Jean-Guy Talamoni: “La llengua i la terra, aquest és el cor de totes les nostres reivindicacions”

Jean-Guy Talamoni és una figura clau del moviment independentista cors. Militant de Corsica Libera, va ser president del parlament cors entre el 2015 i el 2021, arran del pacte entre les forces nacionalistes, autonomistes i independentistes. D’ençà del 2021, les dues branques s’han anat separant i avui Talamoni es mostra molt crític amb el president del seu país, Gilles Simeoni. Ha visitat Barcelona per participar en l’acte del fossar de les Moreres, convidat per Estat Català. Fa anys que coneix molt bé Catalunya, tant el nord com el sud.

—Què significa per a vós Catalunya?
—Fa molts anys que segueixo l’actualitat catalana, abans i tot de fer política institucional. Per als corsos, Catalunya és una referència en moltes coses, per exemple, en la llengua i la seva normalització, però hi ha una cosa que a mi em resulta especialment interessant, precisament perquè us conec de fa molt temps.

—Quina és?
—La velocitat tan ràpida amb què la societat catalana ha passat de ser autonomista a ser independentista. Això a mi em fa pensar molt. Crec que els corsos hem d’estar preparats per si ens passa això mateix. Catalunya ens demostra que pot haver-hi un canvi molt ràpid dins la societat. Vaig viure el Primer d’Octubre com a observador internacional i va ser molt impressionant, per a mi, que havia conegut Catalunya en un moment en què l’independentisme era minoritari.

—A Còrsega ara sembla que s’ha consolidat la part autonomista del moviment. Hi veieu un perill per a l’independentisme?
—Sóc molt crític amb l’actuació del president de l’executiu, que ha acceptat dues línies vermelles que posa el govern francès i que són inacceptables.

—Quines són?
—L’oficialitat del cors i l’estatut de resident. La llengua i la terra, aquest és el cor de totes les nostres reivindicacions.

—La llengua primer.
—Per a França, la llengua és una qüestió teològica, religiosa, si ho voleu dir així. Ells no conceben ni tan sols la idea que un territori que cau als seus dominis tingui una llengua diferent de la francesa, i encara menys que vulgui fer-la oficial. Però per a nosaltres és una qüestió de vida o mort. Abans que política i tot. Tots els estudis deixen clar que si el cors no aconsegueix alguna forma d’oficialitat, és en perill de mort. I això nosaltres no ho podem acceptar de cap manera.

—És interessant com, aquests darrers anys, els problemes amb la llengua han pres tanta importància a l’estat francès (la llei Molac, la persecució dels batlles catalans, la prohibició d’ús a l’assemblea corsa i ara a Martinica). França pensava que ja havia posat fi als patuesos i segurament no hi havia tanta conflictivitat lingüística d’ençà de la Primera Guerra Mundial.
—És que els pobles no volen morir. Això no vol dir que no puguin ser morts. Però no volen morir. I la llengua pròpia és la marca distintiva de cada poble.

—La qüestió de l’estatut de resident és molt fonamental per al vostre moviment polític.
—Ho és. Perquè va al fons d’allò que som. A l’illa arriben francesos, italians, gent de qualsevol lloc i nosaltres no tenim la capacitat de controlar els nostres recursos i defensar la gent.

—França diu que no es poden fer dues categories de ciutadans.
—Si això que plantegem són dues categories de ciutadans, ells mateixos les fan a Saint-Barthélemy, a les Antilles. Allà sí que és possible el mateix que diuen que és impossible a Còrsega? Amb la mateixa constitució? Això no té sentit ni cap lògica.

—Quin és el problema?
—La qüestió és tenir el control de la nostra terra. Hi ha un problema real d’habitatge, per exemple. Els nostres fills no troben pisos ni cases perquè la gent que ve de fora ho encareix tot. Volem que hagin de passar cinc anys, que es converteixin en residents reals a l’illa, abans no puguin comprar immobles, per exemple.

—Andorra acaba de decidir una cosa semblant.
—Ho sé. I m’interessarà de veure com ho fan. De fet, a tota la Unió Europea hi ha casos en què s’adopten mesures com aquestes per protegir el país i la societat. És normal, i no té res d’extraordinari, com vol fer veure França amb aquesta cosa de les dues categories de ciutadans.

