03.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 04.01.2023 - 12:35
Encara mancava una hora perquè comencés la cerimònia de comiat de Jaume-Patriç Sayrach i Fatjó dels Xiprers, traspassat el primer de gener, a 93 anys, i l’església de les Germanetes dels Pobres de la plaça de Tetuan de Barcelona ja era plena a vessar. Dilluns a la tarda s’hi va aplegar una gentada per acomiadar un home que ha deixat una empremta profunda en tots els assistents, però també en la memòria del país, i especialment a Santa Coloma de Gramenet, on la seva intensa activitat com a rector de la parròquia del Fondo; com a peça fonamental del revolucionari Pla Popular per a transformar el suburbi en ciutat; com a regidor d’Urbanisme en el primer govern municipal després de la dictadura, el de Lluís Hernàndez; com a fundador de la revista Grama; com a escriptor, editor i lliurepensador, ha contribuït a modernitzar i dignificar la ciutat. En Sayrach, el capellà roig, referent de l’antifranquisme, aplegava dilluns a la tarda una collita immensa; tota una vida sembrant humanitat, coneixement, esperit crític i combatiu, li retornava en un homenatge multitudinari que aplegava molts dels seus amics, la majoria de Santa Coloma, dels anys de lluita i activisme que va mantenir pràcticament fins al darrer alè.
Perquè Sayrach feia temps que estava malalt. L’afecció al cor que li van trobar fa una vintena d’anys no el va tombar, s’hi va sobreposar contra tots els pronòstics mèdics. Però amb l’edat va haver de renunciar al seu pis minúscul en una quarta planta sense ascensor del barri Llatí per a poder ser atès convenientment. I va anar a les Germanetes dels Pobres de la plaça de Tetuan. Una “gàbia daurada”, en deia ell al començament de ser-hi, enyorat de la seva Santa Coloma. Però el tracte excepcional que va rebre de les germanes que en van tenir cura aquest darrer any llarg (i que dilluns també assistien emocionades a la cerimònia de comiat) li ho van fer veure d’una manera diferent, més amable, amb agraïment.
Darrerament, Jaume Sayrach ja no podia passejar, ni anar a dinar o a fer el vermut amb els amics, ni fer les excursions a Sant Jeroni de la Murtra, que va mantenir fins ben bé l’any passat, malgrat tenir més de noranta anys i malgrat les xacres que arrossegava. Aquests darrers mesos els ha passat a la residència, i de la seva petita cambra estant, malgrat el cansament, mantenia viu el seu Capvespre, amb apunts gairebé diaris sobre els seus pensaments i vivències, i preparava la represa de la nova web del Fòrum-Grama, i engrescava els del Consell local de la República de Gramenet a fer un butlletí que arribés a tothom… Tot plegat ho explicava amb un filet de veu, que continuava interrogant-te, interpel·lant-te, esperonant-te, que és allò que l’ha caracteritzat tota la vida.
I així ho constataven els qui van intervenir en el comiat, com el periodista Eugeni Madueño, que ha tingut cura de Sayrach com si fos un pare, i que fou qui va conduir una cerimònia tan emocionant que feia contenir la respiració. A Madueño, que recordava com es van conèixer fa cinquanta-set anys, la veu li tremolava: “Era el 1965, feia cua a la font de la qual ens proveíem d’aigua els veïns del carrer de Milà i Fontanals del barri del Fondo. Amb la sotana aixecada, en Jaume anava saltant de pedra en pedra al solar on poc després començarien a construir la seva parròquia. M’hi vaig acostar i li vaig dir: ‘¿Qué, padre, qué hace por aquí?’ I des d’aquella trobada ja sempre més hem mantingut la relació.”
Una relació que va tenir “èpoques plàcides i èpoques abruptes, amb discussions i retrets”. La personalitat de Sayrach era profunda, i complexa. I “als setanta i vuitanta tots érem molt dogmàtics”, recordava Madueño. “Però sempre amb l’amistat que ell promovia (i no parlo solament de mi, sinó de tota la gent del Fondo) i que ha perdurat en el temps com un bàlsam. Un bàlsam que ha lligat les diferents sensibilitats i ens ha mantingut sempre amics per sobre de les diferències.”
