Jem Cabanes: “Que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau”

Jem Cabanes (la Pobla de Lillet, 1942), a set anys feia de vaquer per poder menjar. A deu es va moure per anar al seminari de Balaguer, d’amagat de sa mare, i després al dels caputxins d’Igualada. Sense els caputxins no seria res, diu. Ha passat la vida corregint i ha fet traduccions d’obres de ficció i no-ficció. Per fer-ne una descripció completa he d’afegir-hi que sobretot és un savi i un home digne. Fuig de l’ostentació del seu saber com de les ortigues, potser pel seu passat franciscà o perquè detesta la frivolitat. M’adverteix: “No m’ensabonis. Sempre dic que el sabó fa relliscar.” Estalviaré sabó, doncs, però sí que cal dir que el seu mestratge combina el coneixement i la passió d’una manera que mai més no pots ser indiferent a la llengua.

Durant anys molts li hem robat la vida perquè ens ajudés a escriure millor. Ho ha fet amb escreix. A VilaWeb hem tingut la sort que ens acompanyés els últims anys de la seva vida professional. I que a contracor –perquè no hi creia– fes el llibre d’estil del diari, que ara acaba de publicar-se en paper, en una edició revisada. La seva empremta, també l’ha deixada en moltes, moltes traduccions. Entre les més estimades, hi posa Evangeli de Mateu, de Marc (FBC); El nou catecisme, dels bisbes neerlandesos; Un enemic del poble, d’Ibsen; Un somni, de Strindberg; Irlanda, què en fas dels teus fills? (Irisches Tagebuch), de Heinrich Böll. També escriu poesia; l’any 1976 va publicar A festes de pollancs i aurores.

—Llengua o república?
—Llengua! Una república catalana parlant castellà quina solta té? Seria el finis Cataloniae. Si ens volen assassinar, que ens assassinin, però fer-ho nosaltres mateixos, no. Som catalans i volem perviure, o sia mantenir la nostra cultura. I la nostra cultura, la conforma el català. Però que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau.

—Així de cru?
— Mireu, ‘català’ no deriva de ‘Catalunya’, sinó ‘Catalunya’ de ‘català’. Al revés de ‘espanyol’, que deriva d’Espanya, o ‘francès’, de França. I això ja és significatiu. Perquè no és pas el nom del país que ens identifica, sinó el d’una gent. I què la identifica, aquesta gent? Uns trets físics? Un accident territorial? No, un parlar. És la llengua que, originàriament, ens identifica de cara enfora i que ens fa poble de cara endins. Per això ha estat i és tan important. I el temps m’ha fet veure, més d’una vegada, que si comences aigualint la llengua acabes negant el país.

—Durant el procés independentista el debat sobre la llengua ha estat massa secundari?
—Debat? Més aviat sondes suïcides per por d’ésser i acceptar qui som i com som. Por d’acceptar-ho i de fer-ho valer. Sigui per interès electoralista, dels qui solament pensen a guanyar eleccions com sigui –i si és ‘com sigui’, la llengua, la identitat, fa nosa; sigui per asfíxia, dels qui volen que el català desaparegui, encara que ho disfressin de respecte a les persones, ells que no ens han respectat mai, ni tan sols a casa nostra; sigui per inconsciència, dels qui es pensen que la situació s’arreglarà tota sola.

—Què en penseu, dels qui proposen que el castellà sigui cooficial?
—Que proposen que ens suïcidem. No gosen dir-ho directament, però, indirectament, ens demanen que ens sacrifiquem, invocant un respecte pervers a les persones. Hi ha moltes solucions que no demanen ni l’oficialitat del castellà ni la igualtat de condicions. Què vol dir mantenir el castellà oficial? Que tota la gent de Catalunya haurà de saber el castellà. Sempre. I com que el català ja el tenim supeditat, la castellanització mental prosseguirà i el català desapareixerà. Els inconscients potser no ho saben o no ho volen saber, però tots els altres, sí.

