Javier Martínez: “Villarejo no diu tot allò que realment sap”

Les declaracions que l’ex-comissari de la policia espanyola José Manuel Villarejo ha fet a l’Audiència espanyola sobre els atemptats del 17-A han revolucionat la societat catalana aquests últims dies. També la política. Esquerra, Junts i la CUP reclamen que s’investigui i s’aclareixi què va passar. Exigeixen de saber si, com diu Villarejo, el CNI va tenir-hi cap implicació, en tot plegat. Però el govern espanyol manté un silenci sepulcral. Només s’hi ha pronunciat la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, que diu que Villarejo no té gens de credibilitat. Però com ho viuen tot plegat les víctimes de l’atemptat? En parlem amb Javier Martínez, que aquell 17 d’agost va viure el pitjor dia de la seva vida. En Xavi, el seu fill petit, va ser assassinat a la Rambla. Només tenia tres anys. De llavors ençà, Martínez i els seus advocats han lluitat per mirar de saber tota la veritat sobre els atemptats de la Rambla i Cambrils.

—Què vau pensar quan vau sentir les declaracions de Villarejo sobre els atemptats del 17-A i la possible implicació del CNI?
—Que és tornar enrere un altra vegada. És tornar al dia del judici i el de l’atemptat. Et queda el cos com aquells dies. La mateixa fredor. És tornar a tenir ansietat, ho pagues amb la gent que tens al costat, et poses de mal humor… Tot i això, jo me’n surto bastant bé, perquè fa molt de temps que lluito i tinc aquesta informació, però he parlat amb algunes altres víctimes i ho passen molt malament. Fins i tot ara pateixen més que abans. Després del judici tot va quedar com en pausa, mort. Però ara que han sortit aquestes declaracions molta gent té molts dubtes i la necessitat de saber què ha passat. Tot els grinyola. I això fa molt de mal.

—Deu ser un sentiment contradictori. Per què això que diu Villarejo no és nou per a vós. Ho defenseu de fa molts anys…
—És clar, quan es va saber què deia em va trucar la meva filla i em va dir que havia d’estar content d’això que he fet durant aquests quatre anys. Ara Villarejo corrobora allò que jo deia. I si, estic content per això, però ningú no em priva de la tristesa. Ni que se sàpiga tota la veritat, jo no recuperaré el Xavi. Així i tot, sí que tinc una mica de satisfacció. Si més no es demostrarà que no sóc boig, com em van dir a l’Audiència Nacional. Jo no sóc un conspiranoic, com m’han dit.

—Malgrat tot, enteneu que hi hagi gent que dubti de Villarejo? No és un personatge clar. Quan diu això també es mou per interessos.
—I tant que té interessos. Ha tret la informació quan a ell li ha interessat. I fent aquestes declaracions amenaça d’explicar més coses que les que ha dit. Ell juga a això perquè no el fiquin a la presó. Ha dit això interessadament? I tant! Però la pregunta important és: ha dit una mentida? No. M’ho crec perfectament, això que explica. I t’asseguro que no diu tot allò que realment sap. Hi una cosa que no entenc: la gent com s’imagina que és un personatge del CNI? Estem acostumats a veure pel·lícules de James Bond. Aquest és un senyor espanyol, comissari de tota la vida, criat en el franquisme. Era un cap del CNI, no parlem de qualsevol persona. No m’estranya que ara la gent faci una campanya de descrèdit. Quina campanya farien de mi si digues tot això? És boig, és un conspiranoic. Ho diu una persona que ha estat implicada en el CNI i tampoc no els val? Jo sé que és veritat. Durant el judici molts dubtes no es van resoldre. Encara no sabem qui conduïa la furgoneta quan va explotar la casa d’Alcanar. No sabem com va explotar aquella casa. No sabem per què van poder comprar tots aquells explosius quan tot és regulat. Quines visites rebien aquests nois a la presó? Falta molta informació. No ens han deixat investigar res.

—Villarejo ja ha matisat les primeres declaracions. Diu que no és que volguessin fer l’atemptat, sinó que se’ls va escapar de les mans.
—Sí, és clar, Villarejo que diu que feien cèl·lules amb gent que és a la presó per a després poder dir que fan molt bona feina i que han agafat la gent que volia atemptar. És a dir, que feien cèl·lules falses. Ha explicat coses que la gent no entén, però per desgràcia sembla que era el funcionament habitual.

—A Catalunya hi ha hagut molt de rebombori per les declaracions. En canvi, a Madrid molt de silenci…
—Estic acostumat a aquest silenci. Qui hi havia a l’Audiència Nacional durant el judici? El primer dia hi havia quatre o cinc mitjans, després van desaparèixer. A ningú no li interessava saber què va passar. L’única cosa que sap la gent de Madrid sobre el judici és que volien atemptar en un Mercadona. Tenim clar per què hi ha aquest silenci. Volen que no se’n parli més. També hi ha mitjans de Catalunya que no han dit res. On és la nota de la CIA d’El Periòdico. Tu l’has vista? Vaig demanar al director, Enric Hernández, que me l’ensenyes… No ho va fer. I després de fer això on va anar a treballar Hernández? A Televisió Espanyola? Que cadascú en tregui conclusions.

—Us sorprèn que Ada Colau hagi dit “si es fan afirmacions greus, que s’acompanyi de proves”?
—Tots volem proves, però què passa quan anem a un judici i portem proves i el jutge no les vol mirar, com va passar en el judici del 17-A? Ada Colau s’ha portat molt bé, ha fet coses que no havia fet ni la Generalitat ni ningú. Però no pot demanar coses a canvi d’haver-nos ajudat, com va fer amb mi. Això em va fer perdre la confiança. Mira l’alcalde de Ripoll, Jordi Monell, com està. És ben diferent, està com una moto, està dolgut perquè va ser a la comissió del parlament, perquè està amarat de tot allò que va passar al seu poble.

—Confieu que les declaracions de Villarejo serveixin?
—Ja han servit! Ha servit perquè la gent pensi. Que surti la veritat. No em tornarà el meu fill, però si més no, si sabem qui va fer això, els que quedem aquí estarem més protegits. Jo no sabia que el meu fill podia morir en un atemptat terrorista, era com tocar-te la loteria. Però sí que ha passat, sí que m’ha tocat i d’una manera molt bèstia, d’una manera salvatge que no tocava. Ara sé que passa, que pot passar i no podem deixar que es mati la gent i ells quedin impunes.

—Creieu que això obre la possibilitat que d’alguna manera es reobri el cas o les comissions d’investigació?
—No reobriran res. Això és una guerra entre un estat gran i un estat petit. Si és reobris el cas, tots rebrien. Els del gran i els del petit. Hi ha coses molt més grosses que les que ha dit Villarejo i no reobriran res.

—Sabeu què va passar?
—Tinc la meva idea, la meva teoria de què va passar. Fa quatre anys que estic cada dia amb això, he parlat amb molta gent. Hi ha gent que m’ha dit moltes coses. Després no les repetiran, però jo sé què m’han dit. I tant que sé què va passar! Potser un dia ho hauré d’escriure en forma de novel·la perquè la gent sàpiga la veritat del 17-A. Jo he arribat molt lluny i hi ha molta por.

—Confieu en la justícia europea?
—Tampoc. Molts països que ens envolten tenen un territori que es vol independitzar. Tu creus que aquesta gent ajudarà? No interessa, no interessa.