Jean François Lisée: ‘Guanyareu si converteixen el referèndum en un referèndum sobre el dret de fer un referèndum’

Jean François Lisée encapçala el Partit Quebequès des de fa un any. Va ser el jove estrateg rere el referèndum que, vint-i-dos anys enrere, els independentistes van perdre per només 54.288 vots. Aquests pocs vots van faltar perquè el Quebec fos independent, i encara que el resultat va portar a dècades de desencant, avui el sobiranisme quebequès va renaixent amb força i ell torna a ser a primer fila.

—El segon referèndum per la independència del Quebec es va fer el 1995. Han passat molts anys des d’aleshores. On és el Quebec avui?
—Hi ha una situació que podríem definir de contradictòria. Avui el Quebec, com a país, és molt més fort en termes econòmics i culturals que aleshores. Tenim una economia molt més diversificada i oberta, per exemple. Però en contrast amb això, el pes polític del Quebec, al Canadà, és molt menor. El Canadà fa trenta anys que intenta acomodar sense èxit la realitat quebequesa. La fallida constitucional és crònica perquè el Quebec no accepta la constitució canadenca. Aquesta és una part de la fotografia. D’una altra banda, però, al Quebec tenim un govern inepte i corrupte i és una prioritat canviar-lo.

—És per això que no prioritzeu ara la idea d’un altre referèndum d’independència?
—Nosaltres pensem que ens hem d’adaptar al ritme dels quebequesos. Per això considerem que, abans de res, cal canviar aquest govern incompetent, i el preu que cal pagar-ne és, segurament, no fer el referèndum d’independència de seguida. Però la nostra posició és ben clara: necessitem una primera legislatura al govern per a recuperar el país i després, de cara a la segona legislatura, proposarem el referèndum d’independència, sens dubte. El nostre mapa és ben clar.

—Formàveu part de l’equip de Jacques Parizeau que va portar el Quebec a només uns pocs vots de la independència. Quantes vegades, en aquests anys, heu pensat què va fallar?
—Sempre penses què es podria haver fet millor, i quan parles d’un referèndum amb un resultat tan empatat com el que vam tenir nosaltres, és inevitable pensar que qualsevol cosa, fins i tot la més petita, podria haver canviat el resultat. És clar.

—Al Quebec o a Escòcia, els referèndums han anat de meitat i meitat, ben diferent del que passava a Lituània, Eslovènia o el Timor. Què creieu que significa, això?
—Això és normal. Un referèndum d’independència en un estat avançat i democràtic apel·la més al projecte que no pas a l’emoció. L’opció de la independència entre nosaltres és una opció racional i això fa que la societat s’expresse amb molta més pluralitat.

—Alguna lliçó per al pròxim referèndum català?
—Penseu que la campanya és molt important. Els dies de la campanya són molt importants. Precisament per això que parlàvem que en el nostre cas és una decisió racional. Hi ha una part de l’electorat que no pren la decisió fins a l’últim moment i només perquè, d’alguna manera, com que ha de votar, se sent obligada a decidir. Això fa que siga extremadament difícil saber la seua opinió fins al moment mateix del vot. En el cas català, però, veig una diferència important.

—Quina?
—L’actitud del govern espanyol, és clar. Ara a Catalunya hi ha un 80% en favor del dret de decidir i un 50%, més o menys, que votaria independència. La majoria favorable al dret de decidir és realment confortable i segura, la de la independència no tant. Però si Madrid converteix el referèndum en un referèndum sobre el dret de fer un referèndum, aleshores les possibilitats de victòria de la independència són molt grans. Molt més grans, perquè una part d’aquest 80%, fins i tot si no creu que la independència és la millor opció, votarà independència per defensar el seu dret de fer un referèndum.

—Sembla impossible que el govern espanyol no ho veja, això…
—El govern de Madrid va portant Catalunya a la independència, o això em sembla a mi. Seria tot molt diferent si acceptés la democràcia i fes una oferta concreta d’autogovern per als catalans dins d’Espanya.

