Jesús era palestí?

Aquesta Setmana Santa, enmig de la guerra de Gaza, ha esclatat una vella polèmica. La pregunta és si Jesús de Natzaret era palestí. Més concretament, si se’n pot parlar i dir que era palestí. Si pot ser representat com a això que avui entenem per palestí. Evidentment, el debat té una càrrega política fortíssima, però cal dir que la vaguetat històrica del terme Palestina permet algunes de les interpretacions.

Històricament, no hi ha cap discussió possible en el sentit que Jesús era jueu: Jesús va néixer i va morir com a jueu, a Judea. No era pas palestí. I, de fet, tampoc no era cristià. En aquell temps, el seu moviment era una secta jueva que solament dècades després, gràcies al contacte dels seus apòstols amb la societat grega, esdevindria una religió diferenciada i amb ambició universal. Però a banda de ser jueu, diguem-ne, en termes ètnics, també era palestí, ni que fos en el sentit administratiu?

L’evolució del topònim

En aquell moment, no. En l’època històrica de Jesús, la paraula Palestina es feia servir per referir-se solament a una confederació de cinc ciutats que es va crear, ara fa uns tres mil anys, a la vora oriental de la Mediterrània, i que ocupava el territori que ara va de Gaza fins al Líban. De fet, la Bíblia parla d’aquesta zona com a Filistea, és a dir “la terra dels filisteus”, que eren una població diferenciada dels jueus. I no va ser fins l’any 430 aC que l’historiador grec Heròdot, traduint aquest terme, va ampliar-ne el significat a tota la zona limítrofa i va definir-ho tot plegat com a Palaistinē.

Tanmateix, en aquell moment, la zona interior limítrofa amb la terra dels filisteus es deia Yehudah. I en l’època de Jesús, els romans etiquetaven tota aquesta àrea, costa i altiplans junts, com a Judaea, una llatinització de Yehudah. Les persones que vivien a Judea eren anomenades Iudaei, és a dir jueus. Per ells, Jerusalem, el focus del seu culte ancestral d’ençà del primer mil·lenni abans de Crist, era l’indret sagrat, raó per la qual els evangelis descriuen que Jesús hi viatjava per a les festes de peregrinació. Per tant, Jesús era indiscutiblement jueu.

Però el nom de Palestina va anar canviant de significat i guanyat pes com a nom de tots gràcies als ocupants romans.

Els jueus es van revoltar dues vegades contra el poder imperial. La primera revolta, del 66 al 73 dC, va arribar a un terrible clímax amb la destrucció del temple. No obstant això, Roma encara va mantenir Judaea com a designació oficial de la regió. Però el 132-135 dC, els jueus es van tornar a revoltar i en aquest moment Roma va decidir canviar el nom administratiu de la regió a “Síria-Palestina” –un segle complet després de la mort de Jesús. Era una mesura per a desjudaïtzar el territori i castigar els jueus revoltats. En van canviar el nom, però també hi van incloure la terra dels filisteus per dissoldre’n el component jueu, i van fer servir el nom de Palestina, derivat dels filisteus antics, per agrupar-los a tots.

Per tant, es pot dir, d’acord amb això, que Jesús era palestí? En realitat, tampoc. Quan va nàixer l’entitat que rebia el nom de Palestina no tenia res a veure amb el seu indret de naixement ni amb la terra on va viure. Betlem, Natzaret o Jerusalem eren part de Judea, i no pas de la terra dels filisteus. Però, i després?

Posteriorment, el nom de Palestina es va anar afermant per definir tota la zona que avui són Israel i Palestina. I el van fer servir, com a referència geogràfica, els imperis i governs successius, incloent-hi els bizantins, els àrabs musulmans, els croats, els mamelucs, els otomans i els britànics.

Tot i això, l’ús del terme va anar variant de significat segons els contexts i les èpoques, i quan es va establir l’estat d’Israel el 1948 va adquirir el significat polític que té avui dia.

