Jaume Sisa: “No he tingut fills perquè el nen sóc jo”

Jaume Sisa (1948) ha estat guardonat amb el premi Enderrock d’Honor 2024. Sisa és l’autor d’unes de les discografies més prolífiques i seguides del país, amb vint-i-cinc àlbums, entre els quals s’inclou el mític Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), referent per a generacions senceres, i que aviat farà cinquanta anys. Jaume Sisa té setanta-cinc anys i viu semiretirat a l’Eixample de Barcelona. Per una banda, no publica res d’ençà de l’any 2016 i, per una altra, com explica en aquesta entrevista feta a casa seva, encara escriu. O per ser més precisos, continua dictant, que ara ja no pot escriure ni a mà, ni a l’ordinador, per problemes de vista, i la creació l’enregistra primer a veu, i després li la transcriuen. Sisa deixa anar lectures, cites i sentències plenes de saviesa com qui no vol la cosa, de passada, de manera gens pedant, però pensada, sobre aspectes vitals de la seva trajectòria. I sobre aspectes polítics, també.

—Ara recordo una frase vostra: els catalans som uns jueus de segona divisió.
—Sí, a mi els jueus em cauen molt bé. Sempre m’han caigut molt bé.

—Però per què dieu que els catalans som jueus de segona divisió?
—Som jueus pobrets perquè els jueus han estat dos mil anys sense terra. Però han conservat l’essència del que són. Nosaltres hem estat dos mil anys amb terra, però hem perdut l’essència del que som. Els catalans som uns desgraciats. Perquè així com els jueus han tingut collons de guanyar-se la terra al cap de dos mil anys, nosaltres, com que la terra la teníem guanyada, el que hem fet és dedicar-nos a perdre l’ànima. Què som? Res. No som res. Som una merda. Som un poble covard, cagat, res. No som res. I mai no hem estat res. Perquè vivim massa bé, tenim terra, una terra estupenda, tenim el mar, el sol. Que vivim massa bé i estem massa contents d’haver-nos conegut. Però en el fons no creiem en res, i per això no tenim valor de defensar res d’allò que diem que creiem. Aquí tenim una terra que, si es treballa, dóna profit, riquesa. I, és clar, no ens hem preocupat d’assentar el nostre ésser, la nostra ànima. I per això estem com estem, i per això ara hem d’anar encara pidolant, i demanant perdó, i demanant permís, i fent el mec, i fent el ridícul pel món, dient que ens oprimeixen quan vivim de puta mare. Vivim millor que la majoria dels pobles d’Europa.

—Frase vostra: no serem mai independents perquè no tenim collons d’arriscar el que cal per arriscar. Això només se solucionarà amb armes i no tindrem collons de fer-ho amb armes. Encara ho penseu, així?
—Totalment. A veure, hi ha aquella anècdota, no sé si l’hem comentat alguna vegada, d’un ambaixador d’Israel, precisament, a Espanya. I un polític català hi va anar a fer el ploramiques, que és el que fem sempre. I l’ambaixador li va preguntar, però vostès, els catalans, realment volen ser independents i tenir un estat propi? I el polític català li va dir, sí. I què estan disposats a fer? Fem manifestacions i manifestos i fem una tasca política i volem eixamplar les bases i volem convèncer el nostre poble que aquest pas històric és necessari i, en fi, democràticament, pacíficament… I l’ambaixador li diu, permeti’m una pregunta. Vostès estan disposats a morir per Catalunya? I l’altre li va dir, home, no, morir, no. Nosaltres volem viure. I estan disposats a matar per Catalunya? I l’altre, no, nosaltres som pacífics, som cristians, som bona gent. I l’ambaixador respon: doncs miri, jo, si vol, li diré que si vostès no estan disposats a morir ni a matar per la seva terra, no seran mai independents.

—Ha! El vostre pare havia estat militant de la FAI?
—Militant no, però simpatitzant. I hi tenia amics. Va anar a la guerra amb una columna de la FAI, sí. I va passar un any i mig presoner en un camp de concentració.