—Desapareixerà per assimilació?
—Per assimilació i per ofec. El fenomen s’ha estudiat molt. Hi ha treballs de tota mena i manera que l’expliquen. Ara mateix el català que ja parla molta gent, sobretot les generacions més joves, i especialment a les grans àrees urbanes, és castellà retallat, com en deia la Patrícia Gabancho. En aquesta situació, no fer res per aturar el procés ni modificar les circumstàncies que l’acceleren és un suïcidi. És voler que ens morim. Diuen “el català, la llengua de tots”. Però, com ha d’ésser la llengua de tots, si n’hi afegim una altra? I per què hi afegim únicament la castellana, si ara i aquí s’hi parlen més llengües amb un nombre de parlants gens negligible?

—L’ús públic no ajuda a redreçar la situació?
—L’ús públic? El català “públic”, oficial o publicitari, que sentim o llegim en les intervencions públiques, al parlament, als mitjans, pertot i ben arreu, és indigne. El català de l’administració sembla traduït del castellà pel Google. I el dels mitjans de comunicació, públics i privats, és interferit a fons i agosaradament descurat. Som en un punt en què no hi ha ni interiorització de la llengua, ni coneixement de què és la llengua i què representa.

—Insinueu que hi ha maneres d’evitar que el català es mori. El català ha d’ésser oficial?
—Sí, i exclusivament el català. Diguem-ne oficial o com vulguem. El nom no és important, sinó el fet, sobretot per a una llengua en estat tan precari com la nostra. No siguem ingenus: si compartim oficialitat, sabem que els forts, en aquest cas els qui no saben català o no el parlen, no compliran, i els febles, els qui hem hagut d’aprendre castellà a còpia de repressió sostinguda, haurem de complir… –ja va passar a Bèlgica, amb el francès prepotent. Oficialitat compartida, no. Ara, fastiguejar ningú, tampoc. Donar facilitats, sí, tantes com calgui, amb autèntic respecte i exigència. Que respecte vol dir no cedir. Per la dignitat de tots, d’uns i altres. Si ens condemnem a la cooficialitat amb el castellà, no podrem al·legar que ens és imposat de fora, i ens tombaran per dins. Qui no ha estat colonitzat lingüísticament no es posa pedres al fetge; els colonitzats, sí, fins al punt que parlar en català a un no catalanoparlant, a casa nostra, passa per mala educació. A la inversa, no. Ni al Parlament de Catalunya.

—Hi ha qui defensa que la llengua és per a fer-se entendre i que tant se val com parlem…
—Això sembla indicar l’obsessió de dir que, si l’altre ens entén, ja n’hi ha prou, tant se val com parlem. A sobre, allò que l’altre entén, o pot entendre, ho decideix qui sovint és la prova que en sap més poc que no pas els altres. D’aquesta obsessió ve el retret, pesat i continu, ‘això no ho diu ningú’, que engeguen sempre que fas servir un mot o una expressió de tota la vida. No hi pensen, que la llengua que cada un de nosaltres sap és poca? És entre tots que fem la llengua, no pas jo tot sol, o tu. I hem d’estar disposats a aprendre, a incorporar i a disseminar. Però, no, ara tot allò que no he sentit dir mai, no existeix. Existeix tan poc que ni tan sols ho sento quan m’ho diuen i rediuen.

—I els mitjans de comunicació no hi ajuden?
—Quan vaig començar a treballar-hi tenia el convenciment que els mitjans de comunicació serien, juntament amb l’escola, els grans difusors i redreçadors de la nostra llengua. Però el paper dels mitjans, en general, no ha estat ni és positiu, i el de l’escola, tampoc, en vist dels resultats.

—Potser perquè s’ha perdut la transmissió generacional?
—La difusió del català havia estat, a manca d’institucions, exclusivament familiar. I quan l’escola obligatòria es va generalitzar, a mitjan segle XIX, el català no hi va tenir entrada, sinó que en va ésser expressament i completament proscrit. Però el sistema familiar funcionava i, per tant, la llengua popular, a diferència de la llengua culta, no sofria tant. La situació va canviar amb l’arribada dels grans mitjans de comunicació de masses i d’una immigració que parlava la llengua amb què l’estat opressor maldava per anorrear la nostra.

—Ara les famílies no el fan, aquest paper?
—No gaire o gens. D’alguna manera han cedit aquesta funció. Les criatures acaben de néixer i ja van de pet a la guarderia i a l’escola. O les planten davant del televisor o d’internet. I aquesta és la llengua que aprenen, no la dels pares. A més, corregir les criatures és mal vist. És necessari i urgent, doncs, que els mitjans de comunicació, tots, comptant-hi els d’entreteniment, que en català són ben pocs, facin servir una llengua adequada, cosa que ara no fan ni sembla que en tinguin ganes.

