Jessica Pulla: “Sóc la nova Marta Ferrusola amb cames de Laura Borràs, però jo no sóc corrupta”

“Un bon drag no és aquell que és perfecte en el maquillatge o en la posada en escena, sinó el que té alguna cosa a dir i incomoda.” Jessica Pulla ha revolucionat el món del drag català. I la veritat és que això que fa no és trencador en si mateix, però en un context artístic en què el castellà és omnipresent fa els espectacles en català. En compte d’inspirar-se en les grans folclòriques espanyoles, com ara Lola Flores i Marisol, tal com fan tants altres artistes, porta a l’escenari les cançons de Núria Feliu, Guillermina Motta i Mar i cel. I en compte de saludar amb un “buenas noches”, et dóna la benvinguda amb un “bona nit i puta Espanya”. Coses que en una disciplina tan transgressora com el drag encara xoquen.

Sobre les sabates de taló de Jessica Pulla hi ha Joan Gabàs (Valls, 1998). Va començar a interessar-se pel drag pel programa nord-americà Drag race, un èxit televisiu que s’ha exportat en una desena de països i ha donat al drag una popularitat increïble que el fa sortir de l’ambient underground en què sempre havia viscut. Malgrat que celebra que el programa ha obert moltes portes, avisa que es corre el risc d’esborrar el missatge reivindicatiu dels espectacles. Que triomfi la forma, però que es buidi el fons.

—Qui és Jessica Pulla?
—És un personatge que va néixer ara fa dos anys. Ha estat una retrobada amb allò que sóc com a persona i artista, i una entrada en contacte amb les meves arrels des dels meus referents. M’inspiren les senyores opulentes, riques, del Hollywood clàssic, que van superpentinades i vestides, però alhora són molt carismàtiques. Vaig buscar què hi havia a casa nostra que fos així i vaig trobar la Núria Feliu. Per mi va ser l’abans i el després. Faig la broma que sóc la nova Marta Ferrusola amb cames de Laura Borràs, però jo no sóc corrupta.

—No és habitual al drag nostrat de reivindicar referents catalans.
—No és habitual, però és el que hauria de ser. Vaig fer un espectacle amb referents de senyores com ara Núria Feliu, Guillermina Mota i les Teresines, i de sobte va resultar ser la gran innovació. La gent em deia: “Uau, has fet drag en català!” Sóc a Barcelona, no és normal que hi hagi això. Què hi ha de trencador? Em van etiquetar de drag en català com una cosa transgressora, i vaig veure que calia posar-m’hi fins al final perquè hi havia molta feina a fer.

—Tendim a posar l’afegitó “en català” a la música, el cinema, el teatre… perquè el més habitual és que no ho sigui, encara que sigui fet a Catalunya.
—Vaig fer el moment de l’Helena Garcia Melero quan la truca sa mare a la tele. La gent cridava, perdia el nord. O el “Per què he plorat?” de Mar i cel. Tota la sala Apolo la cantava. La gent sap els referents, per què no es fa més?

—No solament reivindiqueu senyores com la Núria Feliu, també porteu a l’escenari referents populars, com ara quan vau aparèixer amb un vestit del Tomàtic del Club Super 3.
—Busco en l’imaginari de casa. Sóc catalanoparlant i catalana, m’he amarat d’aquest imaginari des de ben petita. No retre-hi homenatge als meus espectacles seria absurd.

—Com vau arribar al drag?
—Des de sempre havia seguit molt el programa de televisió Drag race. M’agradava molt el món drag, però sempre havia pensat que jo no servia per a això. No tinc les habilitats que al programa et venen de com és una bona drag queen.

—Com ho venen?
—Com una personificació molt estereotipada d’allò femení, amb un maquillatge i una perruca impecables. M’agradava com a públic, però com a artista no em veia part de tot això. Però arran de veure que també es feia drag a Barcelona i als pobles em va semblar que tampoc no era res tan impossible. De fet, és una situació força precària. A la televisió et venen que són grans estrelles.

—I quan vau fer el pas?
—Quan estudiava teatre a Lleida. En un exercici de crear un personatge i fer un monòleg vaig jugar amb la meva feminitat i la meva ploma, que sempre m’havien dit que amagués. Així va néixer Jessica Pulla.