—El president Simeoni ha acceptat la imposició d’aquestes dues línies vermelles. Què n’opineu?
—Estic indignat.

—Al juliol l’Assemblea de Còrsega va elaborar un full de ruta cap a l’autonomia, com a part de la negociació amb el govern francès, però el govern francès encara no ha dit quines són les seves intencions.
—No. Ha parlat d’aquestes dues línies vermelles i no sabem què més pensa.

—És una negociació difícil?
—Macron ho té complicat si ha de modificar la constitució per acomodar la qüestió corsa. Necessita un referèndum o tres cinquenes parts del congrés, és a dir, de la reunió conjunta de l’assemblea i el senat. I no sembla que es trobi en condicions d’aconseguir-ho, no passa per un bon moment polític.

—Aquest cap de setmana l’han xiulat a la inauguració de la Copa del Món de rugbi…
—Sí, van ser uns xiulets molt significatius, és evident.

—Hi ha previst que Macron visiti Còrsega aquest mes. N’espereu cap gest?
—No ho sé. França no reacciona sinó a la força…

—Què voleu dir?
—És evident que aquesta qüestió de negociar ara l’autonomia va aparèixer en el context de l’assassinat d’Yvan Colonna i la forta reacció de la joventut corsa a aquest assassinat; els disturbis. Si no hagués estat per això, avui encara seríem on érem abans: els corsos demanant i França donant llargues.

—L’assassinat de Colonna va tenir un gran impacte al vostre país.
—Sí. Havia d’haver estat traslladat fa anys a una presó corsa o amnistiat. Però el van mantenir en una presó francesa, on finalment el van assassinar. Bona part dels corsos veu una relació directa entre restar en una presó francesa i ser assassinat.

—Dèieu que aquest assassinat va ser clau per a la proposta d’autonomia…
—Oh, i tant. París va enviar el ministre d’Interior, Gérald Darmanin, a fer de bomber, literalment. I és ell qui evoca la idea de l’autonomia per frenar els disturbis. Durant anys no ens havien fet cas, havien negligit totes les demandes de l’assemblea i dels polítics corsos, donaven llargues. Com sempre, París només reacciona a la violència.

—Ho heu dit abans, això, però què significa exactament?
—És la història de l’illa. Tot allò que hem aconseguit fins avui ha estat a còpia de bombes. Com a reacció francesa a la lluita armada corsa.

—Poseu-me un exemple.
—La universitat. La Universitat de Còrsega va ser creada el 1765 durant la república corsa i quan els francesos van conquerir l’illa, tres anys després, va ser tancada. I la van mantenir tancada segles, malgrat les protestes unànimes i constants de l’illa. No va ser fins el 1981 que va tornar a obrir i és evident que ho va fer per la pressió del nacionalisme cors. Com això, tot.

—El Front Nacional d’Alliberament Cors ha tornat a actuar d’ençà de l’any passat, després d’haver aturat durant anys la lluita armada. Penseu que pot incidir ara en el debat polític?
—El nivell de les seves actuacions no és comparable al del passat. Però caldrà veure-ho.

—Com poden respondre els corsos a tots aquests problemes, doncs?
—Cal entendre una cosa molt important: que els nacionalistes corsos ja hem guanyat totes les eleccions en tots els terrenys, municipals, a l’assemblea, sindicals… El poble cors ha votat per la nació corsa.

—De quina manera?
—Els corsos han votat nacionalista donant-nos majoria absoluta, els uns votant partits independentistes, els altres votant partits autonomistes, però en tots dos casos votant per partits que són de la nació corsa, que es refereixen a Còrsega com a nació. Això ens dóna una força enorme.

—I com es pot concretar, aquesta força?
—De mil maneres. Amb la desobediència civil, per exemple. Els principals sindicats de Còrsega són nacionalistes, també els sindicats agraris. Podem aturar el país. Els electes nacionalistes poden desobeir les ordres del prefecte. Demostrar que el prefecte de París no mana a Còrsega si els corsos no ho volem. Però…

—Però què?
—Però per a això cal coratge polític i Simeoni i els autonomistes no el tenen.