—Què considereu que és una llengua adequada?
—La que estructuralment s’havia mantingut amb una relativa salut i prou vivacitat fins a mitjan segle XX. A partir de mitjan segle XX, per un seguit de circumstàncies, que han fet més eficaç la pressió terrible de l’espanyol, el català pateix i pateix molt. I aleshores tot allò que hauria d’ésser un mitjà de recuperació, de normalització, per a evitar la degradació i la pèrdua de la llengua, no funciona gaire, si és que funciona gens.

—Per què?
—Per allò del peix que es mossega la cua. Molts dels qui haurien d’ésser transmissors d’aquesta llengua resulta que en tenen un domini molt interferit. De fet, hi ha una gernació que ja pensa en castellà, per origen o per assimilació, i parla o escriu amb paraules catalanes adaptades al motlle mental castellà. És el castellà retallat, que deia la Patrícia Gabancho.

—Podríem dir que el català es manté bé fins els anys seixanta?
—Els anys seixanta la situació ja comença a anar força malament. Si bé la gran majoria de parlants feia servir una llengua prou sòlida i n’hauria pogut assegurar la transmissió, no hi havia escola ni mitjans de comunicació, i és sense aquests recursos que arriba la gran immigració, justament de gent que parla la llengua que l’estat imposa de fa segles als catalans. La intercomunicació es fa en castellà, i la penetració és constant: escola en castellà, mitjans de comunicació de masses en castellà, immigració castellanoparlant. Tot això fa que les estructures castellanes arraconin les catalanes i acabin imposant-se a la mentalitat catalana.

—Voleu dir que en el moment en què passen coses que haurien d’ésser positives, com ara que l’escola comença a ser catalana i tenim TV3, ja no hi ha res a fer?
—Quan aconseguim tot això, han passat trenta anys d’un intensíssim assetjament constant. I trenta anys fan una generació. Si aquella generació hagués pogut treballar, els anys cinquanta i seixanta, no s’hauria trencat la cadena, però els vuitanta en part ja s’ha trencat. Fins els cinquanta, és la llengua bàsicament popular, la no escolaritzada, la que es manté. Però després es trenca allò que la mantenia, la transmissió popular. N’és un reflex la dimissió de la classe política que no fa res efectiu per la llengua, segurament perquè és una feina poc agraïda i massa compromesa electoralment.

—Durant la dictadura franquista es perd la batalla de la llengua?
—En bona part, sí. La dictadura aprofita i extrema la penetració del castellà, que el decret de Nova Planta pràcticament imposava, i que la llei Moyano del 1857 va reforçar efectivament, amb l’escolarització general exclusivament en castellà. A principi del segle XX, mig segle després, alguns manuals per a mestres no paren de recomanar coses com ara: en castellà no es diu així o aixà –no es diu ‘es lleno’ o ‘es a casa’, sinó ‘está lleno’ o ‘está en casa’, etc. Qui ho diria, oi?

—I quan l’escola és en català, què passa?
—Quan arriba l’escola en català una part de mestres són castellanoparlants, i es reciclen de qualsevol manera, si és que es reciclen. I una part de catalanoparlants s’han emmotllat mentalment al castellà. En general, els més competents són grans; els no tan grans, ho són més poc o no gaire; els més joves, poquíssim o quasi gens. Ara, ningú no els prepara com cal ni els hi obliga. I la situació no es corregeix, fins al punt que la consellera Irene Rigau va admetre que era lamentable, però no s’hi ha fet res. Com és que hi ha mestres amb una fonètica tan acastellanada?, que no arriben al nivell mínim exigit, que ja és baix? Molts no són catalanoparlants natius i ensenyen, com és natural, una llengua apresa o mal apresa, no pas una llengua viva. I com pots encomanar una llengua apresa? És molt difícil. A banda, una llengua apresa serveix per a córrer món, per a fer-se entendre, no pas per a representar el món; el món, no el representes amb un català après, per més que hi posis paraules catalanes.

