Jean-Marc Pujol: ‘Com a batlle de Perpinyà, rebre Puigdemont és un acte de solidaritat’

Jean-Marc Pujol, batlle de Perpinyà, ens rep a la casa de la vila un dia abans que el president Carles Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí i Toni Comín arribin a la ciutat. Ens diu que tot és a punt i en ordre. Del partit Republicans, que pertany al Partit Popular europeu, és en plena campanya electoral. Confia i desitja ser reelegit en el càrrec. No és independentista, ni nacionalista, però viu l’organització d’aquest acte dels exiliats catalans com un acte de solidaritat i de reivindicació de la llibertat d’expressió. Creu que els exiliats i presos polítics catalans han tingut un tracte massa dur i que el conflicte s’ha de resoldre políticament. Està content de rebre Carles Puigdemont, que coneix de fa anys. En aquesta entrevista el batlle de Perpinyà, nascut a Algèria i descendent de catalans i valencians, recorda el seu exili personal i el de la seva família i explica que això el fa ser més a prop de Puigdemont.

—Nerviós per l’acte de demà?
—No, estic content de rebre a Puigdemont perquè jo també tinc una història d’exili. Jo sé què és haver d’abandonar el teu país, jo ho he viscut. Quan parlo amb Carles Puigdemont i li telefono, penso que ell no pot venir a casa seva. A mi em van fer marxar de casa meva per raons polítiques i mai més no hi vaig poder tornar. Jo tenia dotze anys i me’n recordo molt. Tots vam venir cap aquí i va ser difícil, encara més per als meus pares i els avis.

—Vau néixer a Algèria, però els vostres avis havien emigrat de Catalunya i del País Valencià?
—Nosaltres vivíem a Algèria. El meu avi Pujol hi va anar l’any 1889 i es va casar amb una catalana de Camprodon. Els meus avis materns eren de Xaló, un poble a prop de Dénia. Encara que sembli estrany, no vaig parlar mai català ni amb la meva mare ni amb els meus avis. Una cosa semblant els passa ara als meus néts Batiste i Charlotte, que han nascut aquí. El seu avi patern, Joaquim, és de Camprodon però no els ha parlat mai català. Quan va venir aquí va començar a parlar francès. A vegades en parlem tots dos, de tot això. Crec que la preocupació dels meus avis quan van anar a Algèria era aprendre la llengua d’allà. I en Joaquim em diu això mateix, que ell va fer esforços per parlar francès. És ben particular. Més d’un segle després, als meus néts els passa això mateix que en va passar a mi. S’ha reproduït la història en un altre context.

—Tampoc parlàveu ‘patuet’, una mena de barreja que era habitual a Algèria colonial?
—No el parlava però l’havia sentit. En recordo expressions catalanes com ara ‘un cop’ o ‘avui’.

—Com acollirà Perpinyà demà Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín?
—Per mi, com a batlle de Perpinyà, rebre Puigdemont és un acte de solidaritat. Puigdemont ve a Perpinyà perquè com a batlle de la ciutat vaig posar de seguida a disposició dels organitzadors el Palau de les Exposicions. Seran molt ben acollits per la ciutadania i per mi, encara més, perquè el conec de fa molt de temps, de quan era batlle de Girona. També he tingut molt bona relació amb Artur Mas, Jordi Pujol i més polítics catalans.

—Què significa per a Perpinyà aquest acte?
—Perpinyà és terra d’exili. Al final de la guerra d’Espanya, hi va haver molts catalans i espanyols que van fugir i es van quedar aquí. Després, hi va haver un segon exili que va ser el dels qui van venir d’Algèria, com la meva família. I, encara més tard, hi ha hagut l’exili econòmic. Per tant, com a terra d’exili, per a Perpinyà és important rebre Carles Puigdemont perquè ell viu a l’exili.

—Com viurà aquest dia la ciutat? Logísticament ha estat complicat?
—A la ciutat hi ha molta gent satisfeta: els hotelers, els comerciants, els restauradors… També n’hi ha que es pregunten com anirà. La prefectura ha vetllat per la seguretat i la policia municipal s’ha ocupat de tot el que feia falta. Logísticament, ha estat complicat perquè a França les regles són molt estrictes i en matèria de seguretat s’han pres moltes mesures. L’organització és més pesada aquí. Però tot és en ordre i a punt.

—Heu rebut pressions del govern espanyol per tal d’impedir l’acte?
—No n’he rebut cap. Quan vaig rebre pressions va ser quan va venir el president Torra. L’ambaixador d’Espanya em va escriure i va interpel·lar el president de la República perquè no rebés el president de la Generalitat. Ara, en canvi, no he tingut cap pressió.