—I el vostre pare a què es dedicava?
—El meu pare era viatjant de comerç. I la meva mare, teixidora en una fàbrica. Es llevava a les cinc del matí i se n’anava a treballar vuit hores en una fàbrica a Gràcia. Tinc tres germans, però són morts tots tres. Eren més grans que jo.

—Hi teníeu bona relació?
—Sí. Sobretot, perquè no vivíem junts. Perquè eren fruit del primer matrimoni del meu pare. I jo no vaig arribar a conviure amb ells. I sí, ens estimàvem, però cadascú a casa seva.

—He llegit que preneu la decisió d’anar a fons amb la vostra carrera quan es mor la vostra mare. És veritat això?
—No, no. Jo vaig començar a cantar a divuit anys i vaig marxar de casa. Però ningú em feia cas, no tenia cap èxit ni cap reconeixement, ni res. I havia gravat dos o tres discs i no passava res. I llavors va coincidir que l’any 75 vaig gravar el Qualsevol nit, i l’any abans, casualment, s’havia mort la meva mare. Però no té res a veure una cosa amb l’altra. Ella veia que jo no me’n sortia amb la música. Em costava molt. I ella em deia, Jaume, escolta, que ja tens vint-i-cinc anys, mira d’entrar a la Caixa, i si no, a l’ajuntament. Mon pare, com que ell havia viscut una mica aquí caic, aquí m’aixeco, no insistia tant en això.

—Una de les anècdotes més intenses que he sentit mai és de Pau Riba, que em va explicar que un dia que creia que ja es moria a l’hospital, us va trucar i per telèfon us va dir, canta’m, canta’m una cançó. Jo ja el veia anant al cel amb vós cantant. És així, això?
—A Pau Riba, quan li van dir que li quedaven uns mesos de vida, em va dir que volia que jo cantés al seu enterrament. I vaig complir el seu desig.

—Però per telèfon no us va dir “canta’m, canta’m”?
—Ah, sí, tens raó. És veritat, en una estada a l’hospital, recordo que em va trucar la Memi i em va dir, som aquí amb en Pau i no recordem una cançó teva, espera’t, que te’l passo i l’hi cantes. I li vaig cantar la cançó per telèfon [“El setè cel”].

—Riba ha estat el vostre gran amic, a la vida?
—Per a mi en Pau ha estat un mestre. En Pau és un gran creador, un gran artista, un gran poeta, un gran autor de cançons, que no ha estat reconegut ni de bon tros. Però ni de lluny, vaja. Ell tampoc ho va posar fàcil. Perquè ell s’amagava de la realitat. Fugia de la realitat constantment.

—Us he llegit que, ara que farà cinquanta anys de Qualsevol nit pot sortir el sol, ja no creieu en les coses que crèieu quan vau escriure l’àlbum.
—Fa cinquanta anys jo era un jove que creia en coses amb les quals ara m’he desenganyat i ja no hi crec.

—Per exemple, quines coses?
—Amb la política, per exemple. No crec en la política, no. Abans, relativament, hi creia. Ara hi descrec absolutament. De jove jo era un idealista. Jo perseguia el paradís. El paradís el continuo perseguint, però ara ja sé que no existeix. En canvi, a vint anys em pensava que existia i que podíem aconseguir el paradís a la Terra, si no amb la religió, amb la política o amb la ciència. Ara crec que el paradís a la Terra és impossible. Per definició. La Terra és una cosa i el paradís n’és una altra.

—Dieu també que hi ha dos moments clau en què l’home es pot suïcidar. A divuit anys i a trenta-cinc.
—Sí. Jo ara ho arrodoniria. Als vint i als quaranta. Als vint tu ja saps de què va la vida, que és la manifestació d’un fenomen molt estrany i molt violent i molt cruel. I, per tant, si als vint decideixes continuar viu és perquè t’has armat d’una sèrie de principis, de valors, de creences que et fan continuar endavant. I llavors vas fent fins als quaranta. Però als quaranta ja no tens excusa. Als quaranta ja has rebut totes les hòsties i més que s’han de rebre. I llavors és quan la vida et diu, ja veus de què va això, no? Vols continuar amb aquesta farsa o acabem? La immensa majoria dels individus decideixen continuar. No sé per què. Jo també vaig decidir continuar. Tampoc sé per què.