—I no se’n van adonar, d’això?
—En aquell moment crec que hi va haver una situació d’optimisme irreflexiu, de pensar que tot es resoldria amb el temps, per inèrcia; però la situació ja era massa hipotecada i les hipoteques no es redimeixen deixant fer al temps. Hi havia, i hi ha, massa mestres i professors de motlle mental castellà, per origen o per assimilació, potser amb més bona voluntat, si n’hi ha, que no pas competència lingüística. Però, en això, la bona voluntat no serveix de re. És la competència lingüística que serveix; és a dir, saber la llengua i haver-la viscuda.

—Encara hi ha gent que pensa en català?
—Home, és clar. La tendència és negativa i s’expandeix, però encara hi ha una realitat que perviu. Hi ha gent que pensa en català, que el parla bé, fins i tot gent jove de medis socials on el català malviu. De tant en tant en sents que et fan dir: “Ospa, com és que parla tan bé?” De què és resultat això? No ho sé. S’hauria de mirar.

—No ho doneu tot per perdut, doncs?
—No, no dono res per perdut. Deu venir de la meva formació de frare. Gràcies a aquesta formació vaig amarar-me de la història d’Abraham, un vell decrèpit, sense descendència, que creu contra l’evidència que serà pare d’un poble incomptable. O l’expansió cristiana, que comença amb dotze pobres pescadors. Dotze! Amb l’imperi, el món, contra… Mentre hi hagi un bri de vida, no hi ha res perdut. Mentre hi hagi un sol individu que hi cregui i hi maldi, tot és possible. És molt, molt, difícil, però possible. A banda, dar per perduda la llengua, és dar per perdut el país, el nostre univers cultural.

—Què voleu dir?
—Si el català es perdés, el país s’extingiria. Encara que es digués Catalunya, ja no seria ni provincia (terra a vèncer), sinó victa et deleta (vençuda i esborrada), per molt independent que fos. Però com pots imaginar que una cultura immensa, que ve de Ramon Llull i de ben abans, se’n vagi en orris? I l’herència que ha llegat? Qui pot voler que aquesta herència excepcional desaparegui i no fer tant com sigui possible perquè sobrevisqui?

—Tal com ho pinteu, no sembla gaire fàcil…
—No ho és gens, però, afortunadament, encara hi ha prou gent amb una llengua saludable. Hi ha un jovent que potser parla com la televisió, ja m’enteneu, però amb una fonètica congruent, que ha rebut i respira una llengua viscuda, en un entorn que funciona catalanament. La llengua també hi pateix, no ens enganyem, però continua dibuixant un mapamundi català, no un mapamundi castellà amb els noms en català; un mapamundi, si vols descolorit, però que es pot restaurar. Això encara es pot fer. Ara, el dia que ja no en resti res, si mai hi arribem… Per mi, la catalanitat és cultural i la cultura és un mapamundi de l’univers. D’univers, n’hi ha un, però cada llengua el cartografia diversament, com em va fer entendre un dels meus grans mestres, Jaume Vallcorba i Rocosa, gran estudiós de la llengua i… enginyer, com en Fabra! No és, doncs, que el món sigui així i la llengua s’hi adapti. No. És a la inversa: el món és com la llengua ens el fa veure. Per tant, si no tenim llengua, no hi ha un mapamundi nostre.

—Us podeu explicar més?
—Hi ha antropòlegs i biòlegs evolucionistes que sostenen que allò que caracteritza l’animal humà és la llengua, més que no pas la intel·ligència: és la llengua que ens ha fet i ens fa humans, animals racionals, amb raó. Som, doncs, la llengua que parlem, que enraonem. Dit a escala particular, és la llengua catalana que ens fa catalans –i que ens designa, com deia suara.

—Però ens podria passar com a Irlanda?
—Pot passar, efectivament, i diria que ja passa. Mireu, l’any 1959 vaig baixar a Barcelona per primera vegada. M’hi van passejar amunt i avall, a peu, amb metro i amb bus. En el meu record era una ciutat que parlava català, altrament me n’hauria adonat. El 1974, quan vaig tornar al país, la situació havia canviat que no m’ho podia creure. Ja era habitual que catalans se m’adrecessin en castellà. A sobre, la desídia institucional, la frivolitat amb què es denigra la identitat, fan pensar que la irlandització progressa.

