Jean Marie del Moral: “La idea era tenir d’amics de viatge Picasso i Miró”

Jean Marie del Moral és un fotògraf establert a Mallorca. Fill de republicans exiliats a l’estat francès, el seu pare, andalús, la seva mare, catalana, van travessar la frontera i els van tancar al camp d’Argelers. Diu Del Moral que els seus pares sempre van viure la condició d’exiliats, com ell, i que això li ha marcat la vida i l’obra i l’ha portat a considerar la memòria com un element fonamental del seu treball. Va arribar per primera vegada a Mallorca el 1978, amb l’encàrrec del diari L’Humanité de fotografiar el taller de Joan Miró. I d’aleshores ençà que no ha deixat d’interessar-se per l’obra de l’artista. De seguida també es va interessar per l’obra de Picasso i, de tots dos, en té un coneixement vast. L’any passat va decidir de tornar a dos llocs determinants en la vida de tots dos artistes, el mas familiar de Mont-roig del Camp de Miró i el poble d’Horta de Sant Joan per a Picasso, allà on va començar el cubisme.

Són llocs, paisatges naturals i rurals, sobre els quals els artistes no solament entren en contacte amb la natura sinó que en formen part, i també de l’entorn. I la mirada afinada i afamada, lliure i neta, del fotògraf, encara que plena de coneixement, ha permès de poder construir no solament un paral·lelisme entre Miró i Picasso sinó també d’establir un diàleg i unes descobertes poètiques, gairebé oníriques: una pedra del mur del convent de Sant Salvador d’Horta de Sant Joan que sembla talment la cara de Picasso que va esculpir Pau Gargallo, o en aquell mateix mur li sembla trobar el rostre del pintor Casagemas, amic íntim de Picasso; i entre les formes de les Roques de Benet hi veu el retrat de Fernande Olivier, la primera dona del pintor malagueny.

Parlem amb Jean Marie del Moral a la Fundació Palau, hores abans d’inaugurar-se l’exposició, que hi serà fins al setembre. Després d’haver-la visitada, d’haver entrat en aquest espai íntim, auster, acollidor, que suscita un estat d’ànim, en surts renovat.

—Teniu un gran coneixement de tots dos artistes, heu retratat infinitat de tallers d’artistes al llarg de la vostra carrera professional. L’exposició té una coherència total amb la vostra trajectòria com a fotògraf.
—La primera vegada que vaig ser a l’estudi d’un artista va ser a l’estudi de Joan Miró a Mallorca el 1978. Era fotògraf, però m’interessava molt l’art i la pintura. Mai no he tocat un pinzell, però la pintura em fa viure i m’aporta moltes coses. I això neix d’aquell moment, perquè Miró va canviar la meva mirada. Com a fotògraf, vaig descobrir un món: l’estudi de l’artista era com una cova, Miró sempre ho deia, que un estudi era una cova. I em vaig adonar que molts detalls d’aquestes coves o estudis són molt importants en l’imaginari d’un artista. Vaig començar a fer feina amb aquesta idea: agafar l’estudi com un laboratori mental i intentar de contar un procés creatiu, mostrar-lo amb fotografies i fer quasi una novel·la o un assaig o una proposta visual sobre l’estudi, que és un lloc a què poca gent té accés. És un espai poc conegut. A més, l’estudi d’un artista també és el lloc de totes les metamorfosis. Perquè canvia molt. Segons quina feina fa l’artista, si prepara una exposició, l’estudi respira d’una manera o d’una altra.

—I Picasso com arriba a interessar-vos tant, també?
—Per la gent de la meva generació i per la gent que, com jo, som fills d’exiliats republicans que van arribar a França, Picasso sempre ha estat un símbol extraordinari. Perquè, és clar, érem estrangers a França, érem exiliats polítics i el fet de saber que un artista de la talla de Picasso era al nostre costat era una cosa extraordinària. Ens ajudava molt saber que Picasso va fer el Guernica i que Miró va fer Aidez l’Espagne. Era una cosa que et donava molta força.

—I en relació amb l’exposició?
—Aquesta exposició potser va més enllà d’aquesta etapa de l’estudi dels artistes. També m’he adonat de com un paisatge pot influir en qualsevol persona, no solament un pintor o un fotògraf, sinó també influeix en algú que passeja pel camp i que topa amb un arbre i li conta coses. Tot aquest sistema. Sobretot avui que tenim una relació massa ràpida amb l’entorn, em sembla important buscar paisatges com els d’Horta de Sant Joan i els de Mont-roig, i entendre com han arribat a l’imaginari de Picasso i de Miró i han donat unes obres tan importants. La pintura detallista de Miró i el cubisme de Picasso són quadres fonamentals per a la història de l’art del segle XX. En aquest sentit, també ha estat una proposta poètica perquè en aquesta sèrie de fotografies m’he deixat portar pel viatge.

