16.02.2017 - 22:00
Després del debut en català amb la novel·la Mare i filla (Amsterdam, 2015), l’escriptora Jenn Díaz presenta el recull de contes Vida familiar (Proa), que li ha donat el premi Mercè Rodoreda. En l’entrevista assegura que el conte és un gènere amb què gaudeix, a diferència de la novel·la, que la fa patir. Parla del seu estil i dels pros i contres de publicar en català. Aquest és el sisè llibre que escriu, des que va debutar el 2011, en espanyol, amb Belfondo. A l’abril coincidiran cinc volums seus a les llibreries: la reescriptura de Belfondo, alhora que la traducció al català feta per ella mateixa; l’edició de butxaca de Mare i filla, juntament amb l’edició en espanyol, i aquest Vida familiar que ara tot just comença a caminar.
—Què us ha empès a escriure un recull de contes sobre la família?
—El fet que hagi tractat moltes menes de famílies i, per tant, que sigui un eix temàtic del llibre, la importància del qual fins i tot s’ha escolat en el títol, Vida familiar, suposo que té a veure amb el poc temps que vaig tenir per a escriure aquest aplec de contes. Era massa poc temps perquè em passessin prou coses per a construir els setze relats, de manera que em vaig servir dels meus records, del que m’ha passat aquests deu últims anys de la meva vida, per escriure’ls. Després d’enllestir el relat ‘La bicicleta’, vaig decidir de presentar-me al premi Mercè Rodoreda. Les bases demanaven cent pàgines. Aleshores vaig parir un altre conte, ‘El sanatori’ i, després, ‘L’home’. I vaig començar a fer memòria de la meva vida: amb les diverses parelles que he tingut, jo com a filla, etc. M’he mirat des d’angles diferents i per això el llibre és una mena de catàleg de família.
—Em sorprèn que digueu això. Perquè, tot i que els relats comparteixen un estil i un to, semblen històries allunyades les unes de les altres. Són prou variades.
—Home, és cert és que hi ha algunes històries que han arribat per unes altres vies: ‘L’home’ és una història que m’havia explicat la meva àvia; ‘La visita’ la vaig escriure després d’haver llegit Y esto fue lo que pasó de Natalia Ginzburg. I ‘El dol’ el vaig escriure per a la revista digital Paper de Vidre.
—I què us va fer decidir a presentar-vos al premi Mercè Rodoreda?
—El nom, sobretot. La meva agent, Ella Sher, me’n va enviar les bases. El fet que es digués Mercè Rodoreda va ser molt important per a decidir-me, i també que fossin contes. Escriure contes em diverteix, a diferència d’escriure novel·les, que ho visc d’una forma més dramàtica. Però hi ha més raons: un premi et consolida. És com dir, ets aquí i vals, la teva feina és reconeguda. De fet, aquest any els premis de la Nit de Santa Llúcia han reconegut dues escriptores joves, la Maria Cabrera i jo mateixa. Que premiïn el principi d’una trajectòria està molt bé. Recordo que un dia vaig quedar per dinar amb la Tina Vallès, la Marta Orriols i la Fe Fernández (escriptores i llibretera) i, sense que la Tina sabés que m’havia presentat al premi Mercè Rodoreda en va parlar. I va dir que per a ella guanyar-lo havia significat una gran promoció, que els mitjans hi fixessin l’atenció, a més de la promoció que fas per les seus d’Òmnium Cultural. Jo no m’hi vaig presentar per la dotació econòmica. Per diners m’hauria presentat al Sant Jordi. Per diners escriuria en castellà, que paguen més bé. Tot i que t’he de dir que la resposta immediata que ha tingut la meva primera novel·la en català, Mare i filla, ha estat molt més agraïda que totes les que he publicat en castellà.
—Què voleu dir?
—En castellà no he tingut cap premi ni figures públiques que m’hagin donat suport dient que em llegeixen (com en català ho han manifestat Raül Romeva o Marta Rovira); prescriptors com Rafael Nadal parlen bé del meu llibre a les xarxes socials… En català ha estat més fàcil.
—Tot i que no ho és gens, de fàcil.