—Quan diuen que la llengua no és prou moderna perquè no parlem com al carrer o no escrivim com parla la gent del carrer…
—Quina frivolitat! De quins carrers parlem? I què vol dir que la llengua no és prou moderna? Totes les llengües són modernes, si són vives; i més modernes com més antigues. La qüestió no és si la llengua és moderna o no, la qüestió és si és la del nostre mapamundi o no. Si hi creiem o no. I aquest mapamundi és el dibuix de la realitat que la nostra llengua fa. Per tant, si en dimitim o en festegem una altra i ens hi casem, vol dir que no hi creiem. No és una qüestió de modernitat, sinó de no creure en la realitat que nosaltres tenim dibuixada. Quan s’introdueix, per exemple, una expressió acastellanada, que ningú no havia dit mai (i els mitjans de comunicació es fan tips de difondre’n cada dia), qui es demana si és moderna o no? Però se suposa que sí –cosa que és una manera de qüestionar la modernitat de la nostra visió del món. Allò que hi ha en joc no és pas la modernitat, sinó la diversitat. Ni la llengua dominant és, per se, més moderna, ni la dominada ho és menys, sinó que la dominant s’erigeix en punt de referència.

—Parlem del Llibre d’estil de VilaWeb, n’esteu content?
—No hi crec, en els llibres d’estil. Una llarga experiència en tota mena de mitjans fent de corrector m’ha convençut que no els llegeix ni els aplica ningú –tret dels correctors, amb sort. Segons que he vist, quan lloga un treballador nou, cap empresa, ni petita ni gran, no li fa assimilar el llibre d’estil. No hi ha temps ni voluntat, o capacitat. Això d’un costat. D’un altre, els anys passen molt de pressa i aquests llibres de seguida es fan vells. Hi ha força coses que perduren, és clar, però també n’hi ha força que passen avall.

—Us hauríeu estimat més el títol “Apunts de llengua”?
—Sí. És més honest i més exacte. S’ajusta més a la fragilitat i a la fugacitat d’aquesta mena de texts, que no són ni poden ésser definitius, sinó aproximatius, i gràcies. I en l’aspecte lingüístic, cal tenir ben present que, d’una llengua, cada un de nosaltres tan solament en coneix una petita parcel·la, per molt que en sàpiga o que es pensi saber-ne.

—Al preàmbul del llibre d’estil proposeu una llengua clara…
—La llengua informativa entenc que va essencialment lligada a la claredat. I la claredat, què la regeix? L’ordre, l’ordre mental. Si no tinc el cap ordenat, l’expressió més simple serà un garbuix. Ara, si el tinc ordenat, les idees s’hi gestaran endreçades, o sia definides i ajustades a l’objecte a comunicar, per divers que sigui. I la llengua també. Com sabem, la idea és l’ànima del pensament i la llengua n’és el cos. Més clar, aigua; ara, si l’aigua de la font és tèrbola, poc la farà clara el càntir. Això sí, l’ordre té unes propietats.

—Digueu.
—Aquestes propietats, indispensables en tota exposició, sobretot informativa, són la concisió i la precisió. En un relat imaginari la concisió potser no és tan necessària, dependrà de com es desenvolupi. Però quan exposes un fet, una dada, una notícia, si l’exposició no és concisa, resulta deformadora.

—I precisa?
—Precisa, la llengua ho ha d’ésser sempre. Si no hi ha precisió, hi ha confusió. I la precisió té un aspecte que en el nostre cas s’ha de recalcar: la genuïnitat. La manca de genuïnitat altera la precisió, nodreix la confusió. Qui s’expressa amb uns recursos no genuïns fomenta els malentesos. Si dic: “A ha acabat amb B”, volent dir “A ha destruït B”, el lector pot entendre que B és la continuació de A, i la comunicació s’haurà perdut, per confusió.

—Podeu posar-ne més exemples?
—N’hi ha a balquena. A cada generació escolar n’hi ha més. Avui el verb ‘ésser’ n’hi ha que no el fan servir, de manera que si sents que ‘estan amb els pares’, has d’endevinar què volen dir: potser que hi són… de visita?, que hi conviuen? I no diguem res del desgavell en l’ús dels partitius, dels pronoms febles, no solament de ‘hi’ i ‘en’.