—Per què no heu tingut fills, senyor Sisa? Quin gran pare no seríeu.
—No he tingut fills perquè el nen sóc jo. Un nen no pot tenir fills. Els fills els han de tenir les mares i els homes adults que decideixen actuar responsablement amb la crida de l’espècie. Jo no he estat mai prou adult, ni prou responsable, ni prou seriós. Els que n’heu tingut és perquè ho sou. Jo no ho sóc. Jo sóc un nen, un infant, un boig, un poeta, un fill.

—Suposo que a la vida heu tingut grans amors.
—Pocs, pocs. Un gran amor és una cosa molt seriosa. Jo sempre he pensat que això de l’amor són tres coses que són molt difícils de compatibilitzar. L’amor, la convivència i la passió. Normalment, s’ajunten amor, convivència i passió, i acaba fatal. Acaba molt malament. L’amor és una cosa que és bonica de viure. Et dóna molta vida, molta intensitat. Però l’amor té les seves lleis. I són incompatibles amb la passió i la convivència. D’aquí, la figura ideal de l’amant. La convivència és molt difícil, perquè primer has d’aprendre a conviure amb tu mateix. Això normalment no es fa o no es té en compte. És allò que deia Rilke, no? L’amor és una soledat compartida. Doncs això. I jo amb mi mateix ja en tinc prou i massa.

—Per què Ricardo Solfa no acaba triomfant?
—Perquè Ricardo Solfa ho va fer molt malament. No va saber tocar les tecles adequades. Sobretot, no va saber vendre. Vendre el seu projecte. La seva idea. I aleshores, a causa del poc èxit de públic i també de crítica, Ricardo Solfa va abandonar. Va ser com un aventurer que es va llançar al mar amb la intenció de descobrir una illa. I no va acabar de trobar l’illa. I va tornar. En algun moment li va semblar veure un miratge, unes llums, unes formes, i va anar cap allà i va veure que era una boira o un efecte atmosfèric. I el resultat final és que va tornar i no havia trobat l’illa, ni l’havia vista.

—Però l’experiència de quinze anys o vint a la capital espanyola no us va aportar res de positiu?
—Vaig aprendre a parlar en castellà, cosa que els catalans no saben fer. Els catalans no saben parlar en castellà. Fins i tot els qui han estudiat els costa molt. Vivint aquí a Catalunya no te n’adones, perquè com que tots parlem malament el català i el castellà, no hi ha rigor, no hi ha serietat, ningú parla bé res. En canvi, te’n vas a Castella i allà la gent el parla amb naturalitat, amb propietat, i això és el que vaig aprendre.

—Heu fet uns vint-i-cinc discs, si fa no fa. Heu fet vint-i-cinc novel·les, doncs?
—Jo sempre els he concebut com un llibre per capítols. I, per tant, les cançons tenen una relació, tenen un ordre, tenen un sentit. Que després això sigui reeixit és una altra cosa. Això ho van inaugurar els Beatles als anys seixanta. Jo vaig mamar aquesta cultura de l’LP com una obra rodona i no sols físicament sinó en el sentit figurat.

—Els vostres grans temes, quins serien?
—Jo he parlat d’aquest paradís, d’aquest ideal, d’aquests somnis, del que hi ha més enllà. Bàsicament he parlat d’això. No sóc un costumista. Parlo d’una altra cosa, de les coses que m’interessen, les que m’atreuen i les que m’exciten. I allà on trobo refugi i m’hi trobo bé. La vida normal no m’interessa.