—I què va passar amb el president Torra?
—Escolteu, jo sóc Jean-Marc Pujol, un batlle francès, que rep qui vol sense pressions de ningú. Vaig contestar al prefecte i a l’ambaixador d’Espanya que jo era a França i feia el que creia que havia de fer. Jo no em posava pas en la política espanyola. A França jo rebo qui jo vull.

—I París, no ha fet cap pressió contra l’acte?
—Ells han dubtat de donar l’autorització a la manifestació.

—Sí?
—Sí, van dubtar dies i dies a donar l’autorització per a la manifestació. Van fer de tot per salvar la cara. No va ser fins la setmana passada, després d’insistir-hi, que van dir ‘si no hem dit res es pot fer’. Jo de bon començament, ja fa tres mesos, vaig dir que sí per raons que són de solidaritat.

—No sou independentista però, en canvi, doneu suport als presos i exiliats polítics catalans? Això els polítics espanyols no ho fan.
—Jo faig això perquè és una qüestió de llibertat d’expressió i de solidaritat. La meva anàlisi personal és que la situació s’ha de resoldre políticament i no jurídicament. Aquesta és la meva posició des del començament. De la mateixa manera que vaig rebre Quim Torra perquè representa una institució democràtica com la Generalitat i vaig rebre Pedro Sánchez, president del govern espanyol que va venir per l’aniversari de la Retirada, ara rebo Puigdemont. Tot aquest problema no és regulat políticament sinó jurídicament i del punt de vista jurídic europeu el senyor Puigdemont és un eurodiputat. I, per tant, no hi ha cap problema.

—També us heu manifestat en contra que els representants polítics i de les associacions catalanes independentistes siguin a la presó.
—Jo no entro en el dret jurídic espanyol, però com a europeu que sóc penso que són unes sancions massa fortes.

—Hi teniu gaire relació, amb Girona?
—Conec molt bé Catalunya. Com us he dit abans, els meus avis hi van néixer. Tinc la meva casa familiar a l’Estartit, al costat de Torroella, i passo les vacances al cap de Creus, m’agrada fer submarinisme. Molts perpinyanesos viuen això sense fer diferències. No fem pas diferència entre França i Catalunya. No fem distinció. A mi la situació política m’ha entristit i no comprenem per què puc ser català i francès, català i europeu o català i espanyol. Comprenc totes les maneres de pensar, però la meva és aquesta.

—Hi ha d’haver més relació econòmica entre la Catalunya del nord i la del sud?
—Catalunya està massa girada cap a Espanya, no mira gaire cap aquí. Hi ha moltes més empreses espanyoles que catalanes instal·lades aquí.

—Cal estimular-la, aquesta relació econòmica?
—Sí, però com et dic no n’hi ha gaire. Hi ha més lligam cultural que no econòmic. Ara fem l’Any de la Sardana a Perpinyà. Les relacions són fortes en l’àmbit cultural.

—Per què la catalanitat a Catalunya Nord no va vinculada a la llengua? Cal que això canviï?
—El català es fa servir poc aquí i això és difícil de canviar. L’ajuntament ajuda les escoles Bressola i Arrels. Ara proposem de fer un col·legi-institut català. He posat a disposició un local, ara cal que les associacions l’agafin.

—Cal ampliar el protocol de la llengua. L’altre dia hi va haver el primer debat electoral en català organitzat per Ràdio Arrels. Allà es va parlar de la necessitat d’ampliar el protocol.
—El protocol es pot millorar o augmentar, però cal que la gent parli català. Els papers de l’ajuntament són bilingües, però fa falta que la població faci seva la llengua. Tenim l’experiència del Teatre de l’Arxipèlag, que ha tingut directors catalans com ara Domènec Rexach o Borja Sitjà i el teatre en català no ha funcionat. A França hi ha un problema de fons i és que l’estat no finança l’ensenyament en català, ni en bretó…

—Ara que som en període electoral municipal, el Front National continua essent una de les principals amenaces?
—El 2014 el Front National era un perill i el vam vèncer. Llavors tenia el 34%, ara té el 30%. A partir d’aquell moment calia combatre’l, però la situació és diferent. Ara no m’inquieta pas Perpinyà, sinó que el Front National sigui important a tot França. Aquest populisme emergent ara és a tot Europa i això m’inquieta.

—La candidatura macronista En Marxa és una novetat en aquestes eleccions municipals. Creieu que poden canviar el mapa municipal de l’estat francès? I a Perpinyà?
—Aquí, ara són els quarts.

—Us veig convençut de guanyar
—Sí.

—Als catalans del sud que vindran demà a visitar Perpinyà, què els voleu dir?
—Estigueu orgullosos de ser catalans i de la vostra vila, Perpinyà, la catalana. Veniu a visitar-la, veniu a conèixer els vostres edificis històrics. Si us interessa la ciutat, us interessarà la història catalana.

—Diuen que l’acte de demà també pot condicionar les eleccions municipals?
—No, això no és cert, no hi tindrà cap influència.