació i escudar-se en uns criteris de proporcionalitat i oportunitat per no haver d’executar determinades ordres. L’opció de la desobediència la veig difícil. No crec que ho hagués fet un volum significatiu d’agents.

—En qualsevol cas, l’estat espanyol no es fia dels Mossos ni abans ni després del referèndum. Sempre fa servir les policies espanyoles per a actuar…
—Jo crec que és perquè no té garanties que els Mossos executessin les ordres de la manera que l’estat voldria que ho fessin. Una cosa és donar una ordre a un cos policíac. I una altra és tenir un control efectiu sobre com s’executarà aquella ordre. I, molt sovint, la manera d’executar ordres és més important que l’obediència concreta. L’exemple clar el trobem l’1 d’octubre. Els Mossos d’Esquadra van obeir i van executar l’ordre. Però ho van fer d’acord amb la seva capacitat efectiva sobre el territori, que no podia abastar els dos mil tres-cents col·legis, i van recórrer als criteris d’oportunitat i de proporcionalitat. Si hi ha un fil de confiança entre el comandament policíac i el polític, l’ordre s’executa com vol el polític. Però si aquest fil no hi és, el polític no té garanties que es faci tal com voldria. Jo crec que el canal de confiança no hi és.

—I això ha canviat després del 27 d’octubre?
—Un cop el Ministeri de l’Interior ha assumit la cadena jeràrquica dels Mossos, hem vist que dóna ordres que són idèntiques a les que donava el major Trapero abans de ser destituït. El ministre que es va queixar, va denunciar i va portar als tribunals el comissari Trapero acusant-lo de connivència amb el referèndum per haver actuat amb oportunitat i proporcionalitat, aquest ministre ara dóna ordres d’actuar d’aquella manera. Ja és curiós. Per exemple, en el desallotjament de l’estació de Sants durant la vaga del 8 de novembre.

—Abans de l’1 d’octubre, va sorprendre l’excés de zel d’alguns grups de policies municipals contra el referèndum. Per què n’hi va haver?
—El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fa poc més d’una setmana, va publicar una directriu d’actuació per a dos procediments oberts per policies locals de sancions per encartellades per al referèndum. La consigna del TSJC és d’arxivar aquestes causes. És molt probable que aquest criteri serveixi per a marcar la línia general d’aquests casos i vegem una cadena d’arxivaments de causes obertes en diversos municipis. És evident que les policies locals es van extralimitar absolutament en aquelles actuacions. L’ordre que provenia de la fiscalia era en relació amb la convocatòria institucional del referèndum. No era una ordre contra la gent que pengés cartells en el marc de la llibertat d’expressió. L’excés de zel va ser absolut per part d’algunes unitats concretes de policies locals.

—Quin és l’origen d’aquesta actitud?
—Aquelles actuacions van mostrar un cert tarannà d’alguns grups de policies locals de Catalunya. Un tarannà que ve d’antic. I que té l’origen en la manera com es van formar algunes de les policies locals. Els governs socialistes van optar per una política de no confrontació amb el falangisme, que era molt actiu a final dels setanta. Una part d’aquest falangisme anava armat i, fins i tot, havia fet servir les armes. Alguns càrrecs importants de policies locals els van ocupar membres de la Falange, per aquesta voluntat de no confrontació. Per exemple, a la ciutat de Barcelona, ho va fer el govern de Narcís Serra i, després, de Pasqual Maragall. Es van contractar molts falangistes per ocupar càrrecs a la Guàrdia Urbana. I això va passar a uns quants municipis de l’àrea metropolitana. Jo crec que l’excés de zel surt d’aquí. Té aquest mal d’origen per la cultura i l’herència de valors que han deixat en alguns efectius de les policies municipals.