De fet, el terme palestins –fent referència a la identitat ètnica i nacional del poble que habita la regió geogràfica coneguda com a Palestina– no es va començar a popularitzar fins al segle XX, especialment a partir de la Primera Guerra Mundial. Abans, els palestins es referien a si mateixos com a àrabs. Va ser en la lluita contra l’imperi otomà, primer, i britànic, després, i contra la colonització jueva, que es va desenvolupar una consciència nacional entre els àrabs que vivien en aquesta regió, que acabaria donant lloc a l’actual autoidentificació com a palestins.

I per això va ser després de la creació d’Israel que el terme Palestina es va associar progressivament amb la població àrab. I, més concretament, es va fer servir com a nom alternatiu al de l’estat d’Israel i del territori en disputa entre els palestins i els israelians, especialment en referència a Cisjordània i la franja de Gaza.

La consolidació del moviment nacional palestí després de la creació de l’estat d’Israel el 1948 i els conflictes que van acompanyar-ho, com ara la guerra àrab-israeliana del 1948 i els desplaçaments en massa de població palestina, van fer la resta. D’aleshores ençà, el terme palestins s’ha emprat per referir-se exclusivament al poble àrab i la cultura d’aquesta regió, com també als moviments polítics i nacionalistes que cerquen la creació d’un estat palestí independent.

Una apropiació presentista

Quina raó pot haver-hi, doncs, per a presentar Jesús avui com a palestí? N’hi ha dues. Una és, simplement, l’ús polític, la manipulació, de la figura. L’altra, molt més seriosa, és això que els historiadors defineixen com a presentisme.

El presentisme és un concepte que es fa servir en diverses disciplines, com ara la història, la filosofia i la sociologia. En termes generals, es refereix a una actitud o enfocament que interpreta el passat amb la perspectiva, la realitat i els valors del present, cosa que ens pot distorsionar de manera notable la comprensió d’esdeveniments històrics, culturals o socials.

Per exemple: es pot dir que Jaume I va ser un rei espanyol? Històricament, no té gens de sentit, perquè Espanya no existia en la seua època. Però, intencionadament, en el present, hi ha qui ho defensa i argumenta que els seus regnes formen part avui de l’estat espanyol –cosa que tampoc no és veritat del tot. O que Espanya aleshores era un nom geogràfic d’abast poc clar.

El problema d’identificar el passat a partir del present és que es poden presentar uns fets com a molt comprensibles avui, però obviant que no ho eren en el passat. Per exemple, el primer tren que es va construir a Espanya va ser el que anava de l’Havana a Güines el 1837, en una Cuba aleshores indiscutiblement espanyola. Però avui pràcticament tothom opta per dir que és el de Barcelona a Mataró, perquè Cuba ja és una república independent. I després de la independència de Catalunya segurament hom atribuirà la primícia al Madrid-Aranjuez. Vist el 1837, no tindria gens de sentit, però la gent ho pot entendre pensant en avui.

De la mateixa manera, els topònims i els gentilicis poden tenir evolucions sorprenents en la història. Per exemple, originalment, el terme canadien es referia als habitants de la colònia francesa del Canadà, que abastava principalment el territori que avui és el Quebec i algunes àrees adjacents. En aquest sentit, es podria dir que inicialment es referia específicament als quebequesos, atès que eren la majoria de la població francòfona de la colònia. Aquest ús es va mantenir fins a la conquesta britànica de la Nouvelle-France el segle XVIII. Després, molts dels canadiens francesos van romandre a la nova colònia britànica i, amb el temps, el terme es va ampliar per incloure tots els habitants del territori que més tard es va convertir en el Canadà. De manera que els quebequesos d’avui han hagut de cercar un altre nom per a definir la seua nació i rebutgen ser canadencs quan abans els únics canadencs eren ells i els altres es coneixien simplement, i molt gràficament, com a anglesos.

La polèmica sobre una hipotètica identitat “palestina” de Jesús tan sols s’entén, doncs, a partir de recórrer al presentisme. Històricament, és un debat que no té gens de sentit, però vist amb ulls d’ara adquireix una certa racionalitat quan, tot i ser una idea simplista, s’expressa en un món acostumat a mirar sempre el passat a partir del present. Si Betlem avui és una ciutat palestina, tot el seu passat s’ha d’entendre a partir d’aquesta consideració i d’aquesta premissa. I, per tant, tot allò que hi fou és palestí.