—Expliqueu-vos.
—És a dir, he anat a Horta, he anat a Mont-roig, que coneixia molt bé, però hi he anat amb una altra idea, que era la de tenir d’amics de viatge Picasso i Miró. I he buscat detectar allò que a Miró i a Picasso els havia interessat més d’aquests paisatges. I ho he fet com a fotògraf. I és veritat que quan tenia les fotografies fetes i les vaig editar, vaig trobar una certa correspondència entre elles, i després em vaig posar a buscar unes quantes citacions. I va resultar que hi havia coses que coincidien perfectament. I m’ha fascinat moltíssim poder trobar aquestes correspondències. M’he adonat que podies posar una citació de Miró sota una fotografia d’un paisatge de Picasso o una citació de Picasso sota una fotografia de Miró i funcionen superbé. Això es veu a l’exposició.

—És potent, aquesta correspondència.
—Tot això també és part d’aquesta màgia que fa que quan ets en un projecte com aquest sempre arribin coses que no havies previst. Igual que m’ha passat amb la còpia del retrat de Picasso de l’escultura de Gargallo, que és impressionant. Això es troba al mur i tothom ho pot veure. Però, és clar, aquesta energia que et porta quan busques coses amb una càmera, fa que et topis amb aquesta peça i diguis: “Uau!, què passa?” I a dos metres de distància et topes amb el perfil d’en Casagemas. I encara, anant a les Roques de Benet, hi ha unes formes que semblen el retrat de Fernande Olivier. I tot això fa que sigui com una conversa poètica entre Picasso, Miró i jo com a fotògraf, que em comporto com una mosca, de l’un a l’altre, i ho vaig lligant tot (l’ull és com una mosca, se’n va d’una cosa a l’altra). I estic molt content perquè em sembla que el resultat tindrà interès, no solament per a la gent que coneix l’obra de Picasso i de Miró, sinó sobretot per a la gent que no en coneix l’obra i que no coneix aquests llocs magnífics. Avui, el paisatge d’Horta de Sant Joan és realment extraordinari. Hi ha molt pocs llocs a Europa com aquest, amb aquesta potència, amb aquesta dignitat del paisatge i també amb aquesta llum, que és una cosa!

—Sí, hi ha fotografies que mostren una llum que commou.
—Per un fotògraf hi ha tres coses: la llum, la distància i l’angle. Per exemple, fent una fotografia de l’ermita de Sant Ramon de Mont-roig, que Miró va pintar en un quadre, m’he adonat que Miró no solament tenia una visió extraordinària del lloc, sinó que sabia col·locar-se en l’angle ideal. Jo vaig fotografiar l’ermita. No era un dia de sol (que ja sabem que el sol és un enemic de la fotografia; ningú no ho diu, però és veritat) i vaig fer gairebé el mateix angle i, respecte de la llum, la vaig esperar, la vaig pensar. També he après que un paisatge és un paisatge, però la gent, quina relació té amb un paisatge? Tothom la té d’una manera diferent.

—Feu aquesta mirada, aquest paral·lelisme entre Miró i Picasso, en dos territoris en què ells entren en contacte amb la natura, hi entren a dintre, o sigui, en formen part. La respiren, se la mengen. No són observadors de fora del lloc.
—És una relació plàstica, però també poètica i literària. És dialogar amb un paisatge, i això és extraordinari. Aquí intervé el fet que són pintors i que inventen un món poètic i extraordinari plàsticament. I tot això ho tenim davant els ulls. Al final, aquests llocs són un museu a l’aire lliure.

—Després hi ha el fet que tots dos artistes són joves i tots dos es curen en aquests llocs. Tot i que l’un és un lloc familiar, Mont-roig, i l’altre és desconegut, Horta de Sant Joan, i Picasso se’l fa seu. Miró i Picasso hi tenen epifanies, que fan que per sempre més siguin llocs de referència per ells.
—Primer, l’atzar, que fa les coses molt bé, perquè Picasso va a Horta amb Pallarès perquè primer ha de curar-se d’una escarlatina. Però descobreix un lloc tel·lúric, extraordinari. Jo, la primera vegada que vaig arribar a Horta, aquesta sensació que ets en un món tel·lúric se’m va fer molt evident. Picasso i Miró s’estimaven molt, es respectaven molt, però és com un diàleg entre ells mateixos. Perquè és veritat, el que diu Manel Guerrero, el comissari de l’exposició, al començament: “S’estimaven les mateixes coses, veien les mateixes coses, deien la mateixa cosa, però, en canvi, pintaven d’una manera diferent.” És veritat. I aquest fet a mi em sembla molt important de designar, des d’un punt de vista de la història de l’art. I és un fet que no passa tant entre artistes. Pintors tan lligats a un paisatge, no són tants. Bé, hi ha Cézanne amb la muntanya de Saint Victoire. Potser és l’únic exemple.