—No els fem servir, els pronoms febles?
—Cada dia hi ha més gent que no els fa servir o els fa servir malament, perquè, en una estructura mental acastellanada, no hi caben. En alguns casos, del punt de vista estrictament gramatical, el resultat pot ésser acceptable, però es veu d’una hora lluny que allò no és la manera de dir catalana, i que la precisió en pateix. En posaré un exemple.

—Endavant.
—“Al bon cafè, li diem espresso.” Ah sí? I què respon? Com si li diguessis Llúcia. Perquè, tradicionalment, ‘dir-li’ és ‘dir a algú’. Al cafè, què ‘li’ pots dir? En català, res, per molt que en castellà ‘li’ puguin dir alguna cosa. En català, per contra, pots ‘posar-hi’ nom o ‘dir-ne’ coses, com ara espresso, però no dir-li espresso… Aquest exemple, i més i diversos que se’n podrien posar, il·lustren que la manera com molta gent parla ja no quadra amb aquell mapa que teníem al cap, perquè n’hi té un altre. El teu parlar dibuixa el teu mapa. Tot va plegat.

—Canviem de tema, per què la llengua és tan important en la vostra vida?
—Potser perquè la llengua és l’única cosa que de debò he estimat i estimo? Tots els possibles objectes d’estimació que la vida m’ha dut m’han senyalat poc o molt, però han passat i els he deixats passar. Sovint amb decisions desencertades que n’han implicat o causat la pèrdua. Però mai no he volgut fer cap decisió que pogués alienar-me la llengua. Això no priva que no hagi lamentat les adversitats ocasionades per aquesta actitud, o que no hagi pensat que, si hagués seguit un altre camí, potser hauria tingut una vida més serena. El cas és que m’hi he negat. No he cregut mai que pagués la pena perdre la llengua, perquè ho hauria perdut tot.

—I d’on us ve aquest convenciment?
—En general, del fet lingüístic mateix, que em té fascinat. En particular, de la passió que la llengua catalana m’inspira, l’enamorament que m’hi lliga.

—Expliqueu-vos.
—Mireu, l’univers ja és, per mi, un prodigi, però la llengua és el prodigi del prodigi. Que, amb relativament pocs sons, que són pocs, combinats de diverses maneres, produïts amb tan pocs mitjans com la boca, la llengua i les cordes vocals, en surti una cosa tan gran i que, a més a més, ens hagi dut tan lluny…! Som com som, i vés a saber com serem, gràcies al fet de la llengua. Som, com he dit, la llengua que parlem. Que apassionant! I, és clar, per mi, la llengua catalana té un plus: me l’estimo perquè és la meva, la que m’ha fet, la del meu mapamundi. Diguem que la ‘meva’ manera de pensar és com és perquè la meva llengua és la llengua catalana i no una altra. La llengua també és el meu mirall. Gosaria dir que estimar la llengua és estimar-me a mi mateix. Al capdavall, que no som nosaltres mateixos l’única cosa que potser estimem?

—És veritat que parleu setze llengües diferents?
—Jo parlo català i prou. De la resta, no en dic parlar-hi, i no val la pena de perdre-hi el temps. Ara, si voleu saber per què m’he dedicat a la llengua o per què em tira tant…

—Sí.
—A mi, m’interessa la lingüística. Com funciona la llengua, per què es manifesta de tantes i tan diverses maneres. De què em ve això? No sabria dir-ho. Segurament de l’atzar. I potser d’aquella sensibilitat innata que fa que una cosa et tiri més que no pas una altra, que també és atzar. Com ho és que, de ben petit, em vagin enviar a pagès, a tres quarts lluny de casa. I allà les expressions, les maneres de dir, la cantarella de la gent amb qui estava se m’encomanaven. No era re de l’altre món, però ho notava diferent, i quan molt de tant en tant baixava a casa, a vegades em deien “parles com a pagès”.

—I quan vàreu ésser conscient de la llengua que parlàveu?
—Una mica, al primer seminari on vaig anar, al de Balaguer, on hi havia sobretot minyons d’aquell rodal que no parlaven igual com jo havia sentit parlar sempre. L’accent, la música, no poques paraules i expressions em venien de nou. Més tard, al seminari caputxí d’Igualada vaig descobrir, tot just entrar-hi, que el català era un “idioma”, és a dir una llengua de primera, com el castellà. Fins llavors no n’havia tingut consciència, era la llengua de casa, dels meus, la que parlava d’esme. Però allà, a Igualada, gràcies als caputxins, vaig tenir-ne consciència i vaig proposar-me d’estudiar-la, de servir-me’n deliberadament, convençut que era l’afortunat usuari d’una gran llengua… Doncs com era que abans no m’ho havien dit, o m’ho havien amagat? Precisament perquè era tan extraordinària?

