16.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 17.06.2018 - 22:27
L’ex-polític Jaume Sobrequés ha volgut fer la seva aportació al llegat literari del procés tot fent ús de la seva condició d’historiador. La gran ignomínia (Editorial Base) és un repàs dels principals fets judicials, polítics i socials del procés d’independència del 2006 fins a l’empresonament i l’exili dels polítics catalans. Però Sobrequés, ex-membre del PSC que precisament se’n va donar de baixa pel posicionament tebi amb el dret d’autodeterminació, no es limita a fer una enumeració dels fets sinó que els tracta d’un punt de vista personal i amb valoracions crítiques.
—La dedicatòria del llibre és per a Artur Mas. M’ha sorprès.
—Per què?
—Perquè fa més de dos anys que no és president i pel vostre passat socialista.
—Doncs, per dos motius. Un, que està per sobre de tot a la vida, que és la lleialtat personal. I dos, perquè considero rotundament que el gir que fa Artur Mas en un moment determinat portant CDC i ell mateix cap a posicionaments independentistes, és allò que marca el tombant decisiu en el procés actual. Per tant, jo atorgo a Artur Mas un paper cabdal en el procés independentista del país en els darrers anys.
—Hi ha qui us diria que, si va fer aquest gir, era per salvar el partit.
—Va fer el gir que va fer i això ha tingut conseqüències altament positives per a Catalunya. Les intencionalitats no són més feina dels historiadors que analitzar les causes o el moment en el qual es van produir. I els fets, segons el meu punt de vista, són els que t’he dit: el paper d’Artur Mas en el procés és cabdal, és d’una importància decisiva.
—Quina és ‘la gran ignomínia’ dels darrers temps?
—Diria que hi ha un error en el títol, perquè hauria de ser en plural: Les grans ignomínies. ‘La ignomínia’ en singular és un genèric i ‘les ignomínies’ són totes les que s’expliquen en el llibre. Les actituds del govern espanyol, del PSOE, de Ciutadans, dels mitjans de comunicació espanyols… Soraya Saénz, Enric Millo, Mariano Rajoy… Tots els qui han estat part activa i dels quals el llibre parla reiteradament en un to de denúncia. Per tant, la ignomínia és genèrica i té moltes cares. Les personals, les mediàtiques i les polítiques. Però la gran ignomínia també és la quina columna que hi ha a l’interior de Catalunya, com ho són alguns partits, els mitjans arrelats a Catalunya, alguns intel·lectuals d’esquerres…
—L’última ignomínia va ser l’empresonament dels polítics?
—No sé si ha estat l’última o la penúltima, però sí que és la més ignominiosa. La primera frase del llibre diu: ‘Que hi hagi, a l’exili, o empresonats, polítics democràtics, membres d’un govern amb la majoria parlamentària, en aquestes primeres dècades del segle XXI i en l’Europa comunitària, és una de les més grans ignomínies dels nostres dies’. Tenir presos polítics i exiliats és molt greu. Però vull insistir molt en els còmplices, que se’n parla menys que dels executors: els mitjans, els intel·lectuals i determinats partits polítics catalans de tall espanyolista. Sense la complicitat d’aquests actors a l’interior de Catalunya és molt probable que aquest procés repressiu no hauria tingut l’abast que ha tingut.
—Parleu del PSC, per exemple?
—Bé, el partit que lidera Miquel Iceta forma part d’aquesta quinta columna i és còmplice d’aquesta ignomínia que ha sofert Catalunya i els polítics catalans independentistes.
—Com a ex-socialista, com valoreu el seu paper?
—Ja ho vaig dir en un article: ‘quina vergonya, campanya, quina vergonya’. Considero escandalós el del PSC, que en els seus inicis acceptava el dret d’autodeterminació, i ha esdevingut còmplice de l’agressió contra Catalunya a través de l’article 155 i de les mesures impulsades pel govern del PP, a qui el PSC i el PSOE han donat suport ple de rebot. A mi, això em produeix vergonya.