—Com definiu el drag?
—Per mi és la llibertat. És alliberador pujar dalt un escenari i jugar amb unes armes que tinc, però que fins fa quatre dies em deien que eren desavantatges pels canons socials. Sortir a l’escenari vestida així, amb les sabates de taló, i fer un playback de Núria Feliu. Independentment que agradi o no, em sento còmoda.

—Com a Jessica Pulla dieu coses que com a Joan Gabàs no diríeu?
—M’he adonat que el personatge de la Jessica ha absorbit molt en Joan. A partir del personatge he entrat en contacte amb elements meus que només havia tret per fer l’espectacle. No és tan sols la ploma, sinó que el meu personatge defensa unes coses amb què jo també simpatitzo molt. Per què no dir-ho obertament fora d’aquesta parafernàlia? Ara anem agafadets de la mà, perquè som la mateixa persona.

—Sou més introvertit que no sembleu durant l’espectacle?
—Sóc extravertit si conec la gent o l’espai, quan he de socialitzar al principi em costa més. A mesura que m’he fet gran, havent passat per l’adolescència i les inseguretats, m’ha anat costant. Ser la Jessica, i pintar-me i vestir-me així, fa que em prengui les confiances d’interactuar amb algú del carrer que no conec.

—És la primera entrevista que feu?
—Sí, tot i que El Periódico em van trucar per unes declaracions per un article. Vaig dir que el procés era una performance.

—Pam.
—És que ho és. Formo part d’una generació de joves que crèiem en el procés i ens van enganyar. N’hem sortit tots molt cremats. Sense voler, ha sortit en Joan rabiós que es va sentir estafat, i ara jo em ric d’ells. Es mereixen que ens riguem de les performances que fan i que creuen que són actes polítics. Ja està, mil lectors enfadats i ofesos als comentaris.

—No us penseu pas que això ho esborraré de l’entrevista.
—Jo això ho he dit sempre: el procés és superperformance. A casa els meus pares em deien: “Fa la sensació que us enganyen.” I jo els deia que no, que eren superfidels al poble. De sobte et trobes una proclamació d’independència de tres segons i que els dirigents miren de no moure’s gaire per no perdre el lloc. Vaig deixar de participar en els actes i simpatitzar amb el moviment. M’he sentit estúpid. Jo represento la tieta catalana perquè m’encanta parodiar-la. Vaig començar a jugar amb la frase “anem a matar espanyols” des de la paròdia de la padrina catalana del tram 17 de la Via Catalana #EspanyaEnsRoba #EuropaEnsMira. La vaig portar a la radicalitat d’una senyora que provocaria un atemptat, i a la gent li ha fet gràcia.

—Heu rebut crítiques per haver parlat de política als espectacles drag?
—De les meves companyes drag, no, al contrari. Me n’he trobat moltes que m’han animat a continuar això que faig. Ara, per part del públic, sí. Un parell de vegades hi ha hagut gent que se n’ha anat ofesa.

—No els agrada que digueu “puta Espanya”?
—No els agrada ni “puta Espanya” ni “anem a matar espanyols”. Evidentment no vull matar espanyols. Em veus amb aquest aspecte matant ningú? Per favor… L’Audiència espanyola m’espera amb candeletes. El dia que arribi obriran l’ampolla de cava més bona que tinguin. S’ha de llegir què hi ha darrere, i no la literalitat del missatge. Quan dic això, parlo del feixisme. D’aquesta opressió. Parlo que intento de comunicar-me en català en espais que són a Catalunya, i que, per tant, és lògic que s’hi parli en català, però el català no hi existeix. He compartit camerino amb companyes catalanoparlants de tota la vida que quan surten a l’escenari no diuen ni “bona nit”.

—N’heu parlat, amb elles? Com ho justifiquen?
—Hi ha qui m’ha dit que a partir de veure’m pensen de fer alguna cosa en català. Em fa molt feliç, això. Els animo a provar-ho perquè segur que agradaran. I no solament a la gent d’aquí, a la meva mare drag –que és de Zamora i viu a Madrid amb mi– li interessa molt el meu drag i entra en contacte amb el folclore català.