La Geli Garcia era veïna de Madueño al carrer de Milà i Fontanals. És una colomenca que va arribar quan només tenia quatre anys a Santa Coloma amb la seva família, procedent de la Carolina, una vila de la província de Jaén. A en Jaume Sayrach, li impressionava l’epopeia de milers de famílies com la de la Geli, que arribaven en massa a Santa Coloma, al Fondo, amb el somni d’una vida millor que havien de començar de nou. I, per començar, pràcticament no tenien res, ni aigua corrent. I s’hi va abocar: des de la parròquia i com a impulsor de la Joventut Obrera Catòlica (JOC) els va oferir formació i educació, accés al coneixement. I ho va fer amb austeritat, renunciant a totes les comoditats que li oferien els seus orígens burgesos, ell que havia nascut i viscut la infantesa a la Casa Sayrach de la Diagonal cantonada amb Enric Granados, fill de l’arquitecte Manuel Sayrach. “Com l’última baula d’una cadena, has estat el darrer representant dels germans Sayrach”, deia un dels seus nebots, Francesc Sayrach, que parlava en nom de tota la família i que recordava que, malgrat el distanciament, en Jaume va fer sempre de nexe de tots ells, i va recuperar-ne els lligams. Però ell sempre parlava de la família biològica, d’una banda, i de la que havia trobat a Santa Coloma.
Com la Geli Garcia del Fondo: “Eren uns anys tristos i complicats, sobretot al barri, on tot estava per fer –recordava la Geli–. Gràcies a tu vam viure una mica de joventut, que de mica en mica s’anava omplint de continguts i d’esperances. Ens vas ensenyar a buscar la llibertat, la companyonia, el respecte, l’amor, la veritat, el diàleg, la comprensió i el trobar Déu. Ens vas ensenyar a pensar per nosaltres mateixos. Vas plantar llavors en totes les trobades de la JOC i de les comunitats cristianes. Vam aprendre a donar el millor de nosaltres mateixos, a créixer i escoltar, per trobar sempre l’optimisme en el camí que anàvem fent. Com es pot agrair tot això? Com es poden agrair tots els anys que t’has dedicat a plantar llavors perquè les nostres vides fossin diferents?”
Sayrach i el seu compromís polític i vital arrossegaven la gent. Agustina Rico, escriptora i catedràtica de llengua catalana, el va conèixer també al Fondo, quan ella era una nena. “Ens sorprenia aquell capellà diferent. ‘Es un señor cura un poco raro’, deien, perquè preguntava a la gent si eren feliços o com els anava la feina, perquè vivia en una pensió de mala mort amb uralita al sostre i on passava una calor i un fred horrorosos. I quan la parròquia ja s’havia fundat, moltes reunions es feien a la seva habitació, i et feia llegir, i et feia preguntes, i muntava butlletins i revistes… Vivia la fe d’una manera diferent, i et feia obrir els ulls com unes taronges a una realitat que no t’havies ni imaginat.”
I sobretot tenia l’obsessió d’escriure, de deixar testimoni per escrit de tot, perquè creia en el poder transformador de la paraula escrita. Ha estat mestre de periodistes de diverses generacions: a Madueño el va empènyer a escriure a la mítica Grama, fundada el 1969 per Sayrach, un referent de periodisme popular i transformador que fou planter de grans periodistes i de fotoperiodistes. La revista fou una eina imprescindible en la revolta veïnal que va desembocar en el Pla Popular, una experiència pionera de participació ciutadana que va articular l’arquitecte Xavier Valls, mort a l’atemptat d’Hipercor.
Era incansable: havia transformat el butlletí d’Acció Catòlica (tal com va explicar Jaume Ràfols, sobre la seva etapa de vicari a Vilafranca del Penedès), havia fundat Quatre Cantons al Poblenou (“les reunions eren intenses i alhora engrescadores; malgrat els problemes amb la censura prèvia, ens encoratjaves”, recordava la seva amiga Paller Casas del Poblenou), va impulsar la creació de quaderns sobre la història de Santa Coloma des de l’Heura, el Centre de Normalització Lingüística, i més endavant va impulsar Fòrum-Grama, una publicació que va continuar formant nous periodistes. Odei Etxearte va anar a picar la porta del local del carrer de Sant Domènec quan tenia disset anys i demanava informació sobre el treball de recerca que feia sobre Grama. I de seguida va col·laborar amb la revista. “En Jaume ens va ensenyar tot el que calia per a exercir l’ofici en els grans mitjans de comunicació. Però sobretot, allò que és més difícil d’aprendre-hi: l’esperit sempre crític, deslliurat de pressions externes i prejudicis; la necessitat d’afegir interrogants a tot, d’arribar al fons de les coses; de tenir mirada pròpia; una insatisfacció constant per no deixar de millorar; l’aprenentatge de trepitjar el carrer i no distanciar-se’n mai, i de no oblidar que era igual d’important entrevistar la netejadora dels vàters de sota de la plaça de la Vila que l’alcalde de la ciutat.”