—Vau fer les fotografies l’any passat. Són fetes, doncs, en un moment de maduresa com a fotògraf, amb molt de coneixement acumulat i havent anat als llocs moltes vegades. Per què heu establert la relació entre tots dos artistes i tots dos llocs ara?
—Ara tinc setanta-un anys. És veritat que em sembla que conec bastant bé l’obra de Picasso i la de Miró. He llegit moltes coses sobre cadascun d’ells. I volia tornar a buscar una certa frescor, a una certa innocència. És a dir, quan ens vam plantejar el projecte amb en Manel Guerrero i amb l’Anna Maluquer, la directora de la Fundació Palau, a mi em feia por, perquè em preguntava: “Què trobaré de diferent, com ho tractaré?” Però t’has de deixar portar per les coses, perquè sempre t’aporten unes idees i uns fets que no havies previst. És la vida. Per tant, pots gaudir de la vida d’una manera molt natural i veure coses que potser portaves en tu, que eren evidents, però que no havies destacat tal com s’haurien de destacar. El projecte no era gaire clar quan el vam plantejar, però s’ha anat construint d’una manera molt natural. I això em sembla que és una bona manera de fer. I encara no he acabat, perquè després d’aquest projecte, potser n’hi ha uns altres: tota la part de Gósol també es pot explorar, i tota la part del Mediterrani i de Miró també pot anar més enllà. Alhora, sempre he tingut la idea (que mai s’ha concretat, però que potser un dia es farà) de fer la Catalunya de Picasso, Miró i Dalí. Perquè toques Dalí i Cadaqués, i tal com Dalí va mirar aquest paisatge marítim és una cosa extraordinària.

—Ja fa més de cent anys de les estades que Miró i Picasso van fer al Mas Miró de Mont-roig i a Horta de Sant Joan, respectivament. El paisatge ha canviat. Això devia implicar i risc i un desafiament per al vostre projecte.
—Sí, però cal la concentració de la mirada i sempre tenir al cap la idea que dialogues amb unes persones de cent anys enrere. És a dir, que et pots concentrar molt. A vegades un detall diu moltes coses. També hauria pogut ser una altra opció més moderna i més pretensiosa, que hauria estat mirar com s’ha destruït aquest paisatge. El Mas Miró avui està rodejat per l’autopista. Però, per què fer-ho així? Ja ho sabem, vas amb cotxe i ho veus. Vivim rodejats d’imbècils, però pots viure sense imbècils. I és veritat que s’ha destruït el paisatge, però les fotografies es van fer la tardor del 2022. Trobes si saps mirar bé.

—Què diríeu que heu descobert de nou amb aquest projecte, tant de Miró com de Picasso?
—El que he descobert és el que deies abans. Primer, eren joves quan ho van fer. La puresa de la joventut, la innocència també de la joventut, però no solament la innocència, sinó la capacitat de rebre coses i de saber entendre-les i anar més enllà. I també el que he descobert és el sentit de la llibertat que van tenir de molt joves, tant Picasso com Miró. Tant Picasso amb el cubisme com Miró amb les pintures detallistes, es lliuren totalment, amb tota l’ànima, i arriben a comunicar aquesta màgia de la veritat. La masia és un quadre impressionant, és un quadre quasi místic. I La fàbrica d’Horta de Sant Joan, aquest quadre que és a Sant Petersburg, és extraordinari. Segurament és el millor quadre cubista que s’ha fet i és gairebé el primer que va fer Picasso com a cubista. Descobreixes aquesta frescor, que és allò que busques sempre i també una cosa no gaire pensada, perquè tots dos tenien un instint increïble. I un amor a la pintura. Quan llegeixes les cartes de Miró a Enric C. Ricart sobre la pintura, és magnífic, aprens a mirar.

—I també és un exercici de memòria.
—Em sembla que la memòria és molt important, és fonamental. Sort que encara tenim els llibres i encara tenim objectes de la memòria que no desapareixeran mai. I, és clar, la fotografia és memòria. És l’únic mèdium que atura el temps. Per una altra banda, per mi, com a fill d’exiliats, la memòria sempre ha estat una manera de viure, de respirar.