05.04.2024 - 21:40
Javier Aguirre Onaindía (Ciutat de Mèxic, 1958) és tot un clàssic del món del futbol. Després d’haver disputat catorze temporades com a futbolista, la majoria a Mèxic, ja fa vint-i-vuit anys que és entrenador. Aquest vespre, a les 22.00 a Sevilla, el Reial Club Esportiu Mallorca d’Aguirre maldarà per aconseguir la segona copa de la seva història contra l’Athletic Club de Bilbao, després de la que va conquerir la temporada 2002-2003. És a dir, que podria igualar la millor temporada de la història del club. En aquell moment, l’equip l’encapçalava Samuel Eto’o a la gespa. En canvi, enguany, el lideratge s’exerceix a la banqueta, atès que el veterà entrenador s’ha convertit en el far d’un equip que somia sense complexos.
La final, a més de ser el segon partit més important de la història del Mallorca, també serà un enfrontament d’Aguirre amb les seves arrels. Els seus pares van néixer a Biscaia –la mare, a Gernika i el pare, a Ispaster. El 1950, en plena dictadura, tots dos van travessar l’oceà cercant una vida millor. Per aquest motiu, el seu malnom futbolístic és “el basc”. “Tinc una crisi d’identitat: a Mèxic sóc el basc, i aquí, el mexicà”, reconeixia fa uns anys en una entrevista a El Mundo Deportivo.
Aguirre, que entén l’èuscar, reconeix que se sent plenament mexicà. Curiosament, ara l’Athletic Club, el club basc per excel·lència que encara avui només accepta jugadors nascuts al País Basc, o que hi tinguin ascendència o s’hi hagin format futbolísticament, és l’escull que el separa del que seria un dels grans èxits de la seva carrera. “He fet dubtar la família, però tots donen suport amb l’Athletic Club. Recordo que a casa tot era l’Athletic. La ràdio, els diaris, els pòsters… Els meus germans van viure set anys a Gernika i això els va fer molt afeccionats al club”, explicava en la prèvia del partit.
Fins ara, el palmarès d’Aguirre no fa justícia a la trajectòria a les banquetes: una Copa d’Or de la CONCACAF –l’equivalent a l’Eurocopa de seleccions a Europa– amb la selecció mexicana i una lliga mexicana amb el Pachuca són els seus principals èxits. A més, va ser subcampió de copa l’any 2005 amb l’Osasuna i subcampió de la Copa Amèrica de seleccions amb Mèxic el 2001. Ara bé, això no sembla que el preocupi gaire. “No estic nerviós per a la final, són unes postres. Sumo més descensos que títols”, deia unes hores abans del gran partit en una entrevista a la cadena Cope.
La normalitat com a virtut
No obstant això, Javier Aguirre destaca com a entrenador, sobretot, per la seva manera particular d’entendre el futbol i la vida. En un món del futbol ple de dramatisme i tensió, opta sempre per la naturalitat, la sensatesa i el sentit de l’humor, que moltes vegades inclou paraules malsonants ben variades. De fet, ha reconegut que motiva els futbolistes insultant-los. En la seva carrera, ha deixat molts exemples d’aquest tarannà en les compareixences davant els mitjans. Segurament, la més famosa és quan va explicar la curiosa manera que té de celebrar els triomfs: “Un whisky i a dormir!”, va exclamar, en una frase que ja ha quedat per a la posteritat d’internet.
Aquesta mateixa temporada, Aguirre també ha deixat algunes frases virals. Preguntat pel davanter estrella del Mallorca, Vedat Muriqi, va elogiar-lo amb uns termes ben particulars: “És un insecte estrany, però com juga, el pocavergonya. Ara, si te’l trobes pel carrer, canvies de vorera.” Igualment, a l’hora de criticar també té un estil ben curiós: “Ha d’estar enfonsat, el pocavergonya, perquè aquests gols no es poden perdonar”, va dir referint-se al davanter Cyle Larin després del partit amb el Barça d’aquesta temporada. Finalment, un altre comentari que va fer fortuna a les xarxes va ser la manera de definir la nova sensació del club blau-grana, Lamine Yamal: “La primera vegada que vaig veure Messi era al juvenil. El vaig observar cinc minuts i era una rata, no parava de fer gols. Lamine fa pinta de rata, també, el pocavergonya.”
Aquesta simpatia natural l’ha convertit en una de les figures més estimades del futbol europeu, no només als clubs on ha entrenat –Atlante, Pachuca, Osasuna, Atlètic de Madrid, Saragossa, Espanyol, Al-Wahda Abu Dhabi, Leganés, Monterrey i Mallorca–, sinó també pels rivals. A més, els jugadors que l’han tingut com a entrenador coincideixen a destacar que la seva figura va molt més enllà de la d’un tècnic futbolístic. És habitual que Aguirre s’interessi per la vida privada dels futbolistes i els aconselli també fora del terreny de joc.
Un idil·li a les Illes
Javier Aguirre va arribar al Mallorca fa poc més de dos anys. Aleshores la situació era dramàtica, perquè l’equip es trobava en zona de descens, faltaven nou jornades de lliga i havia encaixat sis derrotes consecutives. Malgrat això, va salvar l’equip i va guanyar-se la continuïtat una temporada més. “Semblava impossible i ho va aconseguir. Després, molts dubtàvem de la seva capacitat d’encapçalar un projecte a llarg termini, perquè sempre s’ha caracteritzat per actuacions breus i miraculoses, però ho ha desmentit”, diu Miquel Ripoll, integrant de la plataforma d’afeccionats Moviment Mallorquinista.
L’any passat, l’equip va signar una novena posició molt meritòria a la lliga espanyola, sense patir pel descens i va quedar a les portes d’entrar a competicions europees. Enguany, malgrat que la temporada a la competició domèstica no és la millor –el Mallorca és tan sols sis punts per sobre del descens–, la final de copa ho ha eclipsat tot. “Molts entrenadors haurien descartat la copa i s’haurien concentrat en la lliga… Però ha estat intel·ligent, perquè sap que aquest torneig és la via per a fer feliç l’afició”, opina Margalida Garau, presidenta de la Penya Mallorquinista Miquel Contestí de Llucmajor. “He tingut la sort de poder xerrar amb ell i és una persona molt propera i agradable”, afegeix. Aquest vespre, cercarà de convertir-se en una llegenda del club.
