Jere Mateo: “La culpa fa mal, però és la manera que he trobat de continuar vivint”

El 14 d’abril de 2015, Jere Mateo va tenir un greu accident mentre escalava el Mont Blanc du Tacul, un cim de 4.248 metres dels Alps, juntament amb el seu amic Salvi. Després d’un mes en coma, quan es va despertar, va descobrir que el seu amic s’havia mort. Malgrat les seqüeles, Jere Mateo s’ha afeccionat a nadar en aigües obertes. Per a ell, la mar és una teràpia. Neda cap a l’accident, cap al dolor, per no oblidar. Ara té un objectiu entre cella i cella: ser el primer nedador amb discapacitat a completar els Set Oceans.

El periodista Adam Martín ha plasmat la seva història a La travessia Infinita (Ara Llibres), en què, amb empatia i sinceritat, descobrim el gir de 180 graus que va fer la vida de Jere Mateo en qüestió de mesos.

—Dieu que no recordeu res de l’accident que vau sofrir als Alps. Què en recordeu, de l’abans i el després?
—Jere Mateo [J. M.]: És difícil d’explicar, perquè els records que en tinc són com fragments, com quan veus una pel·lícula amb flashbacks. D’abans de l’accident, recordo fer un cafè amb en Salvi, al peu de la muntanya, tot parlant de l’escalada que faríem. Després, ja no en recordo res fins que em vaig despertar al llit de l’hospital.

—I què vau pensar, en aquell moment?
—J. M.: El primer record important que tinc és quan veig la meva dona, l’Olga, parlant amb el meu pare amb una confiança i una complicitat impossibles de tenir entre dues persones que, a priori, no es coneixien. Feia quatre mesos que havia conegut l’Olga, i encara no l’havia presentada a la família. El que desconeixia és que feia un mes que jo estava en coma, i que la meva família i l’Olga feia trenta dies que convivien junts en un apartament a prop de l’hospital de Grenoble. Després, al cap d’uns dies, quan vaig preguntar on era en Salvi i em van dir que era mort, vaig pensar: “A la merda tot.”

—Va ser fent el llibre que vau descobrir com havia estat realment el rescat el dia de l’accident. Què va passar?
—Adam Martín [A. M.]: Per internet, vaig trobar el bloc d’un esquiador que descrivia l’accident de dues persones als Alps el mateix dia i a la mateixa hora que en Jere i en Salvi. Però explicava una versió lleugerament diferent de la que crèiem fins llavors. L’Eric i en Paul, així es deien els dos esquiadors, van ser fonamentals per a salvar la vida a en Jere. En veure de lluny dos cossos tombats a la neu, van anar-los a socórrer ràpidament. Van descobrir que amb en Salvi no hi havia res a fer, però a en Jere li van salvar la vida, perquè la cosa va anar de vint minuts, el temps que va trigar a arribar l’helicòpter de rescat.

—Jere, heu pogut parlar amb l’Eric i en Paul?
—J. M.: Encara no he volgut. És una porta que, quan s’obri, no sé on em portarà. He d’estar preparat, perquè em remou molt. Sé que, segons les respostes que rebi a les preguntes que faci, em pot costar molt d’assimilar.

—Saber qui o què va causar l’accident us preocupa molt. El sentiment de culpa per la mort del Salvi apareix sovint al llibre.
—J. M.: Com que no recordo què va passar o què va provocar que tinguéssim l’accident als Alps, m’arrossega la culpa. La culpa fa mal, però és la manera que jo he trobat de continuar vivint. Perquè, com que no sé si sóc culpable de la seva mort, aquesta culpa m’ajuda a no relativitzar, a no oblidar, i a continuar fent coses, no només per mi, sinó per en Salvi.
—A. M.: Uns quants psicòlegs diuen que la culpa és un sentiment inútil perquè no hi pots treballar a sobre. Però una de les coses que ha aconseguit en Jere és continuar endavant sense deixar enrere la culpa. I és una cosa molt complicada. El llibre es diu La travessia infinita precisament per això, perquè no se supera mai, una cosa tan traumàtica, però ho acabes integrant a la vida. És una cosa que diu molt en Jere: “Si supero això, d’alguna manera m’estic oblidant del meu amic i de tot el que va passar, i per això no vull superar-ho.”

—Dieu que heu nascut dues vegades i n’heu mort una. Quina és la sensació de saber que teniu una segona oportunitat?
—J. M.: Al principi, ho encaixes molt malament. Jo no tenia ganes de viure, però sentia que havia de fer l’esforç per la gent que m’estimava. A poc a poc, intento de tirar endavant: amb l’ajuda de l’institut Guttmann, de la meva família, i amb molta, molta introspecció. Al final, vaig entendre que el millor homenatge que podia fer al Salvi era viure. Al principi, em molestava molt la gent que cremava el seu dia a dia i que s’enfadava per coses que a mi em semblaven ximpleries. L’Olga em va dir: “La vida, en certa manera, continua. M’estic preocupant de coses mundanes perquè el món es preocupa d’aquestes coses. Tu ho hauries d’entendre.” I em vaig començar a preocupar també d’aquestes coses, però vivint, gaudint.

—Ara viviu sempre amb dolor?
—J. M.: Sí. Imagina’t que agafo el bastó i et dono un cop a l’esquena molt fort. Doncs aquest és el dolor que tinc des que m’he assegut a fer l’entrevista. I no perquè estigui aquí assegut, sinó perquè convisc amb el dolor. Hi ha molta gent que conviu amb dolor, però és fotut perquè no es veu. A vegades, pots pensar que una persona és estúpida o malhumorada, però potser és perquè té dolor constantment.
—A. M.: Per això, el que fa en Jere al mar encara té més mèrit. Els qui nadem una mica sabem que el dolor arriba en un moment, però no parteixes del dolor. Ell, en canvi, ja ve d’un grau de dolor, i simplement es va incrementant. Imagina’t el cap que has de tenir per ser capaç de continuar.