—Però el PSC ara pot tenir un paper important entre el govern català i l’espanyol. Hi confieu?
—El màxim que puc concedir-li és see and wait, ‘veure i esperar’. No puc fer cap valoració de cap mena i no la vull fer amb recel i desconfiança. Prefereixo basar-me en fets. Però el diagnòstic, de moment, no és favorable, perquè és molt difícil que el PSC i el PSOE puguin esborrar la ignomínia que han comès de donar suport al 155, de no ser favorables a l’alliberament dels presos, de donar suport a les mesures d’una injustícia injusta… La llosa que cau sobre aquest partit arran de la seva trajectòria en els darrers anys fa molt difícil que pugui ser alçada i enretirada. Tot amb tot, veure i esperar.
—I no creieu que l’entrada del PSOE al govern espanyol pot suavitzar la tensió i permetre arribar a acords?
—Haurem d’esperar. La seva entrada ha permès d’alliberar-nos del PP, però sense oblidar que, la ignomínia política dels populars, sempre s’ha fet amb l’acord i l’aplaudiment del PSOE. La història recent del capteniment polític dels socialistes no permet de tenir gaire esperança que les coses canviaran substancialment. Es limitaran a donar-nos peixet per amagar la que ha de ser una autèntica reforma de mentalitat favorable a Catalunya. Es permetrà que Catalunya decideixi lliurement el seu destí? Sí o no? Si és que no, tota la resta no deixen de ser succedanis de poc relleu.
—Vàreu compartir partit amb Borrell. El coneixeu bé?
—Jo no hi he tingut mai cap tracte personal. Dubto si hem parlat algun cop; si més no no ho recordo. Ara, és un dels executors del 155, no ho oblidem. Per tant, la confiança que tinc en la seva persona és nul·la. No crec que pugui ser algú que faci de pont. Malgrat això, sempre aspiro a canviar d’opinió i rectificar opinions.
—Quina ha de ser la prioritat del govern català?
—El primer que ha de fer el govern és liquidar els efectes del 155. Això és el primer.
—I després, un cop tornem a la situació en la qual estàvem abans?
—Continuar treballant per eixamplar la base favorable a l’independentisme. Com s’ha de fer? No estic al govern ni em paguen per dir-ho, per tant ja ho decidiran els qui en tinguin la responsabilitat. Jo dic el que crec que és necessari, i això és eixamplar la base social que hi sigui favorable. Naturalment, a part, cal mantenir les qüestions d’ordre social, sanitari, educacional i la feina del dia a dia. Però la prioritat principal i única ha de ser que en siguem més, els favorables a l’independentisme.
—Em van xocar unes declaracions en què dèieu: ‘L’independentisme ha estat encotillat i frenat per aquesta actitud teòricament immaculada que les coses s’han de fer pacíficament, sense violència’.
—Bé, hauríem d’entomar l’esperit d’aquestes declaracions. El que vull dir és que hem de mantenir actituds pacífiques però de molta més fermesa d’aquelles que hem tingut fins avui. Ho hem fet tot d’una manera tan laxa i tan tranquil·la que ha arribat el moment de prendre actituds de fermesa social i política. I si em vas estirant de la llengua, et diré que les manifestacions estan molt bé però que en el fons no són rendibles.
—Què vol dir ‘accions de fermesa’?
—Més intransigència enfront de les agressions que Catalunya rep cada dia. Hi ha moltes modalitats d’aquesta fermesa. Tampoc voldria donar-ne cap exemple improvisat, però n’hi ha moltes. Per exemple, considero una acció de fermesa no treure del balcó de la Generalitat el llaç groc. La relació amb els representants del govern espanyol també ha de ser diferent, s’ha d’evidenciar el nostre descontentament i no s’ha de limitar al carrer.