Recorda d’ell: “Va exercir un periodisme que esperonava els lectors a prendre consciència i a armar-se políticament en l’acció com a ciutadans. Exercia un periodisme transformador que topava amb les convencions de la política institucional. Perquè ho qüestionava tot amb una solidesa difícil de contestar i perquè era insubornable, un home lliure. Per això sempre hi va haver algú a qui li convenia més no reconèixer o menystenir la rellevància del que defensava i escrivia. Per això és tan important la seva obra i el seu llegat. Per això tenim el deure i el privilegi d’intentar preservar-lo.”
Precisament perquè ha estat incòmode amb el poder, com a periodista, escriptor i pensador, com a activista, el reconeixement a la seva trajectòria ha costat que arribés en l’àmbit institucional, i no sempre de la millor manera. Sayrach fou també un home que va fer política sense ser polític, quan el 1979 es presentà a les eleccions municipals com a independent en les llistes del PSUC, animat pel seu amic Lluís Hernàndez, també capellà, i que esdevingué batlle. Fou el regidor d’Urbanisme i anys més tard va impulsar el Pla Estratègic Santa Coloma 2000. No es va sentir mai de cap partit, tot i el vincle amb el PSUC i que va militar a Iniciativa per Catalunya, però se’n va donar de baixa perquè considerava que havien traït tant el PSUC com el país amb la seva posició en relació amb el procés d’independència.
Tanmateix, les diferències polítiques no li feien tancar mai la porta al debat i a la confrontació d’idees. Ho constatava la batllessa de Santa Coloma, Núria Parlon, també present en l’acte de comiat a Jaume Sayrach, en què va recordar com el va conèixer quan ella era estudiant i ell encara era regidor. Més endavant, quan ella ja tenia responsabilitats polítiques a l’ajuntament, van compartir punts de vista sovint confrontats, però amb franquesa i respecte. Parlon va visitar-lo un mes abans de la seva mort a la residència de les Germanetes. Van tenir una conversa afectuosa, però també van parlar d’algunes de les seves desavinences, tal com reconeixia ella mateixa, com per exemple l’oposició a fer de tot Can Zam un parc frondós, una de les reivindicacions històriques que Sayrach més havia reclamat, o bé la crítica a l’excessiu personalisme i protagonisme de la batllessa. Una crítica, per cert, que Sayrach també va fer sempre a Lluís Hernàndez. Perquè trobava que el batlle havia de cedir més protagonisme a la gent.
El Jaume Sayrach polític era tan heterodox com el Jaume Sayrach capellà. Agustina Rico recordava que la seva manera d’entendre la fe i de fer missa (o de fer comunitat, “que també volia dir anar a la platja”) s’allunyava cada vegada més de la doctrina més tradicional de l’Església. Va acabar essent un transgressor; tant ell com uns altres capellans es van treure la sotana perquè volien ser com tothom, i perquè entenien que tothom hi havia de cabre, a l’església. “Ell creia en una església senzilla, pobra i oberta”, deia en la cerimònia Jordi Carreter, rector de la parròquia de Sant Joan del barri de Gràcia de Barcelona. Sayrach mateix li va dir que volia que participés en la seva cerimònia de comiat perquè s’havien conegut a les Germanetes, on Carreter tenia un familiar ingressat, i van connectar. Va fer una cerimònia religiosa i laica alhora, respectant totes les sensibilitats dels assistents.
“Quan va arribar al Fondo, amb els carrers sense asfaltar, sentia el crit de la gent que no tenia res. Ell escoltava aquell crit, i volia transformar la ciutat de Santa Coloma en un lloc de vida, de dignitat, de justícia i de pau. Estava enamorat de la bondat i de la bellesa d’aquest món, i volia que tothom la sabés trobar. Pensava que només donant dignitat a les persones es pot aconseguir un món millor”, deia Carreter.
Era en aquesta bellesa d’allò més menut i en la bondat que Jaume Sayrach veia Déu. En parlava en aquesta entrevista extensa que van fer-li Gramenet TV i Agustina Rico i que avui és un document extraordinari sobre el pensament de Jaume Sayrach. Rico li recordava que el seu íntim amic Màrius Sampere veia Déu baixar pel Besòs. “Jo el veig baixar pel Besòs, sortir de les flors i pujar per un xiprer, i el veig sobretot en la gent pobra i en la gent malalta. Veig Déu en el desig de vida eterna, en allò que no es pot explicar amb la raó però que la raó no pot negar que hi sigui, i per això cal un salt endavant, que és la fe.”
Jaume Sayrach serà incinerat i va demanar que les seves cendres siguin dipositades al peu de tres xiprers que ell mateix va plantar al Turó de Puig Castellar (el Turó del Pollo). “Poder estar tota l’eternitat en aquest silenci, amb aquesta font, i aquest paisatge… quina meravella”, deia ell.
Crònica publicada també al bloc Capvespre.cat
