Jesús Moncada torna

El juny feia sis anys, el dia 13, que Mequinensa dedicava una placa a la memòria de Jesús Moncada, el seu fill sens dubte més reconegut i el que més ha fet conèixer el poble vell d’antany, i mira que en aquelles terres llavors mineres n’hi va haver, de dones i homes de gran categoria. L’altre vespre em preguntava una bona editora barcelonina si és que els joves literats (no vam especificar fins quan és jove avui un escriptor) el llegeixen, si Moncada ha influït en els que van venir i vénen després d’ell. Vaig recordar la placa que recull els versos que va penjar a la porta de ca seua abans de deixar-la per sempre quan arriaven les obres del pantà que cobriria la casa i la vila sense remei:

 Al que vingui a enderrocar-la

Enruna-la si cal
Però sense escarnir-la.
El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra
És dolorida pell d’uns altres dies;
Allí on no sentiràs sinó el silenci
Nosaltres hi escoltem les antigues paraules.

No acostumo a rumiar-ho en aquests termes, qui ha influït a qui en la nostra literatura i llengua, i no vaig saber pas què dir a l’editora. Per mi Moncada sempre hi és, perquè va convertir les terres de la Franja en literatura, molt bona literatura, sense folkloritzar-les, ben al contrari, fent-los alçar el vol de les paraules i l’art. Camí de sirga va ser el 1988 per a la gent lectora d’aquelles contrades, a poc a poc, una via de reconeixement: s’hi veien com els passava amb els westerns, en les pel·lícules de l’oest americà que parlaven de pagesos, grangers i animals (i pistoles, rifles i pistolers, és clar). No hi feia res que només Mequinensa fos minera i ells pagesos, els lectors que van llegir la novel·la com van poder –el desconeixement de l’idioma escrit i llegit era enorme llavors a la Franja, mentre que l’idioma parlat hi regnava– es van endinsar en aquella generosa història coral d’un munt de personatges, un gran mural expressionista m’ha semblat sempre a mi, que passava al costat, en aquella Mequinensa que tots els pobles de la vora havien vist desaparèixer quan les obres de la presa engegaven el 1957.

I ara, setze anys després de la seva mort física, és possible creure que Moncada no interessa altres escriptors del país? Crec que hauria escrit igualment La terra retirada sense Camí de sirga, però no se sap mai, no sols és que no hi ha manera de saber-ho sinó que un escriptor no és sempre conscient (ni cal que ho sigui) de les portes i finestres que se li han obert gràcies a la feina prèvia de tanta altra gent que amara l’aire que respiren els seus ensonyaments. Només puc dir que vaig llegir la novel·la fundacional del Moncada escriptor després d’haver publicat aquell meu primer llibre literari. Ja m’havia influït prou obrint pas a les històries del nostre país petit. Que no l’hagués llegit no vol dir pas que no el tingués present.

Hem enrunat Moncada? La seva ironia sorneguera i comprensiva de tot allò que importa, el traç dels contes i novel·les de rica expressió i domini del color que li ve del pintor que també era, la decidida voluntat de fer obra i no pas vida social ni presentar-se a premis, d’escriure i no pas fer d’escriptor en saraus i institucions…

Allí on no sentiràs sinó el silenci
Nosaltres hi escoltem les antigues paraules.

Antigues paraules de Moncada que no cauen sempre en el silenci. No sé quina vida editorial tenen els seus llibres, potser ara que La Magrana torna a escena i a llibreries recuperarà els lectors que pot tenir, més dels molts que va tenir en vida. Per fer un tast seu, i perquè el llibret és una delícia editorial en format i disseny, correu a buscar Cinc vells, cinc contes reunits per Cal Carré, a la col·lecció Menuts. Un volumet preciós que ens fa sentir més europeus, lectors dels panorames literaris on és habitual fer aquests llibres petits que reuneixen a la seva manera textos existents, fent-ne reculls que són tant un retrat de l’autor com del propi editor. Cal Carré ha engegat així, reunint en la mateixa col·lecció Menuts Dos relats (traducció de Marta Pera Cucurell), el de Virginia Woolf “La marca de la paret” i el de Leonard Woolf “Tres jueus” amb què la parella va inaugurar l’editorial Hogarth Press que fundaven durant la Gran Guerra del 14 i els va imprimir manualment entre tots dos. (Sempre m’ha impressionat la feinada immensa que la Woolf va fer en cinquanta-vuit anys de vida.) Un tercer volum enceta la col·lecció Llibrets, una novel·la, El pont d’Alexander de la nord-americana Willa Cather (traducció de Núria Sales) admirada per Faulkner.

Menuts i Llibrets. Artesanies editorials de l’escriptora i medievalista Antònia Carré-Pons i els seus, posats a l’ofici per rescabalar-se del dol per la fi de la cansaladeria artesana familiar en què tots van treballar una hora o altra, a Terrassa, al barri de Ca n’Aurell, de gran reputació: màxima qualitat de les matèries primeres i elaboració artesana. Va plegar per força el 2016 i havia engegat el 1956, en les dates que començava la desaparició del poble vell de Mequinensa que faria de Moncada l’escriptor que fou i que és. Un encert. No tot és silenci al seu voltant: hi ha qui escolta les seves arrelades paraules.