—Quina edat teníeu?
—Dotze anys. Els terribles anys cinquanta, al seminari caputxí, tot s’hi feia en català, des que ens llevàvem fins a tornar al llit. Pregar, estudiar, jugar. També les classes de castellà es feien en català. Quina diferència amb el col·legi de la Pobla, que m’hi ensenyaven una llengua que no parlava ningú, i que els més vells ni tan sols entenien –per això, quan havien d’anar a la caserna dels ‘civils’ necessitaven intèrprets, els sagals que l’aprenien a estudi.

—I com vàreu reaccionar?
—Volent parlar bé la llengua que havia parlat sempre com la parlava la meva gent. Cal tenir present que vaig entrar al seminari sabent català i una mica de castellà, que figurava que era la llengua important, i m’hi trobo que la llengua de casa, la llengua de la meva gent, era la llengua que s’ensenyava i s’hi ensenyava, que es defensava a peu i a cavall i que te la corregien fins i tot al pati. És, doncs, natural que en aquest ambient de seguida volgués escriure-la i saber-la bé. Tant m’hi vaig posar, tot lo dia amorrat a la gramàtica i al Pal·las, el diccionari, que em va agafar la dèria de corregir: “això no es diu” o “es diu així”, etc. Un dia, en aquella edat en què el seny no és el millor conseller, no se’m va acudir sinó corregir un professor a classe. Resultat? La feina que tota la vida he fet. He de dir que, si llavors hagués previst que m’havia de passar això, m’hauria tallat la llengua [riu]. Però ha anat així, i això que vaig estudiar una altra cosa.

—Filosofia a Lovaina?
—Sí, hi vaig fer la llicenciatura de filosofia –filosofia pura que deien. I a això m’hauria volgut dedicar. Però les coses han anat com han anat i vaig acabar traduint i fent de corrector. De corrector gràcies al bagatge, diguem-ne originari, d’un entorn on la gent més gran era monoglota i no entenia el castellà, al fet d’haver anat a un seminari on em van ‘normalitzar’ acadèmicament aquest bagatge i, d’alguna manera, a les classes de lingüística general, no de filologia, que vaig fer també a Lovaina. Per tot plegat, a vegades penso: però quina sort, què més podies voler?

—…
—Va ésser una sort descobrir el català en un lloc, el seminari caputxí d’Igualada, on es respirava coneixement, general i de país, amb esperit de militància, on el llatí era l’assignatura més important, on vaig aprendre francès, una assignatura que m’agradava. Ah, el francès, no l’ensenyaven pas partint del castellà, com era habitual, sinó del català. Deien: “Home, si és més a prop del català, per què hem de fer marrada?” I amb la curiositat general i lingüística d’aquell ambient va arribar un moment que, si veia un text en una llengua que no entenia, pensava: “Un dia m’agradaria d’entendre-ho, això!” Ja veieu, una criaturada! I encara em dura, ni que m’hagi de limitar a l’aprenentatge escrit, perquè l’oral se m’ha fet més difícil com més sord m’he anat tornant. Però entendre el mecanisme de les llengües m’és divertit i apassionant, tant com de noi o més.

—Així, doncs, potser sí que en sabeu més de setze…
—La cosa interessant no és pas comptar-les, sinó cercar-ne els secrets. Si saps que, de llengües, n’hi ha uns quants milers al món, quina importància té saber-ne parlar unes quantes, ni que fos un centenar? He de dir, perxò, que de jove vaig conèixer, i tractar, un home que deia que en sabia quaranta i que les parlava amb fluïdesa. Quina enveja! Poc he pogut arribar a tant, ni tan sols a la il·lusió d’aprendre’n una de cada branca de la família indoeuropea [riu]. Això sí, ben igual que llavors, em continua encaterinant el misteri de la llengua. Pensar que n’hi ha tantes i tan diverses m’aclapara i enamora.