Jenn Díaz: ‘No pot ser que els protocols serveixin perquè els agressors facin creure que hi ha una cacera de bruixes’

Jenn Díaz (Barcelona, 1988) és escriptora i diputada d’ERC al parlament des de fa gairebé tres anys. Va aterrar en el món de la política en un moment convuls i sense haver militat abans en cap partit, i aquesta experiència, en què ha descobert dinàmiques que desconeixia, l’ha duta a escriure l’assaig Dona i poder (Ara Llibres). En aquest llibre reflexiona sobre l’espai que ocupen les dones al poder i fa propostes per a abandonar la manera patriarcal d’exercir-lo –associada a l’hiperlideratge i a les formes més agressives– per avançar cap a un nou estadi en què l’entrada en massa de dones origini canvis en les maneres de fer i diversifiqui els lideratges. Parlem amb ella sobre la manera de fer aquest canvi, sobre més formes d’exercir el poder, sobre els protocols dels partits contra les agressions masclistes i sobre les dificultats de les dones en la política. Dificultats que, diu, la carreguen de raons per a continuar.

—Què enteneu per ‘feminitzar la política’?
—Utilitzo ‘feminitzar’, però podria utilitzar ‘despatriarcalitzar’ o ‘feministitzar’. Quan parlo de feminitzar la política parlo de l’entrada massiva de dones als espais de poder i del canvi de les dinàmiques del poder. Necessitem que el poder es despatriarcalitzi, eliminar-ne el funcionament tal com l’hem entès fins ara, i només el fet que hi hagi dones no el modifica. Per això cito Maria-Mercè Marçal, que diu que l’entrada de dones ha de ser massiva. Hi ha dones al poder, però continuen essent-hi en minoria i quan hi són en una proporció similar a la paritat, no vol dir que aquestes dinàmiques variïn ni que tinguin un poder real. En aquesta legislatura som més diputades que mai, però això no vol dir que siguem més a prop de tenir una presidenta. Els caps de llista o les presidències de grups parlamentaris són majoritàriament d’homes, moltes tenim un càrrec de diputada i prou. A la mesa hi ha dues dones i a l’hemicicle hi ha paritat tècnica. Vol dir que tenim el mateix poder que els homes? No. A més hi ha els espais informals, en què encara hi som en més minoria.

—Què són i com operen aquests espais informals?
—Són el que anomenaríem afterwork, que en política té molt de pes. És una qüestió d’afinitats, de passadissos, d’arribar abans a la reunió, de quedar-te fins més tard… En aquests espais es prenen decisions. Tu pots arribar a l’espai comú i formal, que és una reunió, i detectar que moltes de les decisions han estat debatudes prèviament en un dinar, un sopar… Aquesta xarxa informal ells la tenen molt ben travada i nosaltres encara no hi som. Això passa perquè nosaltres pràcticament hi acabem d’arribar i perquè ells sempre han tingut un temps il·limitat per a l’esfera pública, les dones no. Al principi de la legislatura em vaig adonar que moltes de les notícies que jo coneixia abans que sortissin a la premsa, les caçava si era pel parlament. Si immediatament després de la reunió me n’anava a casa, aquesta notícia ja no m’arribava.

—Això representa molt de temps fora de l’esfera privada i sacrificis personals…
—Si ho enfoquem així serem molt poques les que ens atrevirem a fer aquest pas. La participació política implica molts sacrificis, però volem que siguin els mateixos que per als homes. Per una banda, proposo de formar part, en la mesura del que sigui possible, de la xarxa informal que ells tenen muntada. I, per una altra, fer una contraxarxa informal. Quan dino amb companyes un dia de ple, dediquem només una part del temps a parlar de qüestions polítiques, no ho aprofitem per a fer la xarxa informal del poder. Proposo de fer una xarxa del poder feminista, i que també arribem a les reunions havent debatut qüestions abans. Però seria ideal que els debats no es fessin fora de l’espai comú i formal, perquè això fa que a les reunions els qui manen vagin a abocar-hi la informació, no a debatre. Les decisions ja són semipreses: tots opinen igual, es donen la raó… I tu en aquell moment et planteges el debat per primera vegada.