—No. A més, jo pensava que els escriptors se’m tirarien a sobre, en contra que aquesta castellanoparlant se’ls volgués menjar una part del pastís. I no, tot el contrari, ni un retret, més aviat agraïment per l’esforç i l’aposta.
—Tot i que amb la vostra primera novel·la en català encara us faltava llengua. Com va el procés?
—Precisament, en Màrius Serra em comentava que aquest llibre de contes té un català millor. Home, suposo que el temps juga a favor en aquest cas i que es nota l’esforç i que tot suma.
—Les històries aplegades a Vida familiar tenen un estil que les unifica.
—És cert, tot i que si m’ho fessis explicar no en sabria. És instintiu. Perquè un conte funcioni ha de contenir certes coses, però quan escric no en tinc interioritzada la teoria ni hi penso. Em surt. Penso que el conte és el meu gènere. Em resulta molt natural.
—Teniu una veu narrativa sincopada, sovint desassossegada, una veu infantilitzada (hi ha protagonistes que són infants, però també n’hi ha d’adolescents i d’adults que prenen aquest to infantil).
—Sí, la veu infantilitzada és la meva veu, la que em surt d’una manera més natural. Necessito trobar aquesta veu quan escric. Si no em surt, em poso nerviosa. Si no trobo aquesta veu, el relat se’m torna massa seriós, massa correcte. Aleshores treballo la puntuació, buscant l’oralitat, que em dóna el ritme també. Aquesta veu és la meva des del llibre Es un decir. Abans no la tenia.
—I són històries inquietants, plenes d’insatisfacció, plenes de gravetat, on l’home, el mascle, es troba molt qüestionat.
—Això no ho puc controlar. És el meu inconscient que ho aporta.En els meus relats les àvies sovint són rondinaires, mentre que els avis són més agraïts i afables. Però això només em passa amb els avis. Els homes adults, de mitjana edat, els trinxo. Hi ha un qüestionament del paper que juga l’home en la societat, tot i que les dones no les converteixo en heroïnes per oposició. A vegades també en surten malparades, les faig més aviat dèbils. Potser és un fet generacional: ens sentim feministes per la manera com carreguem i encara som víctimes de molts tics masclistes que ens fan dèbils. Els homes ens han malmès durant segles i per això en puc parlar amb tanta crueltat. És qüestió de gènere. Hem estat subordinades per se.
—Abans parlàveu de Natalia Ginzburg. En un article recent de VilaWeb, l’editora Maria Bohigas n’apuntava alguns elements favorables: el protagonisme creixent de la literatura escrita per dones, l’interès de l’edició independent pels ‘clàssics contemporanis’ i la família com a tema central. Què en penseu?
—Sí que és cert que entre els llibres més venuts hi ha escriptores que tracten de la vida quotidiana. I això ja no és només una literatura per a dones. I la Ginzburg és una escriptora lúcida en aquests temes. N’és la degana. Per força ha de trobar el seu públic. I això em fa pensar en un volum que acaba de treure Lumen de la Ginzburg, A propósito de las mujeres. Me n’he llegit el primer relat, que porta aquest mateix títol. Parla del pou de tristesa, incomoditat, inseguretat en què caiem les dones sistemàticament. Per molt fortes que siguem, hi caiem en un moment donat, en aquest pou. I ella diu que les dones, per ser lliures, han de mirar de caure-hi tan poc com sigui possible. Tot i que ella mateixa, essent-ne conscient, hi cau. M’interessa aquesta manera de ser feminista fent un discurs que no exclou les febleses. Per ser feminista no cal fer sempre l’heroïna. Reconèixer les debilitats ens fa més fortes. Per exemple, Natalia Ginzburg no nega la maternitat i parla de la part més fosca de la maternitat que sovint es tapa: patir pels fills, per exemple, que sembla una debilitat. Avui (mira quants anys fa que és escrit el seu text) encara caiem al pou. I quan vaig llegir això de la Ginzburg vaig pensar: ‘Al·leluia!, algú que parla d’aquesta malenconia que ens atrapa!’ El meu conte ‘Desordre’ és això, tot i que encara no havia llegit aquesta història del pou de la Ginzburg, quan el vaig escriure.