—No éreu gaire afeccionat a la natació ni a la mar abans de l’accident. Com vau endinsar-vos en aquest món?
—J. M.: Hi vaig arribar casualment, a la Guttmann. Allà, m’hi vaig estar onze mesos, perquè el procés de recuperació no és fàcil. Per tornar a caminar, primer t’has de posar dret, i la primera vegada que em vaig posar dret tan sols vaig aguantar set minuts. Així que, el dia em van proposar d’anar a la piscina, vaig acceptar-ho, perquè qualsevol cosa era millor que quedar-se allà. Era com sortir d’excursió amb els amics. I llavors vaig conèixer la Maria Folgado, l’entrenadora de nedadors de la Guttmann. Em va demanar que fes un exercici i m’hi vaig negar. Ella, que és molt de Bilbao, em va dir: “Mira, no m’expliquis la teva vida, tu intenta-ho i, si no pots, ja trobarem la manera de fer-ho. Però no siguis tu qui es limita.” Allà vaig fer un clic.

—Què significa nedar, en el vostre cas?
—J. M.: Per a mi la natació és com respirar. La meva discapacitat, el meu dolor, es redueixen. Puc trobar i connectar amb coses que sentia abans de l’accident. És una meditació activa: no ets conscient que nedes i entres en un altre món. En l’aspecte més físic, nedar em permet de tenir autonomia, i puc fer coses que en el meu dia a dia no podria fer si no tingués aquesta condició física.

—A les xarxes socials, sempre que celebreu una fita relacionada amb la natació, esmenteu en Salvi. Nedeu per a vós, però també per a ell?
—J. M.: No és nedar per a ell, sinó amb ell. Quan competia a piscina, sempre abans de saltar me’n recordava, d’ell. Al mar, les energies i la màgia són diferents: allà comparteixo una estona amb ell. A vegades el veig gràcies al reflex que fa la llum al mar: és un moment màgic que només puc trobar quan hi ha metres i metres de mar sota meu.

—Ara teniu un objectiu: convertir-vos en la primera persona amb discapacitat a completar el Set Oceans. Què és?
—J. M.: Es tracta de travessar set estrets d’aigües obertes que hi ha al món. Només ho han aconseguit vint-i-set persones fins ara. Però jo no ho veig com un repte, perquè no ho faig per l’ego. Jo vull portar el meu cos al límit per arribar a connectar amb punts foscos de la meva ment, això que jo anomeno l’habitació fosca. També vull demostrar que es pot aconseguir un repte així tot i tenir una discapacitat. Per ara, ja he travessat l’estret de Gibraltar, i aquest estiu tocarà fer el canal de la Mànega. Però no tinc un calendari marcat, perquè aquests reptes no només requereixen preparació física, sinó també un esforç econòmic bestial.
—A. M.: És un repte gairebé impossible d’aconseguir per a algú que no té discapacitat, però tenir-ne hi dóna un punt de dificultat extra. Però el mar té una cosa interessant: ens iguala a tots, l’aigua compensa algunes coses que, a terra, queden més descompensades. Sigui com sigui, m’encararia que en Jere ho aconseguís. Sí algú pot fer-ho, és ell. Ara bé, fent el llibre amb en Jere he redefinit què és l’èxit i el fracàs. De vegades, nedar 50 quilòmetres no és un èxit, i de vegades plegar a mitja piscina no és un fracàs. Les coses s’han de posar en context.
—J. M.: Podria dir que vaig sentir més plaer quan em van posar del llit a la cadira per primera vegada que quan vaig acabar l’estret de Gibraltar.

—Al llibre dieu que la societat mira amb paternalisme les fites de l’esport adaptat. I, en general, la gent amb discapacitat.
—A. M.: Ens passa molt als periodistes. Busquem la notícia, la història potent, i això implica trobar algú que, des del nostre punt de vista, no pot fer allò que fa. Però em sembla que és una visió equivocada, perquè, en el fons, qui no té un all té una ceba. A les persones amb discapacitat, els molesta que els demanem si necessiten ajuda, perquè els lleves llibertat, personalitat, capacitat de fer coses.
—J. M.: Una de les voluntats de fer aquest llibre és ajudar a canviar la percepció social. El fet de tenir una discapacitat no em limita. Potser, a vegades, em dóna més força.

—L’èxit de La societat de la neu demostra que ens encanten les històries de supervivència. Per què creieu que passa?
—A. M.: Perquè, en general, tenim vides molt còmodes. I aquestes històries ens connecten amb allò que hem mig oblidat, allò de portar el nostre cos i la nostra ment més enllà.
—J. M.: A la Guttmann me’n vaig adonar. La gent, abans de tenir un accident o una situació límit, pensa que no se’n sortiria. I diu que, per viure així, preferiria morir-se. Però, quan t’hi trobes, t’adones que no tens cap més opció.
—A. M.: A més, tendim a identificar les històries de superació amb les grans gestes que passen a les muntanyes o al mar. Però hi ha persones que s’han de llevar cada dia i que això els costa molt. Jo he tractat molt de prop el tema de la salut mental, i hi ha persones per a les quals és una heroïcitat llevar-se cada matí. I això, moltes vegades, és més heroic que nedar cinquanta quilòmetres.