Jesús Rodríguez: “M’ha dolgut el silenci del Col·legi de Periodistes”

Jesús Rodríguez ens rep just després d’arribar a Barcelona, en un acte davant la seu d’Òmnium Cultural, on s’ha retrobat amb molts amics i companys després d’aquests mesos d’exili a Suïssa. Hi arriba emocionat, fins i tot un punt saturat per totes les emocions viscudes. Abans de començar, ens explica que ha decidit de tancar el mòbil, que és impossible d’assumir l’onada de solidaritat i alegria que rep. Ha decidit de viure el moment i ja mirarà el mòbil després.

Aprofitem els minuts que tenim per parlar del seu exili, que, finalment i per sort, només ha durat uns quants mesos. El periodista de la Directa fa balanç i, alhora, demana canvis en les estructures de país: “Hi ha gent que ha pensat d’exiliar-se i no ha pogut”, critica.

—Com gestioneu tantes emocions?
—És impressionant… Des de dilluns ha estat una tempesta d’emocions. Dilluns al matí, justament, vam parlar amb els nostres advocats i vam fer la previsió que, si la nostra causa la portaven al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, probablement, estaríem un any més a Suïssa, pel cap baix. Per tant, havíem projectat la nostra estabilitat allà, fins al punt que el 30 de juny se m’acaba el lloguer que tenia i vaig buscar un altre pis i vam fer un trasllat. Al cap de vuit dies, ens van dir que la causa s’arxivava. Dilluns a la tarda es van desencadenar els esdeveniments. Primer, ens van dir que quedava anul·lada una part de la investigació, la que anava del 2021 al 2024, i posteriorment ens van dir que arxivaven la causa a l’Audiència Nacional. Ho vam començar a celebrar, però encara quedava en Ruben Wagensberg i el president Puigdemont. És veritat que Puigdemont té unes altres circumstàncies que no li permeten de celebrar de la mateixa manera l’arxivament de causa. Però quan, dimarts, vam saber que a ell i a Wagensberg també els arxivaven la causa, vam veure que hi havia via lliure per a tornar i que ens havíem d’organitzar per fer, com a mínim, la tornada des d’una mirada política i simbòlica. Després, haurem de tornar a Suïssa a fer el trasllat, i el comiat.

—Tots us heu mostrat molt agraïts a Suïssa… Quina importància ha tingut?
—Fonamental, imprescindible… En les coses quotidianes i habituals, a l’hora de fer les gestions mínimes, com obrir-nos un compte bancari, de tenir un telèfon a Suïssa, de buscar un lloguer, de fer tots els tràmits del permís de residència, d’entendre la idiosincràsia local de Ginebra, de facilitar-nos contactes amb organismes internacionals, amb despatxos d’advocats, amb els equips dels relators de Nacions Unides… Mil coses, la llista seria inacabable. I és un terreny que està molt llaurat per la presència, des de fa més de sis anys, a Suïssa de Marta Rovira i d’Anna Gabriel. Totes dues, en diferents espais, han anat treballant tot el que nosaltres hem trobat, no hem començat de zero. I això també ens va empènyer a fer el pas d’anar a Suïssa. Per una banda, les garanties que teníem amb l’Oficina Federal de Justícia i de la no-col·laboració amb les autoritats judicials espanyoles. I, per una altra banda, tot aquest terreny que ens facilitaria la vida en un entorn que no coneixíem i amb un estatus econòmic, un nivell de vida, molt difícil d’assumir per a qualsevol persona que vingui de qualsevol país de la Unió Europea. Ja no m’imagino els refugiats o exiliats que vénen de l’Àfrica o de l’Orient Mitjà o d’Amèrica Llatina, que n’hi ha moltíssims a Suïssa, com ha de ser aquest xoc a l’hora de mantenir la vida, perquè el sou mínim a la ciutat de Ginebra ara és de 4.200 francs, que serien uns 4.500 euros. La majoria de la població cobra entre 7.000 i 8.000 francs el mes. El total del meu sou a Barcelona no em servia ni per a pagar la meitat del lloguer d’un pis econòmic de Ginebra…

—Ja ho heu dit, no tothom es pot permetre aquest exili.
—De fet, ha passat, hi ha gent que ha pensat d’exiliar-se i no ha pogut. No de la causa del Tsunami, però sí d’altres causes. No hi ha estructures al país prou transversals i prou sòlides que enviïn un missatge clar a qualsevol activista perquè sàpiga que, si té un problema greu i pren la decisió d’exiliar-se, ho pot fer. He tingut la sort de tenir un grup de suport molt sòlid que ha treballat en aquest sentit. I també he tingut la sort de ser en una causa amb una transversalitat tan gran, que feia que tots els actors que tenien una afinitat per a algun dels encausats més o menys forta projectessin l’ajuda sobre el conjunt. Això és un privilegi que, com a exiliat, he tingut, però hi insisteixo, molta gent no hauria de veure’s obligada a picar la porta o a demanar ajuda, sinó que caldria que aquesta ajuda fos estructural, que a tothom li arribés els canals per a optar per un exili i consolidar-lo. Cal que aquests canals siguin clars i estructurals.