—Dieu que fer un poder més horitzontal també és feminitzar-lo.
—Els treballadors del parlament ens van dir: ‘Aquí durant molt de temps no hi entrava gent normal.’ Només hi entraven homes professionalitzats, de classe mitjana alta que feien carrera política. El fet que les classes populars o les dones entrem a les institucions i diversifiquem el poder fa una política més horitzontal. Que els homes hi hagin estat durant tant de temps fa que percebin el poder com una cosa que els pertany. Quan les dones hi entrem, ho fem amb una altra vocació, exercim el poder des d’un altre lloc perquè no considerem que sigui una cosa nostra. De fet, ens és hostil. Però l’horitzontalitat és molt difícil de defensar avui dia. Encara que treballis amb consens, els hiperlideratges continuen funcionant en la comunicació política.

—També en el cas de les dones…
—Moltes dones, quan arriben al poder, necessiten l’hiperlideratge. Davant cinc caps de llista homes utilitzant les eines patriarcals del sistema, nosaltres no ens en sortirem des de l’horitzontalitat… Encara som en una època de transició. Quan diversifiquem el poder, hi haurà homes que també utilitzaran les nostres eines perquè no els escau la manera patriarcal d’utilitzar-lo. Però per això necessitem primer que hi hagi un cas d’èxit, una dona que treballi horitzontalment, que no perpetuï aquestes dinàmiques i rols de gènere i que també sigui guanyadora.

—No n’hi ha cap?
—Un bon exemple seria Irene Montero. Fa una comunicació política diferent i exerceix un gran lideratge. És un cas de bona pràctica de lideratge femení que no queda caricaturitzat, que pot ser una dona apoderada, que li reconeixen autoritat, que té discurs més enllà del gènere, que ha fet estratègic un ministeri que els governs han volgut petit… En molts dels vídeos que fa, té protagonisme, però al seu voltant sempre hi ha dones i un equip, fa comunicació política horitzontal. Alhora és un cas evident que les dones no podem exercir el nostre lideratge en igualtat de condicions perquè en qualsevol altre lloc de l’univers ella seria la número u, és la millor del seu partit.

—Contraposeu aquest perfil al de les dones que reprodueixen les maneres de manar associades als homes. A què us referiu?
—El fet que les dones hi entrin no vol dir que canviïn les dinàmiques. Per això és indispensable que l’entrada de les dones sigui massiva, si no no hi ha manera de despatriarcalitzar el poder. Si l’entrada de les dones és lenta, només hi arribaran les privilegiades, que hi entraran en la condició de privilegiades, no de dones. Al PP hi ha hagut moltes dones que han estat al poder, però no han tingut gens d’interès a canviar les dinàmiques ni a fer polítiques que capgiressin el greuge amb el gènere. El fet que hi fossin no ens ha servit de res a la majoria. L’arribada de les dones continuistes amb el poder patriarcal crea la falsa sensació que no calen polítiques de discriminació positiva. Però encara que considerin que el feminisme no ens cal perquè si elles hi han pogut arribar totes ho podem fer –una fal·làcia–, també estan discriminades respecte dels homes privilegiats. Intento justificar-les, entendre per què han d’actuar així. Hi ha moltes dones que, si no imiten les formes dels homes i utilitzen les eines dels homes, no se’n surten. El fet de saber que en un espai no hi haurà gaires dones origina una competitivitat. I és molt cruel que hàgim de competir entre nosaltres perquè tenim pocs espais…

—Precisament per la manca d’espais es defensen les quotes. Comenteu que ningú no havia parlat de meritocràcia fins que les dones no van reclamar el seu lloc al poder.
—És molt curiós! Quan els homes hi eren en exclusiva, ningú no parlava de mèrits perquè es pressuposaven. En el moment en què el pastís del poder s’ha de repartir, llavors els meritocràtics comencen a dir que no importa si són homes o dones, que han d’arribar-hi els millors. Això és fals perquè podríem parlar de mèrits si tinguéssim igualtat d’oportunitats. Anna Serner, la presidenta de l’Acadèmia Sueca, va decidir que la meitat dels recursos del cinema suec anirien a projectes encapçalats per dones, perquè som la meitat de la població. Tothom la va criticar, però el cinema suec va millorar el nivell. És una qüestió estadística: si el pastís se’l repartien només entre homes, hi entraven des dels brillants fins als mediocres. Si ara només en tenen la meitat, la part que era dels mediocres serà per a les dones brillants.