—La comunitat internacional comença a inquietar-se…
—Després del referèndum del 1995, una de les meues feines va ser revisar al detall què havia passat, i vaig tenir l’oportunitat de llegir, per exemple, cables que les cancelleries enviaven als seus governs. No tingueu cap dubte que ara mateix tots els governs del món reben aquesta mena de cables i segur que diuen que la posició del govern espanyol no es pot defensar. Un altre tema és que la comunitat internacional no vol problemes, i la independència de Catalunya és un problema. Tots intentaran que no ho feu. Però si ho feu, crec que tots els governs del món tindran els informes dels seus diplomàtics que els explicaran que la posició del govern de Madrid és la que ha fet impossible cap acord. Segur.

—Les inhabilitacions de polítics, fins i tot sense judici previ, són una situació inèdita a occident.
—És molt clar, això. Al setembre, quan tota la premsa internacional vinga a seguir el referèndum, quina penseu que serà la reacció dels seus lectors quan s’assabenten que aquí hi ha polítics detinguts o represaliats per proposar un referèndum? Això no és acceptable en cap democràcia. És així de senzill.

—De fet, el mateix govern del Canadà, a preguntes del Bloc Quebequès al parlament, va reconèixer la seua incomoditat amb l’actitud espanyola.
—La decisió de judicialitzar el procés català és insòlita. Això no ha passat ni al Canadà ni al Regne Unit. Aquesta estratègia de Madrid no funcionarà perquè, fins i tot sabent que la comunitat internacional prefereix que no hi haja una Catalunya independent, no pot acceptar que es posen en perill els principis democràtics. Estic segur que sobre això no hi ha dubtes en les cancelleries.

—Tornem al Quebec. Hi ha menys independentistes avui que fa trenta anys?
—L’independentisme té una base electoral molt sòlida, entre el 30% i el 40% dels votants. I en termes generals, la sensació que vivim una altra realitat és molt gran. Molts joves, quan els preguntes si són independentistes, et diuen que no, però si els preguntes si són canadencs, et responen que tampoc, que ells són quebequesos. Jo crec que electoralment no hem tingut cap més oportunitat. Vam perdre el referèndum i els ciutadans van pensar que el Canadà faria alguna cosa per a reparar aquella fractura. Negociar alguna cosa, proposar alguna cosa. Era lògic pensar que això passaria i que, per tant, calia donar l’oportunitat al Canadà de dir-nos què volia fer. Però els anys passen i no arriba res. No tenim cap proposta. Al contrari. Podríem dir, d’alguna manera, que la majoria dels quebequesos ja no són canadencs mentalment, però encara no hem trobat la manera de plasmar això en vots. Si ho posem en termes de divorci, podríem dir que ja no dormim en la mateixa habitació, però encara no hem pres la decisió de marxar.

—El Partit Quebequès ha passat uns anys molt complicats. Vau arribar fa un any a la direcció i heu començat un procés de rejoveniment del partit i d’obertura a les minories.
—És que ho hem de fer. Si en les eleccions tenim el 35% dels vots, amb això no podem fer la independència. Per tant, hem d’eixamplar la base. Nosaltres tenim noranta mil militants, que és més del que tenen tots els altres partits junts. Les nostres joventuts tenen tres vegades més militants que cap altra, però la nostra imatge no es correspon amb això. Nosaltres apareixem davant l’electorat com el partit dels pares i necessitem canviar aquesta percepció.

—Heu iniciat un procés de ‘mentoratge‘, en el qual un polític jove treballa de costat amb un de veterà. Què us aporta, això?
—Jo vaig ser jove treballant al costat de Jacques Parizeau! Per mi això és molt satisfactori ara. Fer de mentor no és ensenyar sinó compartir experiència, i en aquest sentit m’impressiona molt la confiança que aquests joves tenen en mi. M’impressiona molt.

—La diversitat cultural del Quebec és un altre tema clau en aquesta reforma del partit.
—Sí, és evident. Mont-real, especialment, és una ciutat tremendament diversa i això cal que tinga un reflex.