—Us vinculen sempre a la innocència del nen i a la ingenuïtat, però jo no us veig gens innocent ni gens naïf, ni que baixeu de l’hort.
—La innocència és un dels ingredients de la teoria galàctica. I és una gran cosa. Jo, com tothom, vaig néixer innocent. I amb els anys he anat perdent la innocència de manera natural. I per això, des de fa ja uns quants anys, em dedico a estudiar per a innocent. És una carrera que jo mateix m’he imposat, m’he fet els plans d’estudi, em preparo els exàmens, els temes i la vaig fent sobre la marxa, perquè no tinc mestres ni referències, ni escola.

—Veig que hi ha molta gent que, quan arriben als quaranta, cinquanta, cauen en l’amargor, res d’innocència.
—Perquè als quaranta, cinquanta, s’adonen que la festa s’ha acabat. I que dur, que difícil que és tot. I comencen a malparlar, comencen a renegar, comencen a queixar-se de tot. I els surt aquest ressentiment cap a la vida, que és el que explicava Nietzsche. El ressentiment contra la vida, això és el cristianisme. Que hi ha gent que no vol ni sap viure. I doncs és un procés natural que es reflecteix en moltes persones a partir d’aquesta edat.

—Del 2019 ençà no heu fet cap més disc?
—No. L’últim disc el vaig fer el 2016.

—I no escriviu res ara?
—Sí. La teoria de la visió galàctica és una obra que ja fa uns quants anys que l’escric. I que no sé quan l’acabaré. L’únic propòsit que tinc a la vida és deixar-me viure. És a dir, deixar que vagi sortint tot el que hi ha, tot el que hi ha dintre. I com que jo per a mi mateix sóc un pou sense fons, que encara no sé ni què hi ha, doncs vaig traient les coses, ordenant-les. I quan les tingui presentables, llavors les ensenyaré. De moment, això encara no ha passat. Vaig treballant una miqueta, poc, perquè treballar no m’agrada, ni m’ha agradat mai. Ni crec que sigui saludable.

—Escriviu a mà, a màquina, a l’ordinador?
—Ja no puc llegir, perquè la meva vista és molt i molt dèbil. Doncs ho gravo en un casset. I llavors tinc algú que m’ho passa en net a l’ordinador.

—És a dir, escriviu parlant?
—Sí. No puc escriure en paper i llapis ara. He anat perdent vista i ara ja no puc llegir ni veure una pantalla.

—No podeu mirar films?
—No.

—Una cosa, però: les ulleres que dueu… no porten vidre.
—No. És que no hi ha cap vidre que m’ho resolgui. No té solució ni amb lents de contacte, ni amb ulleres, ni amb telescopi. Res. El germà de la meva mare era cec. I a la meva mare li deia: “Paquita, sobretot, el Jaume, això de la vista… Porta’l al millor oculista que hi hagi. I si no el pots pagar, ja t’ajudaré jo.” I em va portar al Barraquer.

—Frase vostra: “Com que he vist poc cap enfora, m’he dedicat a mirar cap endins.”
—Doncs sí, segurament. Penso que hi ha alguna cosa d’això. La meva vida va estar marcada perquè no hi veia bé, em trencaven les ulleres jugant a futbol, no veia la pissarra. Això ha estat una cosa que m’ha marcat la vida, com és evident. Perquè és una tara i una limitació molt seriosa. A mi m’hauria agradat tenir moto, però quan podia treure’m el carnet de conduir ja tenia una vista insuficient i no me’l donaven. Ni amb ulleres. No el tinc. Si jo no hagués tingut problemes potser hauria acabat treballant a la caixa, com volia la meva mare. No ho sabrem mai, això.

—Us han reconegut als premis Enderrock. Premi d’Honor. Quina reacció us provoca?
—Han reconegut la tercera edat. Que ajudin la joventut. Ja no val la pena ni que continuïn amb la revista, perquè, si ja m’han donat el premi a mi, ja està, ja poden tancar. Això és el que els diré.

—Voldríeu afegir res que no hagi preguntat?
—No.