—Dieu que la vulnerabilitat està més castigada en les dones polítiques que en els homes. Per què?
—Quan les dones entren en política i es comporten com els homes, no hi ha cap problema, però quan es comporten com volen i fan de la vulnerabilitat també un acte polític, no agrada. En canvi, quan els homes polítics introdueixen aquests valors, considerem que això els humanitza. L’altre dia vaig veure Kim Jong-un plorant! Ningú no es qüestiona si té prou autoritat pel fet de plorar. Quan Barack Obama plora a tots ens encanta. En el cas de les dones, encara no estem preparats per això. Alexandria Ocasio fa coses que si les féssim aquí hauríem de dimitir l’endemà. Parla del pintallavis que fa servir, per exemple. Si aquí una política fa això, tothom li anirà en contra…

—Quines reaccions us vau trobar quan vau explicar al parlament que éreu supervivent de violència masclista?
—Alejandro Fernández va dir a Oriol Junqueras que a la política es ve plorat de casa, però quan jo vaig plorar a l’hemicicle, va venir a fer-me una abraçada. Com que el que vaig explicar forma part de l’esfera privada, alguns van considerar que m’havien de protegir. Altres, en canvi, em van dir que no em podia presentar com una supervivent si ho feia plorant, que invalidava el missatge. Que una dona plori per una qüestió personal, endolceix. En l’esfera privada, els agradem vulnerables. Però si tenim autoritat i poder i el volem exercir, també a vegades des de la vulnerabilitat, això ja no ens ho volen permetre. Estic convençuda que si en lloc de dir que havia patit violència masclista hagués hagut de comunicar qualsevol altra cosa estratègica no m’haurien permès el fet de plorar.

—De fet, hi va haver molta polèmica quan ho va fer Alba Vergés…
—Sí. En l’esfera privada la vulnerabilitat no fa nosa, però si hem d’exercir el poder des d’aquest espai no ens agrada. Quan un home exerceix el seu poder des del vessant vulnerable, els conservadors ho rebutgen, però les dones no ens ho podem ni permetre, perquè el que es posa en dubte no és la nostra persona, és la nostra gestió.

—Un debat que apareix sovint és si no hi ha cert risc de caure en essencialismes sexistes si es considera que feminitzar la política és introduir-hi la vulnerabilitat i suposar que les dones han d’actuar diferent.
—No demano que feminitzar la política vulgui dir obligatòriament fer-ho des de la vulnerabilitat, sinó que sigui possible, que no penalitzi. Feminitzar la política no vol dir que totes hàgim d’actuar igual, sinó diversificar, que puguis actuar com Angela Merkel o com Marta Rovira. Ella va plorar quan van empresonar els seus companys i El País va titular ‘La plañidera del procés‘ [‘La ploranera del procés’]. Quan Pablo Iglesias plora, no el converteixen en ploraner de res. Un dia pot fer un cop de puny al faristol i l’endemà pot plorar. Ningú no el qüestionarà ni l’un dia ni l’altre.

—Com valoreu aquests tres anys en política i com heu suportat aquestes càrregues que denuncieu?
—La política testosterònica t’acaba afectant perquè sense voler entres en una dinàmica. A les xarxes, per exemple, a tots ens insulten, però els insults que rep Joan Tardà no són els mateixos que rebo jo. Ens critiquen dient-nos ‘puta’, ‘malfollada’, ‘amargada’, ‘lletja’… Els qui s’encarregaven de les xarxes de Carme Forcadell havien d’anar presentant denúncies per les amenaces que rebia, de mort o de violació. I t’acabes autocensurant. Ho deia en un article: quantes fotografies us heu fet amb la voluntat de publicar-les i al final us hi heu repensat perquè potser es veia massa escot o massa cama?

—Quines altres dificultats us heu trobat pel fet de ser dona? Actituds masclistes al parlament, síndrome de la impostora…?
—Totes les que hem decidit d’anar a les llistes hem tingut la síndrome de la impostora. En la primera reunió amb Marta Rovira, la meva primera reacció va ser dir-li que no tenia ni idea de política… Em va dir ‘Pots formar part de la comissió d’Igualtat o Cultura’. Li vaig dir ‘D’això sí que en sé!’ ‘És que això també és política’, em va respondre. Però la meva primera reacció va ser un ‘no en tinc ni idea’. Pel que fa a les actituds masclistes, el vessant institucional elimina part del masclisme evident, però tothom que hi era en la passada legislatura reconeix que la presidenta Forcadell va rebre comentaris masclistes: ‘Colla-la, colla-la, que és a punt de plorar’, per part de Carlos Carrizosa, per exemple. Malgrat que al president Roger Torrent li puguin faltar al respecte, mai no li ho faran des del mateix lloc.

