09.08.2023 - 21:40
Una de les publicacions més esperades d’aquest darrer temps s’ha fet realitat poc abans de començar l’estiu: la publicació de la poesia completa de Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923–Barcelona, 1991). Qui s’ha atrevit a fer aquesta compilació en un sol volum de més de mil pàgines és Adia Edicions, de Pau Vadell, que no solament ha publicat els poemaris que ja es coneixien de l’escriptor, sinó que, a més, ha afegit set volums inèdits al conjunt i seixanta-tres poemes esparsos que també ha recollit. L’edició del llibre és de Joan Cavallé i té un pròleg de Magí Sunyer i un epíleg d’Odile Arqué. El llibre commemora així el centenari del naixement del poeta, novel·lista, contista, dramaturg i traductor manacorí, al qual no li han fet pràcticament gens de cas fora de Mallorca, cosa que ha confirmat, una vegada més, l’oblit d’aquesta figura cabdal de la literatura catalana, un oblit o menyspreu que en bona part ja va patir en vida.
Precisament és Magí Sunyer qui ens dóna una de les claus essencials d’aquesta recuperació al pròleg: “És prou conegut que els poemaris no solen aconseguir una difusió gaire àmplia, i gairebé sempre ha estat així. Per aquesta raó és aconsellable que es reeditin periòdicament per tal que recuperin actualitat i presentin el poeta davant els nous lectors. Encara convé més quan es tracta d’una poesia d’alta qualitat com la d’aquestes pàgines, desconeguda i de difícil accés per a la majoria dels lectors. Hi contribueix que molta part es va publicar en col·leccions, algunes de tiratge curt, que per l’època o per les més diverses circumstàncies no van aconseguir un impacte general. Dels seus llibres editats, els que un lector actual pot tenir més presents –Obra poètica, la reedició d’El dolor de cada dia, Antologia poètica– són de fa més, bastant més, de trenta anys, molt, massa temps per a un lector jove i per a la memòria dels més grans. Ara uns i altres tenen a disposició tota aquesta poesia i ells decidiran la manera en què s’hi emocionen, el plaer intel·lectual que els proporciona i, des d’una mirada diferent, en un món que ha canviat molt, potser trobarà la bona acollida que sovint va faltar en vida del poeta.”
La poesia de Jaume Vidal Alcover va tenir sovint força dificultats per a la publicació. Alguns dels volums escrits els anys cinquanta no van poder veure la llum fins vint anys després per algunes circumstàncies, però els que sí que ho feren van significar una forta sotragada als costums benestants dels lectors de poesia illencs de l’època, que tampoc no eren gaires, i que en la Mallorca de la postguerra més dura encara eren afectats d’una certa passió per l’ordre, el bucolisme i classicisme de l’anomenada Escola Mallorquina, que tant Vidal Alcover com Blai Bonet, Josep Maria Llompart i Llorenç Moyà (aquest darrer, amb menys intensitat) van voler estripar amb els seus llibres.
Aquest és un dels motius que fan que l’ordenació dels llibres en el conjunt que ara presenta Adia hagi mirat de recuperar el moment d’escriptura dels poemaris i no el de publicació, per mostrar l’obra d’una manera més pròxima a com la va concebre el poeta. Aquest criteri s’ha seguit en cadascuna de les dues grans parts en què es divideix el volum: l’obra publicada, primerament, i els llibres inèdits, tot seguit. Finalment, hi apareixen els poemes esparsos.
Magí Sunyer també prova d’explicar breument qui era Jaume Vidal Alcover al pròleg, i val la pena d’aturar-s’hi un instant perquè la sensació que es té és que, tot i ser un dels noms imprescindibles de la literatura catalana contemporània, avui dia és un gran desconegut, un oblidat, i això que té més d’una cinquantena d’obres publicades de tots els gèneres i nombroses traduccions.
Un grafòman imprescindible
“El Jaume Vidal jove escrivia versos, contes, novel·les i teatre mentre estudiava primer dret i després filosofia i lletres a Madrid, a València i a Barcelona. A la Mallorca dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, va participar en la resistència cultural –a l’empara de Francesc de Borja Moll–, va col·laborar amb Llorenç Villalonga i va observar com el vell ordre social es transformava. A Barcelona, no va acabar d’encaixar en el clima intel·lectual dominat per Carles Riba, però hi va fer amics com Joan Barat. A València, va establir amistat amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner –que a Mallorca l’havia inclòs en l’antologia de poetes mallorquins de postguerra. Ja no tan jove, a finals dels anys seixanta, quan sembla que havia arribat a un atzucac personal, la relació amb Maria Aurèlia Capmany i un nou trasllat a Barcelona van obrir un altre cicle. A Barcelona, va ser el moment del teatre de cabaret a la Cova del Drac, dirigit per Josep Anton Codina, de l’obtenció dels premis Carles Riba i Víctor Català, en definitiva, del retorn a un vitalisme personal i literari desbordant.”
A més, Vidal Alcover fou catedràtic a la delegació tarragonina de la Universitat de Barcelona, que amb el temps seria la Universitat Rovira i Virgili. Va traduir de l’alemany, el francès, el castellà i l’italià. També va escriure teatre de caràcter molt i molt divers, part del qual encara és inèdit. Va preparar espectacles sobre la història del teatre i de la música; va adaptar rondalles mallorquines a l’escena i “va protagonitzar, amb Maria Aurèlia Capmany, l’esclat del teatre de cabaret a la Cova del Drac (Manicomi d’estiu); va patir un dels boicots més cèlebres del teatre català amb una obra d’ambientació clàssica i lectura actual (Una Roma per a Cèsar); fins i tot va escriure, per encàrrec, un espectacle litúrgic, La passió d’Ulldecona”.
“Va començar a publicar narrativa breu als anys cinquanta (Mirall de la veu i el crit) i en els seixanta va guanyar el premi Víctor Català amb Les quatre llunes. No va abandonar el gènere, ni en la reelaboració de rondalles. El desfasament entre les dates d’escriptura i les de publicació també va afectar el Jaume Vidal novel·lista. Només així es pot entendre que la seva última novel·la publicada fos la primera escrita. El cicle novel·lístic Els anys i els dies constitueix el seu projecte més ambiciós: el retrat, amb tècniques literàries diverses, de la Mallorca que en poc temps va passar de ser una comunitat profundament illenca a rebre l’impacte del turisme de masses i de la immigració.”
Així doncs, el poeta que ara presenta Adia Edicions era molt més que això, un novel·lista important que volia retratar el món que havia viscut; un contista que no dubtava a pouar en la magnífica tradició de la rondallística mallorquina (així com uns altres escriptors manacorins feren després, especialment Maria Antònia Oliver); un home de teatre, una passió indefugible que compartia amb qui fou la seva companya de vida, Maria Aurèlia Capmany; un traductor imprescindible i un intel·lectual i assagista de primer ordre, tot sovint força polèmic. I també, i molt especialment, un poeta indefugible.
Per entendre d’una mirada personal, pròxima, humana, com era aquest savi mallorquí que va rodar per tots els Països Catalans, que va conrear amistats amb gent de tot arreu i que va formar un tàndem culturalment imparable amb les portes de la llar sempre obertes amb Maria Aurèlia Capmany, haureu de llegir l’epíleg en forma de carta d’Odile Arqué que tanca el volum. Adia Edicions no solament ha fixat tota la poesia de Vidal Alcover, sinó que ens ofereix amb els paratextos les claus per a interpretar-la, gaudir-la i reparar els oblits històrics amb una de les figures cabdals de la cultura nostrada de la segona meitat del segle XX.