—Com pot ser que faci set anys que hi ha exiliats i encara no hi hagi aquesta estructura?
—És una de les principals reflexions i debats que hem tingut a Suïssa: com ho podem fer per fer-ho millor? Què es pot fer amb la Caixa de Solidaritat? I l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC), l’associació de familiars que han ajudat persones en situació de dificultat que eren a l’exili o a la presó? Totes les despeses dels desplaçaments, dels allotjaments… Nosaltres hem lluitat perquè tot això millorés. I hem parlat amb aquestes dues entitats. De fet, aquestes últimes setmanes això ha donat fruits. Ens hem incorporat com a socis a l’ACDC. Hem parlat amb les juntes de totes dues entitats, i els hem traslladat la mirada política que nosaltres teníem. Els hem dit que pensem que no són prou àgils ni efectius a l’hora de fer aquests ajuts. Espero que puguem continuar treballant-hi i fem un pas en aquest sentit.

—També heu criticat el gremi de periodistes… Us ha decebut que el Col·legi de Periodistes no s’hagi pronunciat sobre el cas?
—M’ha decebut, sí! Hem rebut molta solidaritat d’organismes internacionals, de la Federació de Sindicats de Periodistes en l’àmbit europeu, de professionals de la informació d’Alemanya, de França, de Suïssa. A Catalunya, hem tingut molta solidaritat i se’ns han acostat molts mitjans i molts periodistes. És veritat que a Madrid hi ha hagut una absència clamorosa, llevat d’un parell de digitals d’esquerres, però a Catalunya hi ha hagut solidaritat. Però el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha mantingut un silenci absolut, tot i que nosaltres hem picat a la seva porta i els hem demanat reunions. Ens hi hem reunit, amb la delegació de Girona, i no hem obtingut cap posicionament, cap mostra de solidaritat. M’ha dolgut el silenci del Col·legi de Periodistes!

—Al final, l’exili han estat únicament d’uns quants mesos…
—Per sort!

—Però m’imagino que heu tingut temps de treure’n lliçons. Quina en destacaríeu?
—Una de les més importants és que crec que podem fer més coses per la unitat entre els diferents espais de l’independentisme, però no només de l’independentisme, sinó de la gent que creu en la democràcia, el dret de decidir o la llibertat de poder votar. S’han donat per fet certes dinàmiques de confrontació, d’animadversió, que a vegades estan fonamentades en males relacions personals, en dinàmiques de deixadesa del diàleg. Per això dic que una de les lliçons és que podem fer més coses. És a dir, he tingut el privilegi d’estar a l’exili i parlar amb molta gent amb qui a Catalunya no parlava habitualment: líders polítics, líders d’organitzacions, activistes… Però en una situació d’una repressió tan extrema com la que vivim, tot es vol aniquilar, qualsevol senyal de protesta, i no som prou conscients de fins on vol arribar l’estat espanyol. I, mentrestant, continuem una mica amb les dinàmiques de la mirada curta i de les batalletes. Si les persones que hem estat encausades amb una causa com la del Tsunami hem tingut la capacitat d’escoltar-nos, de mirar-nos als ulls, de seure i parlar, de trobar estratègies col·lectives… Ja ho sé que només és una causa, però crec que és un símptoma que això no passi en altres aspectes. Que nosaltres ho hàgim aconseguit em dóna una certa esperança que sigui possible créixer de manera transversal i conjuntament en molts espais.

—Ara Xavier Vendrell deia que aquí no hi havia botiflers. No heu mirat el mòbil, però a Twitter hi ha gent que no celebra el vostre retorn… Com es viu, això?
—Tinc la sort que el meu perfil de periodista no està alineat dins l’estructura de cap partit, i això em protegeix una mica a l’hora de ser objectiu d’aquestes crítiques i d’aquests vots. Twitter està molt contaminat, també. Hi ha gent que prem un botó i envia milers de missatges contra persones d’un sector polític concret, n’hi ha d’altres que els envien contra un altre… Tota la contaminació que hi ha a les xarxes té a veure, en gran part, amb la voluntat de contaminar d’algunes estructures grans. No és tan sols una suma d’individualitats que es posen d’acord en un moment concret o que actuen per una convicció ideològica o de pensament, sinó que és un fenomen que té a veure amb l’enquistament, amb l’enfrontament de la gent organitzada, de les estructures grans. I la responsabilitat que això no passi és dels partits, de les organitzacions, que han de decidir que no volen que això passi i han d’enviar el missatge a tota la seva militància, a tota la seva gent. Crec que, si ho fan, moltes d’aquestes onades d’atacs que es viuen a la xarxa s’acabarien de pressa, perquè sí que pot ser que hi hagi vots que siguin finançats pel CNI o per estructures policials, però seria una simplificació massa gran, pensar que tot és culpa de l’estat. No tot és culpa de l’estat, hi ha més raons.