—Voleu continuar?
—Reconeixent aquestes dificultats l’única cosa que faig és carregar-me de raons per a continuar. Aspiro a canviar aquestes dinàmiques, i només es poden canviar des de dins. Encara no tinc la sensació que m’hagi cremat, sinó que tot just he començat a entendre de què va això. I ara que sé de què va tinc eines per a poder-ho rebatre. El primer any i mig vas tan perduda… Jo venia, a més, de no miliar en cap partit. Ara començo a creure que puc canviar les coses i a entendre quin és el nostre paper. No sé si continuaré essent diputada, perquè no depèn exclusivament de mi, però em quedarà una vinculació.

—Una qüestió d’actualitat relacionada amb les dones als partits: el cas de Quim Arrufat. Sobre aquest cas, l’altre dia vau fer un piulet demanant que no es jutgés les dones pel fet de no denunciar davant la justícia.
—El procés judicial pot reparar o revictimitzar. L’itinerari de detecció, denúncia i reparació que ha de fer una dona agredida no ha de ser uniformat. Cadascuna ha de trobar la manera de reparar-se. Jo no la vaig trobar en la justícia, i per tant no obligaria cap dona que a passar per un procés judicial. Ningú no pot jutjar les víctimes que no vulguin passar pel procés judicial ni considerar que no diuen la veritat o no se senten prou fortes. Mireia Boya diu que per a reparar-se ha escrit un llibre. Jo el meu procés l’he fet sense adonar-me’n, però el vaig tancar el dia que vaig dir a l’hemicicle que havia estat víctima de violència masclista. I feia deu anys… Per a moltes dones, la via judicial és revictimitzadora perquè el sistema judicial és patriarcal, tot i que molta gent l’intenta canviar. Recomanaria a una dona que triés la via penal si està preparada, perquè si no pot ser dur.

Em demaneu per què no promoc la denúncia i el procés judicial com a resolució a casos de violències. Entre d’altres coses, perquè vaig denunciar el meu maltractador. Només ho recomanaria a qui hagi fet molta feina emocional de reparació i tingui una advocada especialitzada.

— Jenn Díaz (@JnnDiaz) October 5, 2020

—El cas ha reobert el debat sobre els protocols interns contra les agressions masclistes. Hi ha gent que creu que aquests processos no tenen garanties per als acusats, i n’hi ha que alerta que poden encobrir agressors. Què en penseu?
—Els protocols han de ser rigorosos i efectius i, sobretot, gestionats per òrgans independents, expertes externes. És l’única manera de garantir la neutralitat, la privacitat, l’anonimat… No podem suscitar aquesta idea que els protocols no serveixen i no reparen. Hem vist que no protegeixen les víctimes i que a més donen veu als agressors per a originar un relat que els exculpa. No pot ser que serveixin perquè els agressors acabin fent creure que hi ha una espècie de cacera de bruixes… Hem d’aprendre la lliçó, fer uns bons protocols, aplicar-los a tots els partits, fer pedagogia i quan tinguem el primer cas de bona pràctica millorar-los. Mentre no funcionin, cada vegada que hi hagi un cas i no es resolgui bé, haurem perdut una oportunitat.

—També és una crítica a ERC?
—I tant! A tothom. Però només la puc dirigir a ERC i la CUP perquè són els únics partits que ho han fet, i també s’ha d’agrair aquesta feina. No vol dir que a la resta de partits no hi hagi casos. N’hi ha, però no les eines per a denunciar-los. En l’àmbit educatiu, les joves han aconseguit que apartin professors dels instituts. Les alumnes de Castellar del Vallès i Sabadell envien un missatge a totes les agredides: ‘Companyes, si us organitzeu, funciona.’ El missatge que donem amb els protocols és: ‘Companyes, no cal que us hi esforceu.’ Si el protocol revictimitza, l’únic que aconseguirem és que les dones no el vulguin fer servir. Fins que no funcionin, el debat anirà tornant, i no podem fer aquest soroll amb una qüestió tan important. Tampoc fer partidisme, perquè és un tema estructural. Independentment dels protocols, hi ha moltíssima gent que per sistema no creurà mai les víctimes; en canvi, jo per sistema sempre les crec, no em cal que un protocol m’ho digui.

—Com valoreu el tancament que ERC ha fet del cas dels comentaris masclistes de Lluís Salvadó i el cas d’assetjament al Departament d’Exteriors?
—No en faig cap valoració positiva. No sabria dir què ha faltat perquè sóc una diputada independent i això forma part del partit, però és clar que ha faltat alguna cosa… Per això dic que en cada cas que es fa públic i els partits actuen, si no se’n pot extreure cap valoració positiva, perdem una oportunitat. Ja en van unes quantes i no ens ho podem permetre. Deixes molt desemparades les víctimes i els seus entorns i és un avís per a dones que vulguin alçar la veu en el futur.