—Què és una mare drag?
—És una persona que t’apadrina. En el meu cas, és una drag queen que ja té una trajectòria i que agafa algú que acaba de començar i té el cap ple de cabòries i ambicions. Em va donar molts consells de maquillatge i de posada en escena, de com interactuar amb el públic. I em va ajudar a trobar contactes a Madrid.

—Viviu a Madrid?
—Visc a Madrid, sóc una hipòcrita. Tinc aquest missatge supernacionalista català i visc per les Espanyes.

—Us ha passat com a Gabriel Rufián.
—Una miqueta… Bé, jo m’he autoexiliat. Sóc la nova Anna Gabriel. Vaig anar-hi a estudiar, però els estudis no han anat gaire bé i els he aturat.

—Com viu Jessica Pulla a Madrid?
—No en guanyo ni cinc. Evidentment que puc sacrificar-me i fer contingut en castellà… però és que tot el meu espectacle és molt d’aquí. Si he de fer alguna cosa de la Salomé, faré les sardanes cantades, no el “Vivo cantando”. A més, allà tot és molt tancat. O vas a les festes autogestionades, que són fantàstiques, o als bars de Chueca, que hi actuen sempre les mateixes. Si donen pas a les noves és amb excuses com ara els concursos: un xou d’una hora amb deu transvestits i només paguen la guanyadora. Fan que hi hagi competitivitat i perpetuen la precarietat.

—És una feina precària, doncs?
—Molt precària. Al final, és el món de l’espectacle. A sobre el drag s’associa molt a la vida nocturna, un ambient molt hostil.

—El món de l’espectacle sol ser precari, però hi ha unes altres disciplines que tenen més finestres per exhibir-se.
—I estan més dignificades, no actuen a bars. Nosaltres ens movem per bars nocturns amb públic LGBTI, cosa que fa que sovint es tregui pes a la nostra feina i es redueixi a algú amb perruca i sabates de taló que fa el ruc. Tenim molt de missatge al darrere.

—Hi ha molta precarietat, però aquests anys la popularitat de l’escena drag ha crescut moltíssim per l’emissió del programa Drag race.
—Això és una arma de doble tall. Ha pujat i ha sortit del món underground, però tornem al prototip de drag queen que deia. Sembla que si no ets així, no existeixes. El drag té vint mil expressions artístiques, hi ha un ventall molt ampli.

—Veuríeu bé que TV3 fes un programa de drag o val més que no s’hi fiquin?
—Depèn de què busquin. Si busquen un públic fàcil faran només drag queens, tal com passa a Drag race, però veig positiu que ocupem espais. Ara Alex Marteen apareix sovint a TV3 i em sembla meravellós. Ens obre les portes a moltes. M’ha vingut al cap Choriza May, una drag queen valenciana concursant en el Drag race del Regne Unit, que ara ha publicat un videoclip en valencià i amb les seves companyes valencianes. Té molt present d’on ve. Crec que el drag valencià és el millor que tenim.

—Choriza May va ser l’única persona que al darrer Pride de Barcelona va parlar en català sobre l’escenari.
—És la millor. Per mi les drags valencianes ho són tot, hi tinc molt bona relació. Han reivindicat molt el valencià a València i a molts llocs s’hi van girar d’esquena pel fet de parlar la seva llengua. Van ser tossudes i van dir que continuarien en la seva llengua, tant si agradava com si no. Ara es mouen moltíssim, tenen Canapé Chucrut, que és una festa autogestionada que esgota les entrades en mitja hora. Jo també vull ser així de tossuda i de malparida, sense elles no seria qui sóc avui.

—Per cert, Choriza May serà a les llistes de Compromís del seu poble.
—El drag és política, tant si agrada a la gent com si no. Que una persona jugui amb la seva identitat de gènere i la seva sexualitat ja és polític. Si a sobre agafes un micròfon i denuncies situacions que mereixen de ser denunciades, tens el plus. Un bon drag no és aquell que és perfecte en el maquillatge o en la posada en escena, sinó el que té alguna cosa a dir i incomoda. Potser els meus espectacles no estan tan bé, però n’ha sortit gent a qui ha molestat alguna cosa. Això em fa pensar que ho faig bé.