—Però teniu una posició singular, en aquest tema. Rebutgeu el multiculturalisme i parleu de ‘concordança cultural’. Què vol dir això?
—Nosaltres pensem que, si vols contribuir al món, només ho pots fer des d’una personalitat pròpia que et singularitza als ulls dels altres. Si no és així, quin valor aportes? Al Quebec tenim una llengua, la francesa, tenim uns valors creats al llarg dels anys i tenim una manera de fer les coses. La secularitat, els drets de les dones o la democràcia, per exemple, són valors que nosaltres no posarem mai en dubte i que volem que la nostra societat no pose mai en dubte. Això és el que som els quebequesos i això és el que volem continuar essent. És clar que canviant i adaptant-nos sempre a la realitat.

—Però?
—Simplement pensem que els quebequesos ens sentim confortables vivint amb aquests valors i volem que això perdure. Si no acceptes el francès o si creus que la dona és un ésser inferior, doncs aleshores possiblement el Quebec no és el teu lloc.

—El recent atac a una mesquita de Mont-real ha somogut aquest debat. Vós mateix vau dir que potser calia abaixar el to i vau fer autocrítica.
—Sí, és clar. Sens dubte que un brot de racisme extraordinari i inusual com aquest t’obliga a pensar i a repensar tot allò que fas. Per això hem proposat vint mesures concretes contra el racisme que el govern quebequès no vol aplicar. Volem que hi hagen unes regles acceptades per tothom, fer un consens ciutadà al voltant de la idea d’una societat secular i plural. Però aquesta és una de les coses que l’actual govern quebequès no vol fer i que ens obliga a considerar una alternativa de govern en 2018.

—Històricament, el Partit Quebequès ha estat percebut com a socialdemòcrata. Amb els canvis de direcció dels darrers anys, hi ha una certa confusió respecte a això.
—No. Nosaltres som socialdemòcrates i verds. De fet, hi ha més debat sobre com arribar a la independència que no pas sobre el posicionament social. Nosaltres som socialdemòcrates i verds. No volem abaixar els impostos sinó oferir millors serveis socials i ens oposem rotundament a projectes com el de l’oleoducte d’Alberta, que volen que travesse el nostre país.

—Un oleoducte?
—Sí, és un problema important. Justin Trudeau té una imatge excel·lent però les seues obres no ho són tant. Pretén fer un gran oleoducte per a conduir i vendre el petroli d’Alberta, que és el més contaminant del món. I vol que passe precisament pel Quebec. El Trudeau real és un problema per al nostre país, més enllà de la imatge. A Ottawa és tòxica qualsevol proposta que incloga millores o simplement suport pel Quebec. Aquests dies, per exemple, la indústria aeroespacial quebequesa necessitava un suport que no arribarà finalment del Canadà. És un gran problema.

—El sobiranisme quebequès s’ha fraccionat aquests últims anys, amb l’aparició de Québec Solidaire i la Coalition Avenir. Potser heu vingut a Catalunya a veure com ho fem ací, també amb tres partits?
—I tant! Ens interessa molt com ho feu ací. De fet, hem creat una plataforma, que es diu Oui!, on estem junts tots els partits independentistes i les organitzacions socials, i això és a partir del vostre exemple, us hem copiat. En aquest sentit, una de les coses importants per les quals necessitem una primera legislatura de canvis abans de fer el referèndum és perquè al Quebec necessitem canviar la llei electoral de majoritària a proporcional. Així podrem acomodar aquesta pluralitat sobiranista molt millor que no pas ara.

—Heu passat uns quants dies a Catalunya, us heu entrevistat amb molta gent, incloent-hi el president Puigdemont, heu participat en un acte d’ERC, us heu entrevistat amb empresaris i amb institucions, us heu interessat molt per la petita i mitjana empresa. Quina imatge us emporteu del nostre país?
—Catalunya és molt dinàmica. Barcelona és una autèntica explosió d’optimisme, de dinamisme, de joventut, és molt impressionant veure-ho sobre el terreny. No estic segur que ho percebeu, això, tal com es veu quan véns de fora, però s’hi veu una enorme confiança en vosaltres mateixos i hi ha alguna cosa en l’aire que et diu que el futur s’està escrivint en aquest país.